20 anys del referèndum de l'Estatut, un text ambiciós que va acabar retallat
Cap estat de caràcter federalitzant està exempt de conflictivitat per com s'apliquen les competències que pertanyen als diferents estrats del govern, ja sigui l'espanyol o l'alemany. La qüestió és com s'afronten aquestes discrepàncies. Des de la sentència del Tribunal Constitucional (TC) del 2010, aquesta conflictivitat s'ha rebaixat.
Probablement, per un conjunt de factors: perquè el repartiment de competències va quedar més definit (desapareixien les exclusives de la Generalitat), perquè el Parlament va rebaixar la producció legislativa o perquè els governs de torn van optar més per la negociació o la no negociació que no pas per la presentació de recursos.
En qualsevol cas, tot plegat són símptomes que amb l'Estatut que el TC va escapçar després de ser aprovat en referèndum ara fa vint anys la capacitat d'autogovern es va limitar. L'Estatut deixava de ser un text subconstitucional i passava a ser una llei orgànica més. Només cal anar al Butlletí Oficial de l'Estat i comprovar els textos comparatius de l'Estatut aprovat pel Parlament el setembre del 2005 i la versió que en va fer el Constitucional el juny del 2010.
No es parla de competències exclusives de la Generalitat, molts articles desapareixen, així com pràcticament tot el capítol dedicat a l'administració de justícia. I en molts casos els magistrats donaven l'opció que la Generalitat legislés sobre una determinada matèria sobre la qual el govern de l'Estat podia fer una altra llei de caràcter general que desvirtués l'aprovada pel Parlament.
Aquest tipus de tècnica interpretativa que fa servir el TC en dictar sentència ha estat criticada pels constitucionalistes, com el catedràtic Xavier Arbós. Un text legal pot estar d'acord amb la Constitució o no, però no hauria de dependre de com ho interpreta el TC, diuen. Això té, a canvi, un petit avantatge: tot és negociable i interpretable depenent del govern de torn.
L'impuls de la reforma
Superat el canvi de mil·lenni, semblava que hi havia un ampli consens en la política catalana que el vestit estatutari del 1979 havia quedat estret. I que les interpretacions que feia en general el TC no eren gaire favorables als interessos autonòmics.
En el text del nou Estatut hi havia una voluntat de definir clarament les competències exclusives de la Generalitat i el grau d'incidència en les compartides amb l'Estat i el de participació en l'execució de la legislació.
I el moment era el més propici possible: govern socialista a Madrid i tripartit (PSC, ERC, IC-V) a Catalunya. El consens durament aconseguit la nit del 29 al 30 de setembre del 2005 va ser aclaparador: 120 vots a favor i només 15 en contra, els del PP.
Tot i les promeses de Zapatero de donar suport a l'Estatut que sortís del Parlament, va ser el mateix president del govern espanyol el que va fer la primera retallada del text en una reunió amb Artur Mas, aleshores cap de l'oposició al Parlament.
Després, al Congrés li van tornar a passar el ribot, com va assenyalar explícitament el diputat socialista Alfonso Guerra. Amb aquestes correccions els catalans van votar en el referèndum del 18 de juny del 2006.
El bon temps va fer que molts optessin per la platja. El cansament i la desil·lusió generada pel llarg procés d'elaboració d'un Estatut iniquitat amb aquestes retallades va provocar que la participació no arribés, per poc, al 50%. Però va ser aprovat.
Balanç de 20 anys
Joan Ridao, constitucionalista i ponent de l'Estatut, és contundent a l'hora d'assegurar que s'ha anat enrere. La sentència el que certifica és la defunció de les competències exclusives. També certifica la defunció de la possibilitat d'expandir al màxim les competències compartides en què l'estat s'hauria de limitar a fixar les bases i, finalment, també retalla les competències executives.
Però també hi ha una línia més positivista d'afrontar l'aniversari. La sentència del TC obria una porta a seguir avançant, per l'ambigüitat interpretativa, a través del diàleg. De fet, l'Estatut va estar vigent durant quatre anys tal com va ser aprovat en referèndum.
El govern Montilla el va començar a desenvolupar, però el procés independentista sorgit arran de la retallada del TC de seguida va alentir aquesta via. Per Arbós hi ha matèries interpretades de manera restrictiva per la sentència, com el finançament que ara s'està discutint, que poden ser llegides d'una manera menys tancada. Perquè hi ha marge per a la negociació. Això sí, sempre dependrà de la correlació de forces a Madrid i Barcelona.
L'evidència que el Parlament ha baixat la producció legislativa a la meitat, d'una mitjana de 20 lleis a l'any (1980-2010) a 10 l'any (2010-2026), o que els conflictes de competència Estat-Generalitat (un en els últims anys) pràcticament han desaparegut (en part també per l'estratègia política de no confrontació) permet exemplificar com la sentència restrictiva del nou Estatut no va suposar una millora substancial en l'autogovern.
