La resiliència de la democràcia nord-americana dos anys després de l'assalt al Capitoli
Recordo quan vaig arribar davant del Capitoli a quarts de tres de la tarda hora local el 6 de gener del 2021. Vaig aixecar la mirada i la perspectiva encara m'és del tot xocant. Davant la façana oest de l'edifici mastodòntic del Congrés hi havia una multitud de trumpistes ocupant les diverses terrasses i graderies prefabricades que s'havien instal·lat dies enrere per acollir la premsa i els convidats a la presa de possessió de Joe Biden, prevista per al 20 de gener. Ho mirava i m'havia de fregar els ulls per assimilar aquell caos. Eren milers de persones apinyades assaltant aquest recinte sagrat, el cor del sistema polític nord-americà, la seu de la sobirania nacional, en una escena més pròpia d'un país en vies de desenvolupament que de la democràcia continuada més antiga del món.
Però com s'ho havien fet? Com els havien deixat passar quan aquest és un dels edificis més protegits de la nació? On era la policia? Quan m'hi vaig acostar més, vaig veure com molts estaven intentant forçar la porta per on surten tots els presidents el dia que juren el càrrec. Què volien fer? Al marge d'aturar la certificació dels resultats que es portava a terme en aquell moment, què més pretenien? Ocupar indefinidament el Capitoli, segrestar els congressistes, matar-los? Provocar el caos i que Trump decretés la llei marcial? Estava tot organitzat o era una turba espontània emborratxada de mentides?
En aquell moment, ningú ho sabia i el món mirava astorat com la democràcia de la primera potència trontollava com mai. Per trobar un precedent havíem de remuntar-nos al 1812, quan les tropes britàniques van assaltar i cremar el Congrés d'aquella jove democràcia nord-americana. L'escena, 220 anys més tard, era aparentment impensable, però si es pensava en tot el que havia passat al país els darrers quatre anys i en com havien crescut l'extrema dreta i les teories de la conspiració a l'ombra del president Trump, potser no era tan sorprenent. Només cal mirar el "Sense ficció" d'aquesta setmana per entendre-ho.
L'operació d'assalt va ser un fracàs. Va durar només quatre hores i aquella mateixa nit es van tornar a reunir els congressistes i els senadors i van certificar la victòria del guanyador de les eleccions, com s'havia fet sempre des de la fundació del país. En qualsevol altra democràcia avançada, els responsables d'aquella insurrecció serien condemnats per l'opinió pública i portats davant la justícia ràpidament. Als EUA les coses no van seguir aquest patró. Si bé és cert que dos anys després prop de 1.000 persones de les que van participar en l'assalt han estat processades i moltes condemnades fins i tot per sedició, el principal instigador continua evitant el rendiment de comptes i confabulant-se per eventualment tornar-ho a intentar.
Una majoria dels seus propis senadors van impedir que fos condemnat i inhabilitat en el judici d'"impeachment" que se li va fer un mes després de l'assalt i, lluny de reconèixer cap responsabilitat, va acabar fent de la mentida del frau la seva nova raó política de ser i el trampolí per a un segon assalt. Amb un domini absolut del Partit Republicà, va aconseguir que en molts estats on manaven els conservadors es modifiquessin lleis electorals, es fes més difícil el vot de les minories i s'anés escampant l'ombra de dubte en tot el procés.
Donald Trump es va passar mesos apadrinant candidats extremistes que es delien per rebre el seu suport. El principal requisit que els demanava a canvi d'aconseguir-lo era que propaguessin la mentida del frau. El pla era col·locar com més candidats millor a tots els estaments de poder del país perquè, arribat al cas, un cop instal·lats al poder, no fessin el mateix que els que van garantir l'ordre electoral i institucional el 2020 i, si calia davant d'un resultat advers, poguessin decantar les urnes el 2024 a favor dels seus interessos. Tot plegat eren els preparatius per a les presidencials, quan ell aspirava a tornar a la Casa Blanca tant sí com no. I les midterm del novembre del 2022 havien de ser l'avantsala, el camp de proves.
