Núria Marín descobreix el passat de l'avi a "Quanta guerra!": "Mai m'hauria imaginat que s'havia exposat a situacions tan al límit"
La periodista Núria Marín emprèn un viatge íntim juntament amb Eloi Vila en la tercera entrega de la nova temporada de "Quanta guerra!", en què busca donar resposta al que va viure el seu iaio matern, Lluís Font, durant la guerra. Una premissa aparentment personal, però impregnada de significat per a moltes famílies.
La investigació teixeix un recorregut des que l'avi presencia l'inici de la guerra a la cruïlla entre la Diagonal i el passeig de Gràcia de Barcelona, l'arribada al front d'Aragó com a metge, el desgast viscut a Belchite i a la batalla de l'Ebre, fins a l'enamorament en plena tragèdia.
Una història d'amor de camí al front d'Aragó
Lluís Font era metge i dentista de professió, i un cop va viure en primera persona l'esclat del conflicte des del balcó de casa seva, va decidir fer el pas de presentar-se com a voluntari sanitari amb només 25 anys per tal d'evitar estar a primera línia del front.
Malgrat tot, el programa revela que va acabar exercint com a metge de batalló al front d'Aragó a càrrec d'uns 500 soldats. Provinent d'una família burgesa, l'avi era convençudament republicà i s'autodenominava "rojo" amb orgull, assenyala Núria Marín.
La unitat en què viatjava el Lluís va fer parada a Juneda, un poble a tocar de Lleida, i va ser allà on va conèixer la Teresina. L'amor va arribar a la vida de l'avi Lluís en el moment menys esperat i una de les cartes evidencia una faceta íntima i romàntica que la comunicadora desconeixia d'ell: en una correspondència esperançadora, parla d'un "oasi de felicitat" i d'un "amor inextingible".
Per a Marín, és un escrit revelador que evidencia la importància de l'amor en els moments més complicats: "L'amor és un salvavides... Es va buscar un bot salvavides en aquell mar. Em pregunto quantes vegades llegiria aquesta carta, la meva iaia."
La batalla de Belchite: l'horror i la destrucció
Un dels moments més colpidors del programa arriba amb la visita a Belchite, una localitat saragossana que va quedar en mans franquistes des de l'inici de la Guerra Civil fins a l'ofensiva republicana l'agost del 1937.
El municipi, en ruïnes, és el conegut reflex d'un episodi cruent i devastador en què es realitzaven setges casa per casa, els nens s'usaven com a enllaços entre posicions, i els cadàvers s'amuntegaven als carrers. La població civil vivia en condicions precàries, sense aigua ni menjar, i l'historiador David Alegre estima que pràcticament la meitat va morir.
Quan el poble ja era en mans republicanes, va rebre un nou atac franquista amb bombardejos de la legió Còndor que el van deixar totalment derruït. Franco es va negar a reconstruir Belchite perquè havia de ser un "aparador" de la suposada barbàrie republicana.
Ser sanitari: una feina clau, però esfereïdora
Lluís Font va participar activament com a sanitari durant aquell període i va iniciar-se com a metge en punts de socors com el de les Camposines, unes instal·lacions situades a pocs metres de la línia de foc on s'assistien i s'estabilitzaven els ferits.
El programa localitza un document mèdic que acredita la seva activitat, ja que signa l'assistència sanitària a un soldat que es va disparar accidentalment quan netejava un fusell.
Els llocs de socors i els professionals sanitaris esdevenien essencials en la cura dels combatents. La presa de decisions vitals i ser testimonis d'escenaris dantescos, però, suposava pagar un peatge emocional brutal i, posteriorment a la guerra, molts van patir estrès posttraumàtic o trastorns mentals.
La batalla de l'Ebre i una joventut perduda
Després de dos anys de guerra, el programa revela que Lluís Font va establir-se al Soleràs, en un dels hospitals de recuperació que va instaurar l'exèrcit republicà durant la batalla de l'Ebre.
Va ser un dels episodis més sagnants i decisius de la guerra. Una de les descobertes més punyents que il·lustra l'horror viscut durant aquest conflicte arriba amb el diari de Joan Montaner Margarit, un soldat que va lluitar a la mateixa unitat que el seu avi.
En el diari, parla de múltiples bombardejos en un sol dia, soldats enterrats vius, condicions climàtiques extremes i la por constant d'una mort anunciada.
Eren nens. I quina maduresa, no?Van perdre part de la joventut. Es va quedar aquí, admet emocionada Marín.
Un final bonic
Després de la derrota del front popular a la batalla de l'Ebre, i de forma gairebé premonitòria, Lluís Front arriba un altre cop a Juneda per exercir com a metge en un hospital de recuperació habilitat en una escola municipal.
Al poble de l'àvia, la periodista descobreix que provenia d'una família de dretes, que va perdre un germà als fets d'octubre del 1934 i un oncle capellà just a l'inici de la Guerra Civil i que, posteriorment, un germà va ser cap de la Falange.
Tot i que, pertanyent al bàndol rival i perdedor, l'avi encara havia d'enfrontar-se a un judici sumaríssim que el règim franquista va obrir contra ell: per sobreviure, havia de negar les seves conviccions republicanes. I aquesta vivència, com la de tants altres, esdevé una de les ferides més profundes per Marín: "Hi ha un punt de voler destrossar emocionalment i em sembla pervers."
Finalment, l'amor va pesar més que la ideologia i els seus avis es van casar el setembre de 1942 a Juneda.
Al final, sense que ell sabés com acabaria tot plegat, és una gran història d'amor.
Però aquest episodi de "Quanta guerra!" no només ensenya que fins i tot enmig de la barbàrie hi havia espai per a l'amor. El relat de l'avi Lluís reconcilia amb els silencis heretats i connecta amb una generació que sovint va haver d'empassar-se el dolor per poder continuar vivint.
