Antics treballadors recorden la fàbrica lletera Paido de Bellvís: "Era una segona família"
Dissabte excepcional i carregat de nostàlgia a Bellvís, al Pla d'Urgell. Desenes d'extreballadors i col·laboradors de l'antiga fàbrica lletera Paido s'han retrobat en una jornada d'homenatge als que la van fer possible.
L'empresa va aterrar al poble ara fa vuit dècades i va deixar-hi petjada. La cita, que s'ha celebrat al Casal Cultural Sebastià Serrano, ha estat un no parar de petons i abraçades. Alguns feia anys que no sabien res l'un de l'altre tot i haver treballat sota el mateix sostre.
Ja tocava retrobar-se i, de fet, els ha faltat temps per posar-se al dia i recordar què va suposar la planta per al municipi. "Va convertir un poble pagès en un poble industrial", assegura Jaume Llovera, antic empleat i organitzador de la vetllada.
La Paido va obrir portes a Bellvís el 1945 i va ajudar moltes famílies a complementar la feina al camp. Segons Ramon Vila, exdirector i fill de l'impulsor de la companyia, "sens dubte va portar molta riquesa".
Ho sap bé Josep Maria Giner Talarn, que també hi havia treballat quan era jove: "L'economia de casa era molt justa i ens va anar molt bé. Recordo que les hores extra em van permetre comprar un cotxe!"
A la fàbrica s'hi feia llet en pols, líquida i condensada, batuts, flams, arròs amb llet... O mantega salada, un aliment que a Catalunya era poc habitual. "El pare viatjava a l'estranger i duia cap aquí els productes d'èxit que s'hi feien", relata Vila.
La revolució de les dones
Els que la capitanejaven tenien visió de progrés més enllà del producte i van ajudar a incorporar les dones al treball remunerat: "La Paido va permetre que la dona casada tornés a treballar", explica Llovera.
Ho certifica Maria Dolors Talarn: "En aquell temps quan una es casava, plegava. I així ho vaig fer. Al cap de tres anys em van tornar a agafar, vaig entrar al mateix lloc i fins que tot es va acabar."
I això va ser el 1997. La feina, sovint, era cansada i dura, però d'aquella època se n'emporten un gran tresor. "Era una segona família", diu Talarn. De l'estimada Paido en queden vídeos, fotografies i l'edifici que l'acollia, però en especial la memòria de la plantilla.
