Judit Martín reconstrueix la història de l'avi Emiliano, carter al front de l'Ebre: "A sobre van haver de callar el que havien patit"
Durant anys, a casa de la còmica de l'"Està passant" Judit Martín, hi planava una història explicada a mitges. Sabien que el seu avi, Emiliano Martín García, havia anat a la guerra, també que havia acabat en un camp de concentració i que, després de tot allò, gairebé no en va parlar mai més.
Entre els silencis familiars i la realitat hi havia una distància enorme, i en la nova entrega de "Quanta guerra!" Eloi Vila resol les incògnites d'un home que Judit Martín no va arribar a conèixer i que es revela molt diferent del que la família s'havia imaginat.
La importància de fer arribar les cartes de la família a les trinxeres
La primera sorpresa arriba a Barcelona, a l'edifici històric de Correus de la Via Laietana. Allà Judit Martín descobreix que el seu avi treballava de carter abans de l'esclat de la Guerra Civil, des del març del 1934, repartint correspondència a la ciutat fins als primers anys del conflicte.
Però el juny del 1938 tot va canviar: quan l'exèrcit republicà va necessitar més efectius, l'avi va ser mobilitzat i destinat a la 226a Brigada Mixta. Aquesta dada sorprèn Martín, que es pensava que el seu avi havia continuat fent una feina allunyada del combat. La realitat, però, era una altra.
La investigació revela que va exercir de carter de campanya, una figura essencial perquè els soldats poguessin mantenir contacte amb la família. Les cartes eren molt més que paper: eren esperança, consol i una manera de recordar que hi havia vida més enllà dels bombardejos.
L'avi Emiliano era qui transportava la correspondència fins a les mateixes trinxeres i qui recollia les cartes que els combatents enviaven a casa. Una tasca aparentment discreta, però profundament arriscada.
"Vaig entendre que havia viscut la guerra intensament, però no m'imaginava la magnitud de la tragèdia", admet Judit Martín quan descobreix que el seu avi treballava a primera línia del front.
Vaig entendre que havia viscut la guerra intensament, però no m'imaginava la magnitud de la tragèdia.
Travessar l'Ebre sota el foc
La brigada en què estava destinat Emiliano va ser una de les primeres unitats republicanes a travessar el riu Ebre el 25 de juliol del 1938 a la matinada, quan va començar l'ofensiva.
Mentre la Judit recorre aquells mateixos paisatges, intenta imaginar-se l'avi carregant sacs de correspondència enmig d'una de les batalles més cruentes de la Guerra Civil:
Veus una pel·lícula, però una pel·lícula ultrarealista.
L'experiència encara es fa més tangible quan descobreix algunes cartes conservades d'altres soldats de la mateixa unitat, entre les quals les d'Antonio Zabala, un combatent que va desaparèixer al front només un dia després de travessar el riu. Són cartes que permeten entendre la por, la incertesa i la necessitat desesperada de comunicar-se amb els que havien quedat enrere.
Després dels primers dies de combat, la funció d'Emiliano encara es va tornar més perillosa. Els carters van deixar de transportar només correspondència i van passar a actuar com a enllaços militars entre els comandaments i les unitats desplegades al front.
S'havien de moure sota el foc enemic transportant ordres i informació estratègica. Fins i tot, en alguns casos, els comandaments enviaven diversos enllaços amb el mateix missatge perquè sabien que no tots arribarien vius al seu destí.
El càstig i el silenci després de la derrota
A la família de Judit Martín el relat que se'ls havia explicat era que l'avi havia desertat. La documentació trobada per l'equip del programa, però, revela una altra versió dels fets. Emiliano es va retirar amb la seva unitat fins a la frontera francesa, va ser al camp de concentració d'Argelers i, quan va tornar a Espanya, el van internar al camp de concentració franquista de Deusto.
El camp estava sobresaturat i milers de presoners van patir fam, malalties, condicions antihigièniques, violència i una repressió sistemàtica destinada a classificar, castigar i reeducar els derrotats. Els camps de concentració i treballs forçats van ser un dels episodis més desconeguts i invisibilitzats de la postguerra.
Quan Martín coneix aquesta part de la història, hi ha una idea que la sacseja especialment: "Sento molta pena, però el que més em dol és el silenci", assegura. Perquè després de la guerra no només va arribar la repressió, també va arribar la por de recordar.
Sento molta pena, però el que més em dol és el silenci. És que a sobre van haver de callar! No van poder verbalitzar mai el que havien patit.
Sobreviure i aprendre a reconstruir-se
La mare d'Emiliano va ser qui va aconseguir treure'l del camp de Deusto amb l'ajuda d'un capellà. Tot i això, després encara hauria d'afrontar un expedient de depuració per poder conservar la feina a Correus.
L'avi de Judit Martín va portar l'esperança fins a primera línia del conflicte i, com tants altres, va guardar el seu passat en silenci. Finalment, va ser readmès com a carter, tot i que degradat professionalment.
Va continuar treballant durant dècades i fent una vida aparentment normal, però rere aquell uniforme hi havia una història molt més gran de lluita, repressió i de memòria històrica que el feixisme va voler amagar.
