Del FOMO al JOMO: "Hi ha un esgotament col·lectiu i aturar-se és un acte revolucionari"
L'any 2012, l'emprenedor nord-americà Anil Dash va fer una entrada al seu blog parlant de la vida social i cultural a Nova York.
Responent a una altra bloguera, Dash va escriure que en una ciutat d'aquelles dimensions s'havia d'assumir que era impossible ser a tots els esdeveniments, actes i concerts programats. I que el millor era gaudir dels plaers reconfortants dins de casa, com "l'hora de banyar i de posar a dormir els fills".
D'aquesta manera, va néixer el terme JOMO, l'acrònim de "joy of missing out", que es tradueix com "el plaer de perdre's coses", un concepte que contraresta el FOMO, "fear of missing out" –o PANSA, en català–, que vol dir "la por de perdre's alguna cosa important, de quedar-se fora".
D'aquests fenòmens, que estan molt vinculats a les xarxes socials, en parla el filòsof Juan Evaristo Valls Boix al seu últim assaig, "Jomo: El gusto de perderse", a quaderns Anagrama.
En una entrevista al "Solidaris" de Catalunya Ràdio, el pensador reivindica la capacitat de dir que no en un context en què l'exigència passa per rendir, per competir i per gaudir sense descans.
Vivim en una societat que, en nom de la realització personal i la felicitat, cada cop ens exigeix més i que ens interpel·la constantment com a consumidors. No hi ha cos que aguanti tant d'estímul.
Valls Boix sap que tant de desig no porta a una vida plena, sinó tot el contrari: a l'angoixa. I explica que la pandèmia va ser el gran detonant per prendre consciència que la feina no ho és tot i que un altre ritme vital hauria de ser possible: "Després de la pandèmia, els casos de depressió i de burn-out es van disparar. Hi ha un esgotament col·lectiu."
El filòsof recorda el que es va batejar com "la Gran Renúncia". L'onada de dimissions que va seguir a la pandèmia. Només als Estats Units uns 50 milions de persones van deixar voluntàriament la feina el 2022.
Davant d'aquest panorama, cada vegada hi ha més gent, sobretot de les generacions més joves, que valora el temps lliure, el descans i la calma per damunt de l'ascens professional.
Valls Boix diu que la identitat cada vegada està més deslligada de l'àmbit laboral perquè "la feina avui dia ja no és garantia d'estabilitat, de reconeixement o de futur".
La llibertat d'aturar-se
Per contrarestar aquesta dinàmica productiva i consumista, Valls Boix parla de la llibertat d'aturar-se, de desconnectar i de rebutjar. Però aclareix que "no tothom pot permetre's el luxe". Deixar una feina o desconnectar pot implicar, com passa amb els autònoms, perdre projectes.
Ara bé, el que ha detectat en les seves investigacions és que ara es comença a veure una transformació en l'imaginari: "Tenir una bona vida passa per no arribar a tot, una vida en què el temps no estigui permanentment hipotecat."
Aquest canvi, assegura, no s'ha de llegir "des d'un prisma individual, sinó de manera col·lectiva" perquè "parar ha sigut sempre una amenaça inassumible per al sistema capitalista".
Polititzar la mandra
Juan Evaristo Valls Boix, a banda de filòsof, és investigador i professor de Filosofia de la Cultura a la Universitat Complutense de Madrid. Els seus treballs giren al voltant dels imaginaris de la mandra i el descans. La mandra, afirma, "sempre s'ha vist com un defecte" i, per això, aposta per polititzar-la.
La mandra s'ha d'entendre com la capacitat "de dir no, de renunciar, de resistir, d'oposar-se". Davant de la fatiga generalitzada, el pensador convida a veure el descans no com un assumpte privat sinó com una qüestió política.
L'últim reducte de la nostra llibertat consisteix a descansar.
Quan la feina i l'èxit ja no són la mesura de totes les coses, cal parlar, diu, "de cures i de redirigir el desig".
"Que no surti d'aquí"
Jo soc feliç d'estar a casa meva i potser sí que consumeixo totes les stories del concert de Rosalía, però estic satisfeta de la decisió d'haver-me quedat al sofà.
La seva feina, sumada al fet de ser treballadores autònomes, no els dona prou marge per aquesta desconnexió volguda: "El fet de ser autònomes fa que hàgim d'estar presents constantment. És una espècie d'esclavatge perquè tens la sensació que si desapareixes et deixaran de trucar."
Aquest any la Juliana i la Marta han enllaçat diversos projectes. A part del programa de ràdio, han estat immerses en la docusèrie per a 3Cat "Que no surti d'aquí: Al descobert" i en la gira de teatres.
La Juliana, a més, és creadora de contingut i una de les integrants del "Club Tàndem" amb Marina Porras, amb qui conversa al voltant de les grans obres de la literatura catalana.
Malgrat aquesta voràgine, la Juliana diu que "a mesura que et vas fent gran, les prioritats canvien". Assegura que "comences a valorar més el temps per a tu mateixa. I afegeix que, si organitzes alguna, cosa ha de ser des del gaudi i no des del dir "soc aquí perquè tothom hi és" o "perquè t'han bombardejat tant amb la idea, que has de ser-hi".
Ara bé, el cas de la Juliana i la Marta té una altra casuística que fa que moltes vegades se situïn més a la banda del FOMO que del JOMO: la passió pel que fan. En aquest punt, com diu la Juliana, la frontera entre el que és personal i el que és professional es desdibuixa.
La nostra feina és addictiva perquè et genera una reacció immediata per part de l'audiència... El nostre programa funciona pel FOMO que generem.
Montaner i Canet també parlen de l'efecte de les xarxes socials i de la pressió d'haver-ho de penjar tot. Canet assegura que, en el fons, això es fa per "demostrar que has estat en un lloc, que t'ho pots permetre econòmicament i que ets un referent cultural que et situa per sobre dels altres".
Referint-se a l'allau de desitjos imposats per l'algoritme, les presentadores del "Que no surti d'aquí" parlen de com, avui dia, les experiències també s'han convertit en productes de consum ràpid.
