Un món que s'acaba: oficis que ja no vol fer ningú
Al món rural hi trobem oficis estretament lligats al territori i al paisatge, com els peladors de suro de l'Empordà o les anomenades "remendadores" de poblacions pesqueres.
Però amb l'abandonament rural i les noves tecnologies aquests oficis són cada cop més residuals. De fet, molts corren el risc de desaparèixer.
Els peladors de suro, un ofici que no vol fer ningú
Els peladors o llevadors de suro retiren l'escorça de les alzines sureres. És una capa que envolta el tronc i que s'extreu per fer taps de suro o altres aplicacions.
La pela o la lleva del suro és una activitat amb segles d'història, una feina ancestral que es fa amb una simple destral:
De fet el procés és molt paleo. Tot es fa amb la destral: tallar el suro, picar-lo per desprendre'l de l'arbre i fer palanca per desenganxar-lo del tronc.
L'Adrià Roca és un dels últims peladors de suro autòctons de casa nostra. És un ofici dur, que es fa a ple estiu, i que no és agraït:
És molt dur. Has de ser al bosc abans de les sis del matí perquè la temporada es fa en ple estiu i fa molta calor. A més, t'has de tapar per protegir-te, quedes nafrat i és una sauna.
Aquesta activitat només es manté a les comarques de Girona, al sud d'Espanya, a Portugal i al Marroc.
Avui, la majoria de persones que pelen suro a casa nostra venen de fora:
Fa anys que pugen temporers marroquins o andalusos expressament per fer la pela del suro. La gent d'aquí ja no vol fer aquesta feina, és massa dura i no està prou pagada. Els que quedem ho fem per romanticisme.
La pela del suro genera imatges d'una bellesa plàstica molt singular. Això ha inspirat artistes com la nord-americana Michele Curel, que ha creat el projecte multimèdia "The cork harvesters".
En aquest treball hi recull fotografies, vídeos i entrevistes a peladors autòctons i temporers que venen puntualment a retirar suro a Catalunya.
Les "remendadores", les altres dones del mar
Les "remendadores" o xarxaires recosien les xarxes que els portaven els pescadors perquè s'havien fet malbé: les esquinçaven les roques del fons del mar, les mateixes embarcacions o fins i tot els dofins. Ho explica Pepita Rodríguez, de les Cases d'Alcanar:
Els dofins roben el peix que queda dins de les xarxes: els volen arrencar amb les dents i ens trenquen totes les xarxes. Per això després jo les he de reparar, les vaig remendant.
La Pepita és una de les últimes "remendadores" en actiu de les Terres de l'Ebre. De fet, aquest ofici ja és residual a tota la costa catalana. S'ha anat perdent per la reducció de la flota pesquera, però també perquè les xarxes ara ja són de nàilon i materials sintètics:
Ja no remenda ningú. Abans s'havia de fer perquè les xarxes eren de cotó i eren molt cares. Ara quan es trenca una xarxa, la llencen i en posen una de nova. Ja no hi ha remendadores, el jovent no ho vol fer, això.
La Pepita explica el seu testimoni mentre va cosint les xarxes al costat dels seus fills, Oscar i Francisco José, que cada matí li porten les xarxes danyades perquè les "remendi":
El testimoni de la Pepita és un patrimoni valuosíssim que podeu recuperar en aquest capítol del podcast "Comarcal 947":
La modernització ha arraconat la tradició
Aquests oficis artesanals es van perdent al mateix ritme que s'accelera l'abandonament rural.
La mecanització i l'arribada de nous materials sintètics han anat arraconant aquests oficis rurals, que avui ja són molt residuals. Alguns s'han inclòs al repertori d'oficis artesans de la Generalitat, i altres formen part del programa "Oficis Singulars" d'Artesania de Catalunya.
Són iniciatives puntuals per preservar-ne el record, per conservar-ne el llegat, per homenatjar un passat que encara manté vincles amb el present.
També hi ha museus, publicacions o centres etnogràfics que miren de preservar aquest patrimoni que és, al capdavall, la memòria del nostre món rural.
