Els 250 anys dels Estats Units, entre la celebració i la fractura

Lluny de ser un moment d'unitat i de gran celebració nacional, la commemoració del 250è aniversari de la independència s'ha convertit en un mirall de la profunda polarització política i cultural dels Estats Units. No ha servit com a element de cohesió, sinó més aviat com un espai on s'ha projectat la lluita política i cultural que consumeix el país.

Per no poder, les "dues Amèriques" no han pogut ni posar-se d'acord sobre com commemorar l'efemèride, que s'ha acabat convertint en una batalla partidista per controlar la celebració; un altre capítol de les guerres culturals que consumeixen el país.

Res ho il·lustra millor que el fet que hi ha hagut dues comissions encarregades d'organitzar les festivitats. Una de bipartidista, America 250, impulsada per la presidència de Joe Biden i que Donald Trump va cancel·lar i va substituir per una de 100% partidista, Freedom 250, que ha acabat preparant la majoria d'actes.

La Casa Blanca i l'univers conservador han col·locat la figura del president al centre de les commemoracions. Aquest protagonisme ha fet que l'aniversari adquirís un to menys institucional i més confrontatiu.

Les celebracions oficials han quedat "trumpitzades" amb actes, desfilades i símbols que projecten un gran poder presidencial i una idea parcial dels EUA. No han buscat un consens nacional ni construir un mínim comú denominador amb què tot el país es pugui sentir còmode.

Una part important del país se n'ha sentit exclosa i fins i tot que alguns han estat reticents a celebrar l'aniversari perquè senten que el president se l'ha apropiat i, si s'hi sumen, és com si li donessin suport.

La lluita entre dues memòries històriques

També hi ha hagut tensió sobre quin ha de ser el relat històric i què s'ha de commemorar exactament.

Els conservadors han posat l'èmfasi en l'exaltació i les gestes dels pares fundadors, en una versió idealitzada (i blanca) de la història, i en la grandesa passada i present dels EUA.

És una versió que rebutja el qüestionament del mite fundacional dels Estats Units com un país providencial, pur i dirigit per homes altruistes inspirats per Déu. Tampoc accepta parlar de les contradiccions amb que va néixer la nació i ignora l'extensa historiografia basada en fets i investigacions d'aquella etapa, que no va ser ni tan romàntica ni tan pulcre com es va fer creure durant dècades.

En molts estats republicans, com per exemple Florida, s'ha eliminat o restringit dels currículums escolars gran part de la història del racisme i Trump ha restablert monuments i noms de líders confederats que van perdre la guerra civil.

La part progressista també vol celebrar el 250 aniversari, però no vol de renunciar a fixar-se també en allò no "tan bonic". Reclama que una commemoració seriosa no pot obviar el record de l'esclavatge, del genocidi als pobles indígenes o del paper de les dones. No fer-ho, creu, és ignorar la història, un insult a la memòria de molta gent i un mala pràctica ja que, a llarg termini, es podran tornar a repetir errors si s'obliden els del passat.

Són dues visions d'una història i d'un aniversari mútuament excloents que el que fan és diluir una certa idea comuna que durant dècades hi havia sobre història i els orígens del país. Era una narrativa que servia per explicar –i creure's– "l'excepcionalisme" dels EUA.

És una nació que es veia com un far per l'humanitat i que no es va aixecar sobre un territori fix i una població homogènia, sinó sobre un conjunt d'ideals compartits sobre els quals hi havia consens i servien per cohesionar-la.

Ara, hi ha moltes diferències entre les "dues amèriques" sobre el significat d'aquells ideals i aquesta divergència d'interpretació no s'havia experimentat mai tant en 250 anys.

Mateixos ideals, diferents interpretacions

Avui, no està clar que un demòcrata i un republicà seguidor de Trump entenguin el mateix pels grans ideals fundacionals, com ara:

La llibertat, que seria el dret a viure, pensar i actuar sense l'opressió d'un govern tirànic. Trump ha batejat el actes oficials del 250è aniversari com a "Freedom 250". Els republicans sempre diuen que defensen "la llibertat", però l'oposició considera que s'apropien del concepte i que, de fet, Trump restringeix com mai la llibertat amb els seus atacs a la premsa, a l'oposició, a la justícia o a la les normes i tradicions democràtiques.

La igualtat: la idea que totes les persones neixen iguals i tenen els mateixos drets fonamentals davant la llei. La declaració d'independència comença amb aquesta famosa frase:

Una frase escrita quan la població negra llavors era esclava i molts dels fundadors tenien esclaus a casa. 250 anys més tard, els afro-americans encara són, en molts aspectes, ciutadans de segona. El Tribunal Suprem ha acabat amb la discriminació positiva que mitigava la desigualtat racial i els EUA continuen sent el país occidental amb un índex més alt de desigualtat.

El govern democràtic: un sistema en què el poder resideix en el poble, el qual escull els seus representants. Encara són una democràcia, els EUA? En la classificació de democràcies que fa la revista The Economist, ja es titlla la nord-americana de "democràcia defectuosa", quan fa 10 anys estava dins la categoria de "democràcies plenes".

