Torna la mili? El rearmament posa el dubte sobre la taula, però és jurídicament molt difícil
El rearmament d'Europa per l'exigència dels Estats Units de Trump de gastar més en defensa ha disparat els discursos i el llenguatge bèl·lic.
Sense anar més lluny, l'OTAN s'ha compromès que tots els seus membres elevin el seu pressupost militar fins a un 5% del PIB en els pròxims anys.
En les últimes hores, l'Aliança Atlàntica ha assegurat que Espanya, per exemple, ja ha arribat al 2% del PIB en despesa militar.
A xarxes, tot aquest soroll s'ha traduït en un cúmul de rumors i converses que sovint han catalitzat en el dubte de si, en un futur pròxim, podria tornar el Servei Militar Obligatori a Espanya, l'antiga mili.
Un vídeo fals de Pedro Sánchez anunciant que torna aquesta vella tradició va tenir milers de reproduccions a Instagram. I no és l'únic contingut que circula que planteja aquesta possibilitat.
Tot i això, aquesta idea no és a l'agenda política de cap dels partits majoritaris. Justament aquest dijous la ministra de Defensa Margarita Robles va ser taxativa:
Espanya té el seu model(...). Tenim unes forces armades professionals perfectament compromeses que gaudeixen del 80% de l'aprovació de la ciutadania (...). Nosaltres donem suport al sistema que tenim en aquests moments.
Pel que fa al PP, en el programa electoral per a les eleccions de 2023, proposava incrementar els efectius de l'exèrcit fins a 140.000 (dels 116.000 actuals, desenvolupar un model de reserva militar voluntària i promoure la "cultura de la defensa", sense detallar en què consistiria.
Ni tan sols Vox, el partit més militarista, proposava en el seu programa la tornada de la mili.
El partit de Santiago Abascal apostava per un Servei Militar de reserva voluntària, que partiria de la base de recentralitzar les competències en Protecció Civil, ara cedides a algunes comunitats.
El camí tortuós si es volgués recuperar la mili
El Servei Militar Obligatori va quedar suspès, que no eliminat, a la llei 17/1999 en la seva disposició addicional 13ena:
-
Queda suspesa la prestació del servei militar regulada a la Llei Orgànica 13/1991, de 20 de desembre, del Servei Militar, a partir del 31 de desembre de l'any 2002.
-
Els espanyols homes nascuts amb posterioritat al 31 de desembre de l'any 1982 no prestaran el servei militar obligatori i, en conseqüència, queden suspeses les operacions de reclutament del personal esmentat, i els és aplicable el que estableix el títol XIII d'aquesta Llei.
Per tal de revertir la llei que va deixar en suspens el servei militar obligatori, caldria una altra llei aprovada per una àmplia majoria del Congrés dels Diputats, segons Fèlix Arteaga, investigador principal del Real Instituto Elcano:
Caldrien dos terços del Congrés perquè seria una llei que afectaria els drets i llibertats dels ciutadans.
Aquest requisit, en el moment polític actual, ja fa pràcticament impossible recuperar el servei militar obligatori.
Això sí, segons Pol Molas, president de la Societat d'Estudis Militar, si en un moment concret és necessari "PSOE i PP es posarien d'acord ràpidament".
De tota manera, Molas coincideix que el que caldria és una majoria de dos terços del Congrés per aixecar la suspensió de la llei 17/1999.
El catedràtic en Economia i Sociologia de la Universitat Complutense i autor del llibre "La profesionalización militar en España", Jesús Ignacio Martínez Paricio, tampoc ho veu realista:
No és una opció viable, ni tan sols des del punt de vista de l'estament militar.
Des de Catalunya, en cas d'emergència bèl·lica o si es volgués preparar la població per una situació de guerra, la Generalitat no podria fer res en aquest sentit. La competència per gestionar el risc bèl·lic, igual que el nuclear, és estatal tal com recull l'article 15.3 de la llei de Protecció civil estatal: "Els plans especials relatius al risc nuclear i la protecció de la població en cas de conflicte bèl·lic seran, en tot cas, de competència estatal.
A banda de les complicacions polítiques i jurídiques, Molas recorda que recuperar la mili no només seria impopular, sinó que també és molt difícil a nivell tècnic.
Condicionar la vida dels ciutadans durant, per exemple, 9 mesos, suposa generar un sistema de compensacions tant per als treballadors com per a les empreses on treballen.
