"Els anys de carrer li havien passat factura": Arrels denuncia que viure al carrer mata

Viure al carrer mata. Entre el 2015 i el 2025 han mort prop de 700 persones a Barcelona que vivien o havien viscut sense llar. D'aquestes, 204 vivien al carrer en el moment de perdre la vida. I aquest any la xifra ja s'apropa a la seixantena.

De mitjana van perdre la vida als 49 anys, 34 anys abans del que indica l'actual esperança de vida a la capital catalana. Gairebé dues de cada tres persones van morir abans dels 55 anys.

Són les demolidores conclusions de l'informe que ha presentat aquest dimecres al matí la Fundació Arrels, ara que es compleixen 10 anys des que van començar a recordar anualment les persones –molt sovint usuaris que coneixien bé i que havien mirat d'ajudar– que moren als carrers de la ciutat en un emotiu acte a la plaça de la Catedral de Barcelona, per intentar que no quedin a l'oblit.

La importància de recordar els invisibles

Durant tota la setmana s'han anat fent recordatoris. Aquest any, algunes escoles de la ciutat han anat a portar flors de paper blanques que ells mateixos havien fet a racons de la ciutat on passaven la nit algunes d'aquestes persones per retre'ls un homenatge.

Dimarts, un grup d'usuaris i voluntaris d'Arrels van deixar una estona el centre ocupacional La Troballa, situat al carrer Ample, per acostar-se a la plaça de la Mercè, on es va col·locar una placa commemorativa amb els noms d'algunes d'aquestes 700 persones i se'ls va deixar flors.

Un dels noms que més es va compartir va ser el de Fran Mora, un home nascut a Còrdova que havia passat 10 anys al carrer i que, finalment, va aconseguir un pis d'Arrels on va passar els últims anys de la seva vida mentre feia de voluntari d'Arrels:

"Ell sempre ajudava als tallers, formava part del grup de teatre i tenia molt gràcia i molt bon humor, sabia animar a tothom malgrat que ho havia passat molt malament i els anys de carrer li havien passat factura", explicava emocionat l'Antonio, un altre voluntari que al llarg dels anys havia creat un fort vincle amb ell.

Afegia a l'acabar l'acte que, afortunadament, el Fran va estar ben acompanyat tant al sociosanitari com a l'hospital on finalment va perdre la vida.

Però no totes les persones de què parla l'informe van tenir la mateixa sort. Les persones que no acaben trobant un recurs residencial i resisteixen al ras estan gairebé vint vegades més exposades a la mort que les que ja disposen d'un allotjament. En aquest cas, l'esperança de vida puja fins als 62 anys.

"L'allotjament no esborra automàticament els efectes acumulats d'anys de sensellarisme, però pot permetre recuperar la salut, estabilitat i vincles", explica la directora d'Arrels, Beatriz Fernández.

Causes de les defuncions

Respecte a les causes de les defuncions, l'informe conclou que la principal, en el 43% dels casos, són les causes mèdiques "que en molts casos es podrien evitar si determinades afeccions no es cronifiquessin o s'agreugessin per no seguir els tractaments de forma adequada".

"En la majoria dels casos les persones sense llar només van al metge en casos d'urgència, però tan bon punt se'ls dona l'alta se'ls perd la pista", recorda Fernández.

Però al marge de problemes de salut, també tenen un pes molt important causes externes com són la violència, les sobredosis i el suïcidi.

Totes tres representen el 27% de les defuncions de persones que vivien al carrer. "Causes que també tenen a veure amb la falta de prevenció, coordinació i un abordatge conjunt entre el sector sanitari i el social", lamenta Fernández.

Propostes de futur

Davant d'aquesta crua realitat, la fundació Arrels fa una sèrie de propostes per combatre l'alta mortalitat de les persones que viuen al carrer.

Proposen reduir el temps de vida al carrer ampliant els recursos residencials i incorporar l'indicador de mortalitat a les polítiques contra el sensellarisme, a més de crear un registre rigorós i estable de les morts i estudiar quina ha estat la causa.

També "establir estratègies de prevenció dirigides especialment a les persones amb més exposició a violència, sobredosis, problemes de salut o llargs períodes de vida al carrer", planteja Fernandez.

I, finalment, creuen que és vital disposar de protocols clars sobre com s'informa les persones properes quan mor una persona sense llar, com es gestionen les pertinences, s'acompanya el dol i es comparteixen els aprenentatges entre serveis.