La separació de poders: un sistema de govern dividit (executiu, legislatiu i judicial) per evitar que una sola persona o un grup acumuli tot el poder. Encara funcionen els famosos checks & balances? Trump, que ha afirmat que no hi ha més límits que els que ell mateix es marqui, s'ha convertit en el president amb més acumulació de poder en dècades i molts consideren que erosiona irremeiablement el sistema de contrapoders que definien els EUA.

Durant dècades, sobre tots aquests valors hi podia haver diferències i matisos però hi havia un consens sobre la seva essència que ara s'està perdent o ja s'ha perdut.

El sotseditor del prestigiós setmanari The Atlantic, Yoni Appelbaum, ha escrit: "El nostre nacionalisme basat en un credo d'idees ha estat una font de força que va servir per unir nord-americans de diverses religions i orígens. Però últimament hem descobert que també és una vulnerabilitat".

Una nació, explica, que es defineix per la sang i la terra i construïda al voltant d'una religió o d'una ètnia compartida (com serien els estats-nació europeus) pot sobreviure millor a narratives divergents com les actuals que no pas un país com els EUA, construïts sobre una idea. "Si no podem posar-nos d'acord sobre un relat històric comú i sobre uns valors bàsics comuns, conclou Appelbaum, tenim un problema".

Els EUA eren sobretot una idea; encara ho són?

Quan els fundadors revolucionaris i idealistes dels EUA van inventar-se el nou país van voler construir un sistema diferent del de la vella Europa i el van aixecar, precisament, sobre un conjunt d'ideals que van servir de morter per acabar forjant una identitat nacional. Van posar les bases filosòfiques i morals per construir una pàtria i una nació noves al Nou Món i, amb el temps, van aconseguir generar un sentit de missió comuna entre els ciutadans.

L'escriptor i historiador Gordon Wood explica en el seu llibre del 2011 "The idea of America. Reflections on the birth of the United States of America" que "són l'Estat, la Constitució, i els principis de llibertat, igualtat i govern lliure els que fan sentir-nos com un únic poble".

I continua: "La nostra herència revolucionària encara crida l'atenció de molta gent al món: la nostra devoció per la llibertat i la igualtat, el nostre rebuig del privilegi, la nostra por a l'abús del poder polític, la nostra fe en el constitucionalisme i les llibertats individuals".

El que angoixa el sotseditor del The Atlantic, Yoni Appelbaum, és que entre els nord-americans "s'està perdent aquest propòsit compartit de país, la idea que hi havia una narrativa bàsica que servia per definir-lo i explicar-lo gràcies a aquells ideals inspiradors".

I si es dilueix la pega que unia la nació, la nació té un problema.

A diferència de la majoria de nacions europees, la nord-americana es creu en construcció permanent i això, inconscientment, mitiga els defectes que pugui tenir, perquè tothom sap que amb el temps s'aniran polint; l'esperit encara és, o era, el d'un jove o un adolescent que s'està formant, no pas el d'un adult.

El breu preàmbul de la Constitució es va escriure fa 240 anys i continua sentint-se com a ben vigent: "Nosaltres, el poble dels Estats Units, per tal de formar una Unió més perfecta, establir la justícia, assegurar la tranquil·litat nacional (...) i garantir els beneficis de la llibertat per nosaltres i per la posteritat, establim i sancionem aquesta Constitució".

El pares fundadors eren uns utòpics visionaris que van aconseguir que totes les generacions posteriors, fossin del color i de la religió que fossin, beguessin d'aquell idealisme il·lustrat, es comprometessin a treballar "per una Unió més perfecta" i compartissin l'objectiu comú d'assolir-la.

Un dels trets que més remarcables dels nord-americans és aquesta creença profunda en el potencial que té el seu país de millora constant. La nació pot millorar i els ciutadans personalment també, d'aquí l'optimisme contagiós pel qual són famosos i de què fan gala.

Però el 250è aniversari posa de manifest que s'està perdent aquell optimisme i aquella visió conjunta de país i de progrés. Segons una enquesta recent de l'SNF Agora Institute de la Universitat Johns Hopkins, el 54% dels nord-americans ja pensa que els EUA estan en declivi, o només el 14% dels blancs i el 21% dels negres creuen que la vida als EUA ha millorat.

I quan se'ls planteja la qüestió següent: "Quan penso en la història dels EUA, em sento orgullós de ser nord-americà", el 89% de les persones entre 50 i 90 anys responen que "sí" mentre que només un 40% dels joves la comparteixen.

Els EUA són un país excepcional en molts sentits, també pel moment de crisi d'identitat que viu en aquest moment amb una "Amèrica" que veu l'altra meitat com una amenaça i que es posa les mans al cap perquè té una visió del país, del món i dels ideals cada cop més diferent de la seva.

En aquest aniversari, Donald Trump i els seus seguidors estan convençuts de "la grandesa dels EUA i la creença que la millor era per al país encara ha d'arribar", mentre que els seus opositors creuen que la deriva que ha agafat el país amb aquest president l'allunya d'aquella grandesa, dels ideals fundacionals i que porta la nació cap a un lloc fosc i sinistre.

Dues visions cada cop més irreconciliables d'una mateixa realitat que aigualeixen unes celebracions per un 250è aniversari que era una bona oportunitat per aparcar les diferències i reivindicar un llegat i un esperit, en molts casos, admirable i únic.