A això, segons Molas, cal sumar que la partida de personal del pressupost de l'exèrcit espanyol és el més gran amb diferència (40%), per davant del pressupost en material, les operacions i les infraestructuras.
Aquests inconvenients ja es veuen amb el personal militar a la reserva i que, periòdicament, ha d'anar a fer formació o entrenament per continuar sent útil en cas de necessitat. Ampliar aquest sistema resultaria car i molt difícil d'explicar a la població i al teixit econòmic.
Emergència sense militarització
Un altre supòsit, a banda de l'eventualitat d'una guerra prop de Catalunya que ara mateix no és real, seria que es volgués mobilitzar la població per una situació d'emergència (una nova pandèmia, una catàstrofe natural). En aquest cas, Arteaga assegura que caldria una legislació molt precisa i que no està gens clar com caldria fer-ho:
A la llei de Seguretat Nacional hi ha aquesta possibilitat, però generaria uns problemes legals enormes. Hi ha una confusió entre mobilització, estat d'emergència, setge i catàstrofe nacional que genera indefinició jurídica.
Segons Arteaga, la pandèmia i la dana han demostrat els problemes a l'hora de cooperar entre institucions en situacions excepcionals perquè, al llarg dels anys, s'han anat cedint competències de Sanitat o Protecció Civil.
De la mili als plans de Protecció Civil
Els tambors de guerra i el rumor de la tornada d'alguna mena de formació militar han arribat de la mà de les recomanacions de la Comissió Europea a la ciutadania per preparar-nos per a situacions d'emergència.
Aquest vincle és fruit de l'evolució del concepte de Defensa Civil (que encara es manté als països bàltics i alguns dels nòrdics) d'autoprotecció davant d'un risc bèl·lic cap a la Protecció Civil, sobretot després del final de la Guerra Freda.
En aquesta línia, el Mecanisme Europeu de Protecció Civil és el que es va activar tant en resposta a la Guerra d'Ucraïna com durant la pandèmia o els incendis forestals a Europa dels anys 2021 i 2022 i també és el document que recull com reaccionar a una nevada, una inundació, un terratrèmol, un ciberatac que afecti els serveis principals o una apagada general com la que es va viure a Catalunya el 28 d'abril passat.
El mes de març passat, la Comissió Europea va generar certa confusió quan va parlar del perill d'una guerra real a Europa, alhora que promovia el kit de supervivècia per a tres dies.
En aquells dies, les declaracions d'Ursula Von Der Leyen avisant que Europa haurà d'estar preparada per la guerra es van combinar amb un vídeo de la comissaria de gestió de crisis Hadja Lahbib on feia broma sobre el kit de supervivència bàsic.
En molts països europeus, sobretot del nord d'Europa, els plans d'emergència fa temps que porten associats llibrets on s'explica tant com actuar en cas de grans nevades, apagades, inundacions o altres situacions de risc com en cas de risc bèl·lic.
En països com Àustria o Alemanya, es fan sovint simulacres perquè la població s'acostumi a reaccionar en situacions de crisi, en aquest cas sense relació amb la guerra.
A Catalunya, els plans de Protecció Civil passen per evolucionar en aquesta direcció, amb més exercicis i simulacres que comportin que la població practiqui aquests elements d'autoprotecció o es posi en el context d'aquestes situacions.
La mili a Europa
Segons una enquesta feta fa pocs mesos per YouGov, el suport a un servei militar obligatori és força elevat a Europa:
Tot i així, la realitat respon clarament a qüestions geogràfiques: la frontera amb Rússia és determinant.
Tant els bàltics com els països nòrdics mantenen o han recuperat alguna mena de servei militar, igual que Àustria, Suïssa, Grècia i Moldàvia.
A Polònia, l'expresident Donald Tusk va recuperar la idea d'un entrenament militar per a tots els homes adults, però amb el canvi a la presidència la idea està en l'aire.
A l'Europa occidental, Alemanya, acaba de fer una reforma per reclutar 5.000 soldats voluntaris l'any. Si no s'assoleix la xifra, es completarà de forma obligatòria. A França, Emmanuel Macron n'ha plantejat la recuperació a França, però últimament ho ha descartat per impossibilitat logística.
En qualsevol cas, a Catalunya la formació i preparació de la població davant de possibles emergències, lluny d'apuntar a supòsits bèl·lics més o menys improbables, evoluciona molt més clarament cap a la Protecció Civil que cap a la recuperació d'un servei militar obligatori tan poc atractiu per la majoria com impossible de reactivar.
