30 anys del Doctor Music: quan el Pallars estava al circuit dels grans festivals europeus
Aquest estiu es compleixen 30 anys de la primera edició del Doctor Music Festival a la vall d'Escalarre, al Pallars Sobirà.
Durant tres estius consecutius, entre 1996 i 1998, un petit poble de les Valls d'Àneu va passar de ser un racó tranquil del Pirineu a convertir-se en punt de parada dels grans noms de la música global del moment.
Per als milers d'assistents que hi van passar, el Doctor Music va ser un festival pioner.
Per als habitants del Pallars, però, va significar molt més: l'arribada sobtada de desenes de milers de persones, artistes internacionals, periodistes, tècnics i curiosos a una comarca que fins aleshores havia quedat lluny dels grans circuits culturals.
Tres dècades després, els records continuen ben vius.
Un festival impensable al cor del Pirineu
Quan l'organització va anunciar que el festival se celebraria a Escalarre, molts veïns van rebre la notícia amb sorpresa.
Pocs imaginaven que els prats situats al costat de la Noguera Pallaresa acabarien acollint alguns dels noms més importants de la música internacional.
La primera edició, celebrada el 1996, ja va deixar clara l'ambició del projecte.
Per l'escenari hi van passar artistes com David Bowie, Lou Reed, Patti Smith, Iggy Pop, Blur o Suede.
Un any després arribarien Rage Against the Machine, Alice Cooper, David Byrne, Simple Minds, Texas, Placebo, Megadeth o Aphex Twin.
El 1998, la tercera i última edició pallaresa reuniria figures com Bob Dylan, Beastie Boys, Pulp, Portishead, Garbage o Deep Purple.
Aquells cartells situaven Escalarre al mateix nivell que alguns dels grans festivals europeus de l'època, impensable de repetir avui dia.
Els prats es converteixen en una ciutat efímera
L'arribada del festival va transformar completament la vida quotidiana de les Valls d'Àneu.
Durant dies, carreteres, hotels, càmpings, restaurants i comerços es van omplir de visitants procedents de tot Europa.
Josep Montané, que va llogar part dels seus terrenys per acollir el festival, va ser una de les persones que va viure aquella transformació des de dins.
Quan vam veure la que es va muntar aquí, vam quedar amb la boca oberta. Cues de 150 metres a cada botiga, i en lloc de facturar 15 o 20.000 pessetes, en fèiem 450.000... una bogeria!
L'activitat econòmica va beneficiar nombroses famílies de la zona i va portar ingressos extraordinaris a una vall que vivia principalment del turisme i la ramaderia.
Els comerços no donaven l'abast
L'impacte es va notar especialment als negocis locals.
Botigues, bars, restaurants i establiments d'alimentació van veure multiplicada la seva activitat durant els dies del festival.
Josep Palobart, carnisser d'Esterri d'Àneu, recorda aquells dies com una autèntica bogeria: "Cada dia rostíem 400 pollastres a l'ast, sense parar".
La demanda era constant i els comerços treballaven pràcticament sense descans per atendre milers de persones que omplien la vall.
Palobart assegura que el benefici no es va limitar a Escalarre o Esterri d'Àneu, sinó que es va estendre a bona part del Pirineu.
"No es van quedar tancats aquí, es repartien per la Pobla, per Vielha... la calor els feia marxar i el poder adquisitiu era molt alt", recorda Palobart.
Helicòpters i escenes insòlites
Per als veïns de la zona, una de les imatges més impactants va ser veure arribar artistes i membres de l'organització en helicòpter.
Marta Azorín, que també treballava a la carnisseria d'Esterri, recorda perfectament aquella escena:
Aquí no teníem instal·lacions de categoria, molts venien de la Vall d'Aran en helicòpter, el Bob Dylan era el que volava més.
La presència de músics internacionals en una vall acostumada a un ritme molt diferent generava situacions insòlites que encara avui formen part de les converses dels qui ho van viure.
Les anècdotes de Patti Smith i Bob Dylan
Entre els records més repetits hi ha els relacionats amb alguns dels artistes que van passar pel festival.
Marta Azorín encara explica una anècdota protagonitzada per Patti Smith que ha acabat convertint-se gairebé en llegenda local:
Em ve el meu marit i em diu: "Una noia marrana m'acaba de vomitar a les sabates!", i jo li dic: "Calla, no li diguis això, que és la Patti Smith!
Qui va rebre el vòmit, Josep Palobart, també conserva un record singular relacionat amb Bob Dylan.
Em van demanar 50 tauletes de xocolata per a ell, i no se'n va menjar cap.
Són petites històries que ajuden a entendre fins a quin punt la presència d'aquestes figures va sorprendre els habitants del territori.
Una experiència que va marcar una generació
Per als assistents, el Doctor Music va representar molt més que una successió de concerts.
Carme Badillo hi va arribar des de la Garriga quan tenia quinze anys. Trenta anys després encara considera aquella experiència com un dels records més intensos de la seva joventut: "Ens escapàvem del lloc on dormíem per anar a fer alguna migdiada a l'ombra, perquè era música non-stop..."
Com ella, milers de persones recorden el festival com un esdeveniment únic que combinava música, natura i llibertat en un entorn completament diferent dels grans recintes urbans.
Viure dins del festival
Si per als assistents l'experiència era extraordinària, per als veïns que residien al mateix recinte encara ho era més.
Manel Arjó tenia casa seva al mig dels terrenys ocupats pel Doctor Music: "Va ser increïble". Des de casa seva podia veure com es desplegava una autèntica ciutat efímera al voltant dels escenaris.
Quan recorda aquells dies, utilitza una comparació que resumeix perfectament la dimensió de l'esdeveniment:
Des de Woodstock, això no s'ha vist mai. Quins artistes! Ara la gent fa hores de cotxe per anar a veure un d'aquests, i allà hi eren tots, i a casa!
Malgrat la gran afluència de públic, destaca que l'ambient va ser sempre positiu: "Hi havia por que si les crestes, els peluts... bon rotllo sempre i mai ni un incident!"
El retorn que no va arribar
Després de tres edicions al Pallars, el Doctor Music va desaparèixer de la vall.
Anys més tard, especialment el 2019, es va anunciar la possibilitat de recuperar el festival i tornar-lo a portar a Escalarre.
La proposta va generar expectació entre molts veïns i antics col·laboradors.
Tothom volia que tornés, però van dir que els prats eren inundables... no ho eren. Ho sé perquè són meus. Una llàstima.
Finalment, però, el projecte no es va materialitzar i el retorn va quedar en no res.
