Torna la primor extrema: algoritmes i fàrmacs lideren la perillosa recuperació dels cànons dels 90
Hi va haver uns anys que va semblar que la indústria de la moda feia les paus amb la diversitat corporal: des de models mal anomenades "curvy" a les passarel·les, fins a un rang de talles més gran a les botigues.
I tot i que va semblar un terreny guanyat, va durar poc. Els cossos extremament prims –com ara el de la cantant i actriu Ariana Grande, que ha anunciat una retirada temporal fruit de l'escrutini públic constant– han tornat a ocupar el centre de l'imaginari, després de temps en segon pla per l'impacte que podien tenir sobre la salut física i mental, especialment de les noies més joves.
Aquests canvis de tendència no serien res de nou: ja se sap que els cànons de bellesa són cíclics, però el moment d'ara no és qualsevol altre. Ara existeixen fàrmacs com l'Ozempic eficaços per aprimar-se, i això fa créixer la pressió per aconseguir encaixar en els estàndards.
De les passarel·les als algoritmes
La catedràtica de Psicologia especialitzada en imatge corporal Rosa Maria Raich explica que "sempre hi ha hagut models estètics a què les dones han intentat assemblar-se, però mai hi havia hagut un model tan prim".
A diferència dels anys noranta, avui la pressió no arriba només de les revistes o les passarel·les: les xarxes socials exposen de manera constant aquest tipus de cossos i els algoritmes ho amplifiquen.
Segons Raich cada dia una persona veu unes 3.000 imatges de cossos molt prims, sovint "retocats", que acaben modificant la percepció del propi cos.
Inconscientment et compares amb les imatges que veus i sorgeix insatisfacció corporal.
La conseqüència, diu, és que moltes persones acaben interioritzant que estar tan prim és un requisit per tenir èxit, trobar parella o encaixar socialment.
Segons la catedràtica, aquest context no explica per si sol l'aparició d'un trastorn de la conducta alimentària, però sí que n'incrementa el risc.
Recorda que aquests trastorns tenen múltiples causes, però que la pressió estètica hi exerceix un paper important.
La primesa extrema, afegeix, tampoc és innòcua des del punt de vista físic, ja que pot comportar problemes cardiovasculars, alteracions digestives, pèrdua de cabells, osteoporosi i altres complicacions derivades d'un pes massa baix.
Més enllà de la bàscula
En paral·lel al retorn d'aquest cànon, s'han popularitzat medicaments com Ozempic, Wegovy o Mounjaro.
Tots comparteixen una característica: van ser desenvolupats per tractar malalties com la diabetis o l'obesitat, però el seu ús s'està estenent amb finalitats estètiques.
Per a Andreea Ciudin, coordinadora de la Unitat d'Obesitat de l'Hospital Vall d'Hebron, aquest és el principal problema.
Es fa un mal ús fora de la indicació original, que és tractar una malaltia i les seves complicacions.
Creu que la gent percep aquests tractaments com si fossin un complement alimentari o unes vitamines i no pas un fàrmac que ha d'anar acompanyat de seguiment mèdic.
Quan es prenen sense indicació, explica, poden provocar nàusees, vòmits, diarrea o dolor abdominal.
Un dels principals inconvenients d'aquests medicaments és que no només fan perdre greix, i per això s'han de prendre sota supervisió.
Ciudin explica que aproximadament una quarta part del pes que es perd correspon a múscul, os i altres teixits.
Diu, a més, que hi ha persones que pràcticament deixen de tenir gana i redueixen tant la ingesta que poden acabar desenvolupant una malnutrició.
La metgessa recorda que perdre pes no sempre equival a guanyar salut.
El greix és un òrgan endocrí i el cos el necessita per funcionar correctament.
L'objectiu d'aquests tractaments, insisteix, no és arribar a un determinat número a la bàscula, sinó reduir l'excés de greix corporal preservant la massa muscular i millorant l'estat de salut.
El que es desaconsella sobretot, però, és recórrer a aquests fàrmacs per a l'"operació biquini".
Quan el cos detecta una pèrdua ràpida de greix, explica, activa un mecanisme de supervivència i disminueix la despesa energètica per intentar conservar reserves.
És el que es coneix com a adaptació metabòlica. El cervell interpreta que hi ha una situació d'escassetat i posa el cos en un "mode d'estalvi".
Quan el tractament s'interromp al cap de poques setmanes o mesos, el metabolisme continua funcionant més lentament i és habitual recuperar el pes perdut, fins i tot superar-lo.
Per això, Ciudin insisteix que aquests medicaments no són per perdre uns quants quilos, sinó per tractar una malaltia crònica.
