Mestres jubilades tornen a les aules per explicar contes: "Són lliçons de vida"

Són mestres jubilades i tornen a les aules a explicar contes per mantenir viva la tradició oral i transmetre als infants la màgia dels relats de tota la vida. No porten llibres ni decorats ni cap suport físic. I, quan els preguntes on porten les rondalles, responen assenyalant-se el cap: "Aquí dins."  

Quan entren a l'aula i comencen a narrar, es fa silenci. Nens i nenes escolten amb atenció. És difícil distreure's davant la seva mirada, els seus gestos i la cadència amb què expliquen les històries.

La Josepa, l'Empar i la Mercè són tres de les àvies que formen part del grup MARC, un col·lectiu de mestres jubilades que, amb el suport de l'Associació de Mestres Rosa Sensat, visiten escoles i instituts per compartir contes populars de viva veu.

S'organitzen per grups segons la zona geogràfica, i cada mestra s'especialitza en relats adaptats a una franja d'edat concreta. És una tasca totalment voluntària, i les escoles només han d'assumir-ne les despeses de desplaçament.

De la vora del foc a les aules

El grup va néixer l'any 2009, quan la pedagoga Àngels Ollé va proposar iniciar aquest projecte. "Vam pensar que avui dia, amb les màquines i les pantalles, els nens no estan acostumats a escoltar. Volíem recuperar aquell temps en què els infants s'entretenien a la vora del foc i les àvies explicaven contes", recorda Josepa García, que en forma part des dels inicis.

Des d'aleshores, han recorregut escoles de tot Catalunya explicant històries com "El caragol i l'herba de poniol", "El lleó i el ratolí", "El conillet de la boca esqueixadeta" o "El camí de la fortuna".

També recuperen moixaines, jocs de dits i cançons tradicionals, especialment per als alumnes més petits. Cada any, més de 20.000 infants escolten els seus relats.

Són històries senzilles, però plenes de significat, que parlen de pors, desitjos, límits o solidaritat. "Són una manera indirecta de presentar-te els problemes que et pots trobar a la vida", resumeix la Josepa.

Molts dels contes que expliquen els havien sentit elles mateixes de petites. Gràcies a la seva tasca, aquestes històries sobreviuen al pas del temps. "Un conte no el pots explicar si no t'agrada molt", afegeix.

La força de l'oralitat

Una de les claus del projecte és l'oralitat. No hi ha llibres, ni il·lustracions, ni pantalles. Només la veu i la imaginació. "El que volem és que els nens desenvolupin la seva creativitat. Que quan parlem d'un gat, d'un cavall o d'un personatge, se l'imaginin i escriguin la seva pròpia història", explica Empar Verge.

També volen preservar la riquesa del llenguatge. "Hi ha paraules que s'han anat perdent i, si els infants les van sentint, és més fàcil que es conservin", diu Mercè Giró.

Però l'oralitat no només manté viu el vocabulari. També afavoreix una connexió directa amb els infants. "Mirar-nos als ulls mentre expliquem és molt important per connectar", insisteix l'Empar.

La Mercè hi coincideix: "Quan expliques un conte, es produeix màgia. Es crea un ambient especial."

Quan acaben, elles també aplaudeixen. "Els diem que ens hem fet un regal, perquè volem fer entendre que escoltar també és una bona tasca."