El 6 de novembre de l'any passat, els nord-americans van anar a votar i què va passar? Doncs que els candidats trumpistes en la majoria d'estats clau van perdre. No per grans diferències però sí per uns pocs milers de vots que als EUA són el que fan decantar les eleccions. Els republicans van recuperar el control de la Cambra de Representants però per molt menys avantatge del que s'esperava en unes eleccions de mig mandat i els demòcrates encara van ampliar la seva minsa majoria al Senat. La conclusió era òbvia i ràpidament es van atrevir a verbalitzar-la dins el mateix Partit Republicà: la mentida del frau i Trump (que no el trumpisme) eren una fórmula condemnada al fracàs a les urnes; a cap partit li agrada perdre una vegada i una altra i, amb l'expresident, els conservadors havien guanyat el 2016 però havien perdut el 2018, el 2020 i el 2022. Volien acabar igual el 2024?
La majoria de nord-americans van enviar el missatge que estaven cansats de la mentida del frau, del litigi absurd i permanent d'unes eleccions lliures i netes, i que volien uns polítics que parlessin de problemes i preocupacions reals. Van copsar que si donaven ales als candidats més extremistes aquelles idees agafarien força de nou i el seu promotor se sentiria legitimitat per continuar el segon assalt. I aquesta por real va ser el que va fer sortir a molta gent a votar, ni que fos tapant-se el nas com passa sovint en política.
Confesso que fa un any, quan encara era a Washington de corresponsal, la ferida d'aquella insurrecció estava molt oberta, veia els negacionistes crescuts, era pessimista respecte al futur del país i veia possible una deriva autoritària en algun moment donat, una crisi institucional gravíssima o un xoc civil entre les dues Amèriques. La democràcia dels EUA (des del poder legislatiu al judicial, passant per l'electoral) havia aguantat el primer assalt de Trump però havia quedat tocada i em preguntava si aguantaria també una segona envestida.
Avui, em sento una mica més optimista. El pas del temps i les diferents investigacions van posant els protagonistes i aquells fets del 6 de gener al seu lloc a la història i cada cop més nord-americans en prenen consciència. Les eleccions de mig mandat no només han estat un èxit d'organització i han demostrat, una vegada més, que es poden fer de forma lliure i transparent, sinó que l'electorat, en bona part, ha rebutjat les tesis més autoritàries i que representaven una amenaça per al sistema.
Cap trumpista o grup de trumpistes que portaven la mentida del frau al programa en estats clau tindrà prou poder per ficar mà indiscriminadament en l'organització de les pròximes eleccions, ja sigui perquè han perdut, ja sigui perquè han guanyat però no amb prou força.
Fins fa tres mesos, les enquestes donaven Trump com l'aspirant republicà incontestable en unes primàries i ningú s'atrevia a fer-li ombra; ara dibuixen un panorama molt més complicat per a l'expresident i en alguns sondejos ja guanya Ron Desantis, l'ultraconservador governador de Florida, trumpista convençut però que, això és important, no amenaça amb subvertir el sistema democràtic.
Vol dir tot això que la democràcia nord-americana ja està lliure de perills? Ni de bon tros. Primer, perquè l'extrema dreta violenta és, segons l'FBI, la principal amenaça al país i no se sent ni molt menys derrotada. Segon, perquè Trump està tocat però no enfonsat, encara té molt poder i ningú descarta que s'acabi emportant la nominació republicana una altra vegada i que eventualment torni a concórrer a les eleccions. I tercer, perquè fer previsions polítiques als EUA és altament perillós: el que avui ens sembla impensable demà pot ser una realitat i el país encara està molt polaritzat i tensionat.
Però la bona notícia per començar l'any és que els pitjors pronòstics, almenys fins ara, no s'han complert i els EUA han demostrat que són més resilients a les amenaces internes i als cants de sirena del que alguns creien.
