Com educar sense sentir culpa: "Més implicació i menys explicacions"

Tenir cura dels fills implica arrossegar un sac de culpes: per no fer-ho prou bé, equivocar-nos, no tenir prou temps, energia o paciència o perdre els nervis amb els fills o filles.

Ens sentim culpables per ser massa tous per no frustrar-los o per ser massa durs i traumatitzar-los. En definitiva, culpables de ser uns pares i mares imperfectes, en una societat que no ho posa gens fàcil per conciliar.

La culpa de no fer-ho mai prou bé

El Ricard sent remordiments quan repeteix les mateixes frases que deia el seu pare, i sent culpa per falta de temps de qualitat amb els seus fills, tot i que és conscient que tots ho fem com podem.

La culpa de la Berta és per falta de paciència amb els fills: "Hi soc sense ser-hi perquè tinc mil coses al cap, i m'oblido de coses i tinc la impressió que no faig res bé del tot." L'Albert se sent culpable quan crida als fills i quan no té energia per jugar, i els demana perdó.

La Laia se sent culpable per ser massa dura i fixar-se sobretot en el que fan malament i fer poc reforç positiu: "Penso que hauria de dir-los millor les coses, i no omplir-los de tantes activitats perquè tinguin més oportunitats." I el Frank se sent com un salmó que neda contra culpa per ser massa tou o massa dur i que sempre ho fa malament:

Els nostres pares ens van educar sense tanta culpa, però avui en dia és una bogeria criar, i per això s'acompanya de molt estrès, culpa i cansament, reconeix a "L'ofici d'educar" el psicòleg Alejandro de Barbieri, director del Centre de Logoteràpia i Anàlisi Existencial i autor del llibre "Educar sin culpa".

La culpa és una de les emocions més difícils de gestionar, assegura la consultora en criança Míriam Tirado, autora del llibre "Criar junts": "A les dones se'ns ha culpat de tot, i si som mares encara més, i ho duem gravat a foc. La culpa mal gestionada ens porta a l'automenysteniment, i ens fa perdre el dret i la capacitat de buscar remei pel malestar profund que genera. Mentre que la culpa ben gestionada ens aporta responsabilitat, compassió i superació."

El pes de la culpa

Els pares i mares hem claudicat del nostre rol d'educar. És una tragèdia, lamenta el psicòleg Alejandro de Barbieri: "Ens matem a treballar perquè no falti de res als nostres fills, però al final els faltem nosaltres".

Perquè no se'ns mengi la culpa els deixem fer, diu Barbieri, i com a conseqüència tenim fills que no poden tolerar un no, que no saben discutir sense agredir físicament o mentalment, i que no poden esperar i viuen desesperats: "Sobreprotegim els fills, i això els converteix en autèntics tirans i els dificulta madurar; fins a 7 anys d'endarreriment emocional, ha observat el pediatre Aldo Nauri entre els joves."

Hem sobreprotegit més els nostres fills que no pas els nostres pares a nosaltres, assegura el psicòleg: "Joves de 28 anys que semblen de 21, no tenen maduresa per conviure, treballar o tenir parella, perquè els han estalviat els patiments que implica créixer."

Sobreprotegir és fer alguna cosa que l'altre pot fer per ell mateix, però no els hi deixem fer perquè darrere, emocionalment, s'hi amaga la falta de temps i la culpa: "Arribem a casa cansats i quan la criatura o l'adolescent ens confronta, els deixem fer perquè no tenim energia. Però hem de ser conscients que dedicar-los temps repercutirà en la seva autonomia, independència, seguretat i autoestima."

"Jo no vull que el meu fill pateixi el que jo vaig patir" és una de les frases que més sento a consulta, assegura el psicòleg Alejandro de Barbieri: "Els dic: 'El teu fill no patirà el que vas patir tu, sinó el que hagi de patir per créixer.'"

Si evitem que pateixin, evitem que creixin. Si de seguida els donem el que volen sense sostenir el no, no fem la funció bàsica normativa de la convivència, no aprendran a regular-se, ni tindran eines per afrontar la frustració."

Estratègies per educar sense culpa

Per educar sense culpa, el psicòleg Alejandro de Barbieri proposa més implicació i menys explicacions: "Com més petits, menys explicacions i més actes. I a mesura que adquireixen el llenguatge, es poden donar algunes explicacions, però sense desgastar-nos en un rotllo que només vol rebaixar la culpa per dir-li que no."

L'infant necessita el no i li transmet seguretat, afegeix el psicòleg, que proposa avaluar el grau de tolerància a la frustració i autonomia dels nostres fills fent-los afrontar un imprevist a posta, com per exemple que es deixin un dia l'esmorzar, per observar com s'espavilen i transmetre'ls confiança.

Els nostres pares van educar sense culpa perquè no esperaven ser estimats pels fills, assevera Alejandro de Barbieri: "Mentre que nosaltres eduquem amb la por que els nostres fills no ens estimin. Donem al fill el que vol i li diem que és diví, i quan arriba a l'escola topa amb la frustració. Educar és exercir l'autoritat, és frustrar, frenar, i això pot ser antipàtic."

Avui en dia els pares i mares no volen ser els dolents de la pel·lícula, afegeix Barbieri, i llavors apareixen els problemes de drogues, addiccions, narcisisme o psicopatia: "El pare ha de poder dir 't'estimo i t'abraço, però això no es fa o no es diu', amb fermesa i tendresa, perquè el fill aprengui a regular el seu món impulsiu, i no acabi com a la sèrie "Adolescence", matant una noia que li ha dit que no."

No s'ha de confondre amor amb complaença, perquè els fills són demandants, assevera el psicòleg, que proposa recuperar amb fermesa i amor la nostra funció parental, com a guies dels nostres fills sense por ni culpa.

I per aconseguir-ho, Barbieri suggereix que revisem la relació amb els nostres propis progenitors: "Hi ha una meditació per alliberar els nostres pares de la culpa que és: gràcies, pare i mare, perquè vas fer el que vas poder amb les eines que tenies. I això ens dona la maduresa emocional i responsabilitat de criar amb llibertat els nostres fills."

Els nostres pares i mares ens condicionen, reconeix el psicòleg, però si som capaços de veure aquesta història i sanar-la, no ho repetirem amb els nostres i fills i ho farem diferent.

Comunicació, lideratge, motivació i treball en equip són eines útils en el dia a dia dels pares i mares, pel psicòleg: "Per liderar una família, calen adults autoregulats que saben que mínim durant 20 anys tindran molta feina, però també moltes alegries."

Educar és cansar-se amorosament, assevera Barbieri, un cansament que implica molta força, energia i una autoritat sana, conclou el psicòleg.