Arantxa Sánchez Vicario, a "Quan s'apaguen els llums"
Entre altres coses, passejant per Miami, li va explicar a Lluís Canut el següent:
"Recordo que en aquell partit em tremolava tot, especialment en els últims punts. Quan en l'últim, ella va enviar el seu revés a la xarxa, vaig arrencar a plorar. El meu somni s'havia fet realitat".
"Encara jugo de tant en tant, amb amigues com Navratilova, Pierce, Mary Joe o Chris Evert. Però només dobles, perquè en individuals la pista es fa enorme."
"Jo vaig fer el primer pas per a la reconciliació amb els meus germans. Els hi vaig demanar perdó i ho van acceptar. Els necessitava, especialment l'Emilio, que sempre ha estat al meu costat."
"És molt difícil gestionar l'èxit, especialment als que ens arriba tan joves com en el meu cas. No estàs preparat per a aquestes coses. Quan tot això es nota més és quan deixes de jugar."
