Josep Puigbó conversa amb Francesc Burrull, a "(S)avis"

Pianista, compositor i arranjador, Francesc Burrull és un dels músics més versàtils del país. Amant confés del jazz i dels ritmes llatins, va saber acompanyar els joves de la Nova Cançó i va posar to a l'himne del Barça.

Francesc Burrull, o Frank Martín, per recomanació del mestre Casas Augé, ha tocat amb Ricard Roda, bon amic seu, a Berklee ha acompanyat Tete Montoliu amb el vibràfon i ha estat l'impulsor de la primera Big Band de Barcelona, creada precisament l'any que va morir Duke Ellington, un dels seus pianistes preferits. També li agrada molt Falla, Granados, Gershwin o Rakhmàninov, perquè, com ell, van ser més que pianistes.

Com a director de Concèntric ha arranjat èxits com "L'estaca", de Lluís Llach, i algunes cançons de Raimon i Joan Manuel Serrat, amb qui va treballar intensament a principis dels 70. Amb les seves composicions ha ajudat altres artistes com Guillem d'Efak, Guillermina Mota, Moncho, Antonio Machín, La Trinca, La Voss del Trópico o Pere Tàpies.

El 1992 va rebre el Premi Nacional de Música de la Generalitat de Catalunya en la categoria de jazz i, el 2017, l'Enderrock d'honor i la Creu de Sant Jordi.

Algunes de les citacions de l'entrevista a "(S)avis"

"Vivíem en una botiga al carrer Tallers. Tenia un piano de joguina vermell i un xilòfon que sonava més o menys malament, però sonava. I amb allò mirava de treure cançons."

"Vaig quedar tan esparverat en veure la 'condesa descalza' en persona, que no sabia què fer. A més em felicitava, perquè havia tocat una cançó que es veu que li agradava molt."