Manuel Delgado, antropòleg: "A classe s'ha perdut la proximitat"
Després de quatre dècades fent classe, l'antropòleg i professor Manuel Delgado assegura que ha tingut sempre els mateixos alumnes.
No parla de les mateixes persones, sinó d'uns perfils que es repeteixen: el que s'asseu a primera fila, el que pregunta sense por (i sense gaire criteri), el que s'amaga al fons de l'aula...
En el fons, he tingut sempre els mateixos alumnes
Coincidint amb la seva jubilació, i amb aquest punt d'ironia i molta mirada antropològica i pedagògica, el docent ha conversat amb Ricard Ustrell a "El matí de Catalunya Ràdio" per fer balanç de molt més que la seva carrera acadèmica.
Delgado reflexiona sobre la universitat, la necessitat de desobediència i el paper que juga la tecnologia en una educació que, segons ell, ha perdut una part essencial.
"La proximitat és la matèria primera de l'ensenyament"
Una de les reflexions més destacades és la que fa sobre l'evolució de l'ensenyament. L'antropòleg no culpa els estudiants de la presència constant de pantalles, sinó un model tecnocràtic que sembla imposar-se a les aules.
Segons explica, el problema és que el model educatiu actual ha prioritzat els protocols, el campus virtual i les eines digitals per sobre de la relació directa entre docent i alumnat.
Es perd justament la matèria primera de l'ensenyament, la proximitat, la dimensió gairebé artesanal del cara a cara, del cos a cos.
Per això lamenta que, en els últims cursos, el protagonisme de l'aula hagi deixat de ser el docent per passar a ser una pantalla gran.
"El problema dels estudiants no són les pantalles, és la pantalla que tinc jo", explica, i admet amb humor fins i tot una certa vanitat: "Quan parlo, el que vull és que em mirin."
Què ha canviat en quaranta anys de fer classe?
Per Delgado, els estudiants continuen sent sorprenentment semblants als de fa quatre dècades. Les actituds i els comportaments es repeteixen, però el context és completament diferent.
El gran canvi, diu, és la burocratització de la universitat i una manera d'entendre la pedagogia que converteix l'aprenentatge en una successió de protocols, aplicacions i avaluacions contínues. També denuncia que aquest model ha anat debilitant la vida universitària més enllà de les aules.
"No és una broma", diu quan defensa que el bar és una de les institucions més importants dels campus. És allà, assegura, on sovint s'aprèn allò que cap assignatura pot ensenyar.
"Rebel·lar-se és el més sagrat dels deures"
L'entrevista també gira al voltant d'una idea que travessa bona part del pensament de Manuel Delgado: la desobediència. Per al catedràtic, fins i tot els actes de rebel·lia tenen una dimensió ritual.
Manifestar-se, protestar o participar en un piquet formen part de codis socials compartits, i això no els resta valor, al contrari.
Una persona no es rebel·la perquè és lliure. Ho fa perquè és la seva obligació. Rebel·lar-se és el més sagrat dels deures.
Segons explica, el sentit d'una manifestació no sempre és canviar immediatament la realitat, sinó recordar que una comunitat continua viva. "Manifestar-se serveix per recordar que estem vius i que no estem sols", assegura.
Delgado ha dedicat bona part de la seva carrera professional a estudiar els rituals i insisteix amb exemples com aquest que no cal anar gaire lluny per trobar-los. Sant Joan, un judici, una graduació o una protesta comparteixen la mateixa estructura: són actes col·lectius carregats de simbolisme que organitzen la convivència.
Per aquest motiu, la seva última classe va ser representativa de la seva trajectòria: els estudiants el van sorprendre amb petards, pancartes i un megàfon en un comiat que va viure amb molta emoció.
Aquesta escena, segons reconeix, encaixa perfectament amb el que ha ensenyat durant anys: que els rituals expliquen molt millor una societat del que sovint imaginem.
La jubilació no és un punt final
Tot i deixar les aules, Manuel Delgado afirma que no pensa deixar de participar en el debat públic. Durant l'entrevista critica la banalització del debat als mitjans, reivindica la necessitat de pensar amb complexitat i defensa que els acadèmics també tenen la responsabilitat d'explicar les seves idees fora de la universitat.
Fidel al seu estil provocador, acaba recordant que ni tan sols la jubilació és una retirada definitiva perquè, tal com ell mateix admet, hi ha obligacions que no desapareixen mai.
