Una bomba d'ETA li va canviar la vida als 10 anys: "No vull odiar"
El 26 de juny de 1982, Alberto Muñagorri tenia deu anys i anava a jugar a futbol amb els seus amics a Errenteria (Guipúscoa). De camí, es va trobar una motxilla al carrer. No la va tocar, però s'hi va acostar. A les dotze del migdia, la bomba que hi havia a dins va explotar. "Em va canviar la vida per sempre", recorda a "Col·lapse".
L'explosió li va provocar ferides molt greus: va perdre una cama per sota del genoll, la visió d'un ull i part de l'audició, a més de nombroses ferides per la metralla. El seu germà, que aleshores tenia setze anys, va ser una de les persones que van arribar al lloc dels fets. "No em va reconèixer", explica Muñagorri, que recorda com els amics del seu germà li van haver d'explicar qui era aquell nen que havia quedat estès a terra.
Despertar-se sense saber què havia passat
Tot i que li han explicat que no va perdre la consciència i que fins i tot va poder donar les dades dels seus pares a l'ambulància, Muñagorri no conserva cap record fins que es va despertar a l'UVI, unes hores després. No sabia on era ni què hi feia. Quan es va anar recuperant de l'anestèsia i la medicació, va arribar a pensar que estava ingressat per haver menjat massa llaminadures.
La seva mare va decidir explicar-li què havia passat a poc a poc. "Em va dir que havia tocat una cosa que m'havia fet molt mal", recorda. A mesura que passaven els dies, li anava donant informació sobre les lesions i les conseqüències que tindria. Ell encara no era conscient de tot el que li havia passat.
La recuperació va ser també un repte emocional. "L'any 1982 no es parlava mai de salut mental", explica. Recorda la seva mare com la persona que el va ajudar a afrontar aquella nova realitat i que li va transmetre un missatge que encara conserva:
Que no havia d'odiar i que havia de ser feliç".
Un consell que, diu, l'ha acompanyat tota la vida.
Una ferida que també va afectar la família
Muñagorri insisteix que les conseqüències d'un atemptat no s'acaben en les lesions de la persona que el pateix.
La bomba em va explotar a mi, però l'ona expansiva va afectar tota la família".
El seu germà també va viure les conseqüències d'aquell dia. Durant anys va tenir problemes amb l'heroïna, una situació que Muñagorri relaciona amb l'impacte d'haver-se trobat el seu germà petit greument ferit i no haver pogut fer res per ajudar-lo. "Ara està bé i tots estem contents que ho estigui", explica.
També recorda que, tot i les visites que va rebre després de l'atemptat, al seu poble va sentir soledat.
Pensàvem que la gent ens donaria molt suport, però no va ser així".
Segons explica, la por de parlar o d'apropar-se a una víctima del terrorisme va fer que moltes persones mantinguessin la distància.
Explicar la seva història perquè no es repeteixi
La vida de Muñagorri ha estat marcada per hospitals, revisions mèdiques i incerteses. Per això, ha volgut explicar la seva experiència al llibre "La mochila", d'Ander Izagirre. Considera que sovint les víctimes del terrorisme queden vinculades al moment de l'atemptat, tot i que les conseqüències, especialment per a les persones ferides, duren tota la vida.
Fins ara, el que havia escrit la meva història era el que havia posat la bomba. Jo volia escriure la meva història.
Vol que el seu testimoni arribi especialment als joves i que la memòria del que va passar serveixi per construir un futur diferent.
"No crec que la memòria hagi de ser una cosa que quedi allà, crec que hem de transformar aquella memòria en una cosa fèrtil, constructiva", reflexiona. I té clar què espera aconseguir amb el seu relat:
Que a cap jove se li acudeixi posar cap bomba, agafar una arma i assassinar una persona, perquè seria una terrible equivocació".
