Les veus de l'acampada a Madrid més enllà de la Maricarmen: "He tornat a casa els pares amb 39 anys"
A les vuit del matí, a la Puerta del Sol de Madrid regna el silenci. Només se senten, cada quart d'hora, les campanes del rellotge de Governació.
Els milers d'acampats per reclamar solucions a la crisi de l'habitatge encara són dins les tendes, que durant la segona nit han crescut com bolets. Ja n'hi ha més de 350.
Alguns comencen a sortir-ne, amb comptagotes i amb cares de cansament, per anar a estudiar o treballar.
Altres, com Juliana Chávez, no hi han dormit, però s'hi aturen. "He portat la meva filla perquè entengui el que està passant i per què mai tindrà un pis a Madrid", ens explica.
Com que han arribat d'hora des de Carabanchel, al sud de la ciutat, mare i filla aprofiten per fer un dibuix d'una casa i penjar-lo al costat de desenes de cartells i pancartes.
La Juliana, mare soltera de dues nenes, pateix en pròpia pell l'augment dels preus del lloguer: "Cada cop ens hem hagut de mudar més lluny del centre, tot i que la petita té el col·le aquí".
El mar de tendes de plàstic es va despertant. Gabriel Bretone enrotlla la màrfega i se la penja a la motxilla, a punt per anar cap al metro.
Diu que l'espera un dia llarg: ha d'anar a casa, recollir i cuinar per a ell i la seva mare, i llavors cap a l'hospital, on treballarà tota la nit d'auxiliar d'infermeria.
"Quan vaig veure que es convocava l'acampada, sabia que hi havia de ser perquè jo mateix estic passant per un procés de desnonament", assenyala.
Després de 20 anys vivint al mateix pis del barri d'Hortaleza, al nord-est de la capital espanyola, diu que estan a punt de perdre'l.
Els propietaris són una congregació religiosa que ens vol fer fora… I no sabem on acabarem.
Paula Gallardo, estudiant de Belles Arts a la universitat Complutense, va anar al desnonament de la Maricarmen, la dona de 87 anys erigida com a símbol contra els fons voltors i l'especulació immobliària.
"Quan vaig arribar a casa, després de set hores, em vaig posar a plorar", recorda.
I no va dubtar que també havia de ser a l'acampada de la Puerta del Sol: "Hem arribat a un punt de no retorn, no és simplement per la Maricarmen, sinó per tot el que significa."
Un càmping urbà autoorganitzat
Aquesta petita ciutat dins d'una gran ciutat no té ni 48 hores de vida, però l'organització hi ha estat des del primer minut, liderada pel Sindicat de Llogateres de Madrid.
Durant tot el matí, centenars de persones fan cua per agafar cafè, suc, entrepans, fruita i aigua en un seguit de carpes a la part central de la plaça.
El punt de recollida de donacions, de fet, és un formigueig constant des que va començar la protesta dissabte a la nit.
Una de les que s'hi ha acostat aquest dilluns al matí és la Soledad, de 74 anys. Hi portava medicaments, però no li han pogut acceptar i ara anirà a comprar alguna altra cosa.
Sento ràbia, fúria i impotència després de veure el desnonament de la Maricarmen.
Jubilada des de fa anys, diu que li dona molta esperança veure tanta gent jove manifestant-se per l'habitatge: "És una injecció de moral, a veure en què queda."
L'Ángel Luis també s'emociona quan parla dels acampats, a qui els ha portat cafè de camí a la feina.
Em recorden els meus fills, que només poden accedir a un pis amb el nostre suport.
Al costat de les carpes on hi ha el menjar, voluntàries del Sindicat de Llogateres de Madrid ofereixen fulletons i informació sobre els drets dels llogaters i hipotecats.
I pocs metres més enllà, una altra noia escriu en lletres grans les activitats de la jornada, que van des de tallers d'introducció al sindicalisme a una concentració per l'avortament lliure.
Tornar a casa els pares amb 39 anys
"El més important és veure gent jove que s'organitza i es mobilitza", remarca Miquel Rossy.
Aquest català que treballa a Madrid, però, confessa que veu "el futur negre" i critica que s'hagi normalitzat que els joves comparteixin pis passats els 30 anys.
"Hem integrat la por que se'ns acabi el contracte", afegeix.
La lluita hauria d'anar més enllà, s'ha de donar la volta al sistema d'habitatge i que no sigui un bé de mercat.
Hi coincideix Nando Ochando, alacantí que estudia una FP de paisatgística a la capital espanyola.
Mentre recull la tenda on ha dormit, opina que "la d'ara és una oportunitat molt gran per mostrar que n'estem farts".
El cas de l'Ema és paradigmàtic. Té 39 anys i ha hagut de tornar a viure a casa els pares perquè havia de destinar tot el sou de cambrera a pagar-se una habitació.
No és agradable haver de tornar amb els pares, però almenys tinc un lloc on anar.
"Estem cansades que no puguem viure a la ciutat i que els fons voltor ens facin fora de les nostres cases", afegeix.
L'advocada laboralista Alba de Vicente també és activista per l'habitatge al barri d'Hortaleza, d'on no sap si haurà de marxar pel preu dels lloguers.
"Falta molta feina de base per arribar a més gent i explicar què és realment el que està passant", declara.
Molts joves esperem que es morin els nostres avis per poder tenir un pis en propietat… i és molt trist.
"És com el 15M, però amb una proposta concreta"
Tothom és conscient que, 15 anys després del moviment del 15M, la comparació es fa sola.
El 2011 també governava el PSOE i també feia temps que s'estava coent un malestar social, que en aquell cas va desembocar en acampades i mobilitzacions sostingudes durant setmanes.
"El 15M em va agafar jove, però molts cops he pensat que si es tornés a fer hi aniria, i per això he vingut", apunta la Lorena, de 32 anys, des de l'entrada d'una tenda.
Però hi ha qui hi posa matisos, com l'Ángel Luis, que assenyala que en aquest cas la reivindicació està mes acotada –la crisi de l'habitatge– i hi ha una proposta concreta: l'aprovació d'un decret llei que blindi els llogaters i eviti desnonaments com el de la Maricarmen.
El compte enrere a la Puerta del Sol
Els madrilenys –i bona part dels espanyols– només es fixen en el rellotge de Governació de la Puerta del Sol un cop l'any: el 31 de desembre. Aquí és on fan les campanades i mengen el raïm la nit de Cap d'Any.
Aquests dies, però, el rellotge ha agafat un nou significat i sembla que marqui un compte enrere que no acabarà fins dimarts al migdia.
Totes les esperances –i totes les pors– estan dipositades en el consell de ministres del govern espanyol, on Pedro Sánchez ha promès que aprovarà un decret llei batejat com a "decret Maricarmen".
No sé sap què inclourà i què deixarà fora aquesta mesura especial, i per tant tampoc queda clar si atendrà una de les principals reclamacions del Sindicat de Llogateres: els lloguers indefinits o, dit d'altra manera, la renovació automàtica dels contractes de lloguer.
"Si no hi posen els contractes indefinits, en aquest país governen els fons voltor i aquest govern progressista ja no té sentit", ha avisat Alicia del Río, portaveu del sindicat.
Preguntats per si mantindran l'acampada en cas que considerin insuficient el contingut del decret, els manifestants s'estimen més no fer suposicions.
Mentrestant, esperen que els seus crits hagin estat prou forts per arribar al Congrés, a tan sols 500 metres de la Puerta del Sol, i que els partits polítics n'hagin pres nota.
