Trump va a la guerra amb el carregador curt

Hores abans de l'atac d'Israel i els Estats Units contra l'Iran, escrivia com Donald Trump s'estava ficant tot sol a la banyera del golf Pèrsic. Una conca calenta, estreta i plena de petroli, amb un únic desguàs: l'estret d'Ormuz. Un cul-de-sac geopolític on entrar és fàcil i sortir no tant.

Avui el dubte és un altre.
Potser el problema no és només polític.
Potser és tècnic.

Ara torno a escriure en les primeres hores després de l'assassinat del líder espiritual de la República Islàmica, Ali Khamenei. El relat oficial ja comença a sedimentar, però encara hi ha peces que continuen sense encaixar. El president nord-americà ha encetat una guerra bilateral (que ha esdevingut regional) amb inquietants defectes de fàbrica: sense una escenificació prèvia, sense la narrativa de la necessitat urgent, sense un dossier convincent sobre una amenaça imminent.

I això genera dubtes.

Atacar primer, justificar després

Totes les administracions nord-americanes que s'han embarcat en operacions militars al llarg de la història, han dedicat temps a construir el marc abans de disparar. Encara que fos artificial (com al Vietnam), encara que fossin mentides flagrants (com a l'Iraq), encara que fossin per pura revenja (com a l'Afganistan). Abans de tot, es preparava l'opinió pública i s'articulava un bon memorial de motius per justificar la despesa en vides i diners. Els departaments de propaganda del Pentàgon exhibien els preparatius bèl·lics amb arribades de tropes i posada a punt dels arsenals, tot a les pantalles de la Fox i la CNN.

Pum, pum, pum... Tambors de guerra amb un missatge doble. Un per al poble nord-americà: "Estem fent les coses bé i podem garantir la victòria". I l'altre per a l'enemic: "El teu final és a prop".

Primer el relat, després l'atac.
Aquí ha estat al revés.

Un problema d'aritmètica

Durant l'atac de l'any passat, els Estats Units i Israel van gastar interceptors de míssils a un ritme alarmant. Tots dos països van haver de disparar 150 THAAD en només 12 dies. La xifra no diu res per si sola fins que descobreixes que les factories nord-americanes només han produït 650 unitats des del 2010 i que el Pentàgon només té pressupost per comprar-ne 37 més l'any que ve.

En termes simples: una resposta iraniana amb salves massives de coets pot consumir en dies el que la indústria triga un any a fabricar. Això vol dir que qualsevol decisió de Trump no és només política. És aritmètica.

L'Iran, que acumula anys d'experiència en el camp de batalla geopolític, segueix des de fa molt de temps l'estratègia de la saturació: llançar molts projectils relativament barats contra sistemes defensius molt més cars. Si l'adversari necessita un míssil de 9 milions de dòlars per neutralitzar un artefacte que val 100.000 dòlars, el temps juga a favor del que dispara més.

Els interceptors THAAD, a sobre, no es fabriquen d'un dia per l'altre. Tenen una fabricació complexa amb períodes de verificació llargs. I a més a més, seria un suïcidi geopolític disparar interceptors fins a esgotar l'estoc. Els Estats Units els necessiten per protegir les seves bases militars a Corea o, per exemple, protegir Taiwan en una eventual crisi amb la Xina.

Això és un carreró sense sortida. El diari Financial Times fa quatre dies que va publicar un extens reportatge basat en informes del Pentàgon on es conclou que el general Dan Caine va informar Trump que un atac a gran escala contra l'Iran pot exhaurir aquesta munició crítica en menys de dues setmanes. Trump, diuen, va arrufar el nas, però va ordenar tirar endavant l'operació.

Potser el seu problema no és que hagi entrat a la banyera sense un pla mestre. Potser és que hi ha entrat amb el carregador curt.

I això explicaria el to precipitat, la falta de teatralitat prèvia, l'absència de narrativa sòlida. Si no tens marge per sostenir una guerra llarga, només et queda apostar per una operació breu i confiar que l'altre no escali.

És una aposta.

Que els iranians acabin la feina

Un altre dels dubtes que genera aquesta operació militar són els seus objectius. Trump ha anunciat que la meta és posar fi al regnat dels clergues islàmics. Poca broma: acabar amb la República Islàmica després de 47 anys d'existència. Però això no és un objectiu militar. Les eines militars, en aquests casos, només són un complement a l'acció política. Enfonsar un règim pot ser feina dels serveis secrets, pot ser feina dels teus diplomàtics o dels teus negociadors, però mai pot ser feina dels generals.

Els plans de la Casa Blanca encara fan dubtar més quan el mateix Trump confessa al poble nord-americà que confia en una revolta interna per completar la feina. Això no és una doctrina, ni és un pla estratègic: és una esperança.

Les costures d'una hegemonia

I aquí reapareix la dimensió política i la seva agenda interna. Massa embeinades en poques setmanes: retirada de l'ICE a Minneapolis, exhibició de queixals per part d'Europa en el tema de Groenlàndia, el menysteniment general a la seva figura a Davos, la prohibició dels aranzels per part del tribunal Suprem... Algú havia de pagar aquestes humiliacions. Podria haver estat Cuba, podria haver estat --jo què sé!-- el Camerun o Nicaragua. Però l'avantatge de l'Iran és que és allà.

Trump tenia davant dues males decisions: recular i alimentar el relat del TACO "Trump always chickens out" (Trump sempre es fa enrere) o posar el país en la incertesa d'una operació militar sense fonaments ni arguments. I sembla que, entre el dany reputacional immediat i el risc estructural, ha optat pel segon i a veure què passa. Ha triat el que en futbol americà s'anomena un Ave Maria: el llançament desesperat del quarterback en a l'últim segon del partit, un enviament llarg i violent cap a la zona d'anotació, sense precisió, confiant que la pilota caigui per atzar a les mans del receptor. No és una jugada planificada. És una aposta al miracle.

La mort de Khamenei podria ser aquest miracle inesperat. Però fins i tot si ho fos, no altera la naturalesa de l'aposta inicial. No hi havia una amenaça imminent de l'Iran que obligava Israel i els Estats Units a atacar preventivament.

Com apunta el company Argemino Barro en una reflexió encertada, no tenim al davant una guerra forçada. És una "war of choice", una guerra per elecció. És un terme que fa anys que no explico a classe per falta d'exemples. Miraré de raonar-ho: es tracta de guerres iniciades innecessàriament, ja sigui perquè no hi ha motiu ni amenaces o perquè la causa del conflicte pot ser resolt per vies no militars.

Els Estats Units i Israel diuen que han atacat perquè l'Iran està més fort que mai. Però la veritat és una altra. L'han atacat precisament per tot el contrari: perquè l'Iran està més feble que mai, amb l'economia tocada, les milícies decapitades, les defenses erosionades i una inestabilitat interna latent.

Hi ha decisions que neixen d'una agressió. I n'hi ha que neixen d'una possibilitat. També podríem anomenar-les guerres "Edmund Hillary". L'alpinista neozelandès va explicar així el seu motiu per pujar a l'Everest: "Ho vaig fer simplement perquè la muntanya era allà". El problema és que les guerres d'elecció, a diferència de les de necessitat, no tenen límit natural. Només tenen límit logístic. I aquest, com hem vist, és finit.

Durant anys, els Estats Units han construït la seva hegemonia sobre la capacitat de projectar un poder sense límit aparent. Si aquest límit es fa evident, si comença a deixar veure el fons del seu carregador, l'efecte pot ser més corrosiu que qualsevol míssil.