Tanquem l'any amb l'habitatge pels núvols
El dret a l'habitatge s'assembla cada cop més a un luxe i no pas a un dret. Tant si és un habitatge de lloguer com de compra, tenir un sostre per viure-hi implica una inversió que xucla gran part dels ingressos de les famílies.
El percentatge del sou que s'ha de destinar a pagar el lloguer o la hipoteca és cada cop més alt. És asfixiant en molts casos: persones que viuen soles, famílies amb un o tots els membres a l'atur, gent jove i gent gran que viu sola.
Tancarem el 2022 amb uns números pels núvols, pel que fa a l'habitatge. Els lloguers toquen sostre. Preus màxims tant a Barcelona com al conjunt de Catalunya. El tercer trimestre s'han anat encarint fins a arribar a una mitjana de més de 1.060 euros, en el cas de Barcelona.
Les hipoteques també estan pels núvols. L'euríbor, que és l'indicador més habitual per calcular-les, supera el 3%. No estava tan alt des de l'any 2008, en plena crisi de les hipoteques.
Ara la crisi no és financera, però igualment el Banc Central Europeu ha optat per una política de mà dura. Una política d'asfíxia de l'economia, amb la pujada constant dels tipus d'interès. Efecte túnel: l'objectiu és contenir la inflació i la roda infernal que genera a les economies europees, sigui com sigui. La factura d'aquesta política monetària surt cara als particulars.
Els salaris no milloren i molts països van de cap a una recessió. Això significa que moltes persones arrossegaran les conseqüències d'aquesta crisi durant molt de temps. I que a moltes, se'ls sumarà a les conseqüències de la crisi anterior, la de la pandèmia, que encara no havien tingut manera de superar.
Les ferides van per llarg i experts com el Nobel d'Economia Joseph Stiglitz es fan un fart d'advertir contra aquesta política del BCE, però no hi ha qui faci moure els grans organismes econòmics de la seva ortodòxia.
Per tant, estrenarem el 2023 amb una recuperació econòmica que serà costa amunt, molt complicada per a molta gent. I no és acceptable, de cap de les maneres, que amb aquestes condicions econòmiques, partits i institucions de l'Estat es dediquin a provocar crisis com la que hi ha ara mateix entre el poder judicial i el govern espanyol.
Incendis que enerven la població, que no porten enlloc més que a la desafecció i a la pèrdua de confiança. I que demostren la poca talla d'uns responsables públics que només miren per ells i pel seu interès.
