El BCE no vol repetir errors: apuja tipus per si de cas
El papa de Roma i els presidents dels bancs centrals (sigui el BCE o la Reserva Federal dels Estats Units) s'assemblen en dues coses. La primera, que el seu totpoderós càrrec no surt de cap votació democràtica. I la segona, que tot el que diuen va a missa. La missa religiosa en el cas del papa; la missa econòmica en el cas dels banquers de banquers.
El BCE ha decidit per unanimitat, i sense el més mínim dubte (dubte de fe en la teoria monetarista), que ara toca apujar tipus d'interès. Una decisió que, no per esperada, i fins i tot descomptada, deixa de ser qüestionable, malgrat la unanimitat dels banquers centrals i les veritats revelades de la teoria monetarista.
Una decisió qüestionable
Qüestionable per què? Perquè uns quants analistes agnòstics pensen que potser no calia córrer tant. És veritat que la inflació està pujant a tota l'eurozona (com passa a tot el món, i encara més als Estats Units), per culpa dels efectes de la guerra contra l'Iran. I potser d'altres raons, més de fons, de les quals ja parlarem un altre dia.
Però, mirant detingudament els números, recordem que ara fa un any la inflació estava en el 2%, i ara, amb tot el que ha passat, està en el 3,2%. I, sobretot, recordem que la darrera vegada que el BCE va començar a apujar tipus, la inflació estava... en el 9%!
Esclar que, com ho justificava la presidenta Christine Lagarde, "si la inflació comença a pujar sense control, després és més difícil tornar a l'estabilitat de preus que tenim prefixada".
I sí, potser poca cosa pot fer un quartet de punt. Però, com també ha dit Lagarde, el més important és el senyal que s'envia: que la paraula del banc central no fallarà, que el que diu el banc central va a missa, i que s'apujaran els tipus tot el que faci falta.
Però, calia ara?
Sí, s'envien senyals, i cal ser previsors. Però calia ara mateix? És la pregunta que es fan els analistes agnòstics i la que li han traslladat a Lagarde els periodistes a la roda de premsa d'aquest dijous a Frankfurt. Li venien a dir si això no és fer una pujada per si de cas, com si es contractés una assegurança per estar cobert davant les possibles crítiques.
Crítiques per anar massa tard, com els va passar amb la pujada del 2022, quan els preus ja s'havien desbocat fregant els dos dígits.
"Inflació" en una economia garratibada
Però el principal qüestionament al dogma del "tot val per aturar la inflació" és el problema del creixement econòmic. Europa està garratibada, no aconsegueix enlairar-se, i les últimes dades, del mes de maig, mostren que el PIB ha caigut a un anèmic 0,3%.
Apujar tipus d'interès té com a objectiu frenar la demanda de crèdits i d'alegria econòmica, i així frenar la inflació dels preus. Però ara mateix la gran pregunta a Europa és: on és l'alegria econòmica? (A Espanya, diran molts, però no n'hi ha prou per animar tota la mitjana de l'eurozona).
I, més que una pregunta, l'altra reflexió és que aquesta és una crisi provocada per una guerra i no pas per culpa de la demanda que fan els consumidors. Aquesta és una crisi d'oferta, no de demanda.
Recordem que entre el 2022 i el 2023 els tipus van acabar pujant tan i tan ràpid que, al cap de poc més d'un any, la inflació del 9% s'havia doblegat al 4%. Però el creixement econòmic va passar del 4%... al 0,2%! El preu d'encarir el crèdit i frenar l'activitat (entre altres raons) va ser "la pau dels morts".
No "ficar-se en política"
De vegades fa la sensació que, a còpia de tant santificar la lluita contra la inflació, els llibres sagrats del BCE no saben ben bé com animar l'economia, perquè el seu únic mandat és la inflació. No és, com en el cas de la Reserva Federal, la plena ocupació al costat de la inflació. I encara menys vetllar, simplement, perquè l'economia no s'enfonsi.
És com si els banquers centrals no es volguessin "ficar en política"... I, en canvi, els periodistes ens hem afartat d'escoltar-los, en els últims trenta anys, clamant per la responsabilitat fiscal, les "reformes estructurals" i, fins i tot, la viabilitat de les pensions públiques... Com si tot això no fossin temes clarament polítics.
Potser és que els banquers centrals no deixen de ser banquers i financers.
