L'OMS, "profundament preocupada per la magnitud i la velocitat" de l'epidèmia d'Ebola
L'actual brot d'Ebola a la República Democràtica del Congo es va detectar quan ja hi havia molts casos sospitosos, entre els quals molts de sanitaris. Fins i tot hi havia casos a Uganda que havien viatjat des del país veí. Tot plegat feia pensar que l'epidèmia ja estava estesa.
Per desgràcia, els pitjors auguris s'estan confirmant. Uns dies després, l'Organització Mundial de la Salut (OMS) ja parla de mig miler de casos sospitosos i de 130 morts. Creu que probablement ja fa dos mesos que el virus hi circula.
Aquesta és la primera vegada que un director general de l'OMS declara una emergència de salut pública d'importància internacional amb tanta celeritat, abans fins i tot de convocar un Comitè d'Emergència.
Ho he fet perquè estic profundament amoïnat per la magnitud i la velocitat de l'epidèmia.
Tedros Adhanom assegura que no ha pres la decisió a la lleugera.
Juga a favor de poder contenir l'epidèmia el fet que l'Ebola només es transmet quan hi ha símptomes, explica Diana Pou, metgessa especialista en Salut Internacional del Centre Drassanes-Vall d'Hebron: "No hi ha la por que teníem amb la covid que la gent asimptomàtica vagi transmetent la malaltia". Tot i això, estem davant una malaltia molt greu.
Subgènere poc freqüent
El virus de l'Ebola en aquest brot és del subgènere Bundibugyo. És poc freqüent, només n'hi ha documentats dos brots anteriors, el 2007 i el 2012. Pel que se sap, és menys letal que el subgènere Zaire, molt més habitual. Malgrat tot, la mortalitat pot arribar al 40%.
La doctora Diana Pou va treballar sobre el terreny en el brot del 2012 en una zona pròxima a l'actual.
Som en una zona on l'Ebola no és nou.
El personal sanitari el té present a l'hora de diagnosticar una persona amb determinats símptomes. I fins i tot hi ha laboratoris locals per confirmar-lo. "L'inconvenient és que és una zona amb molt conflicte i amb una situació molt inestable," explica Diana Pou.
Conflicte bèl·lic, inestabilitat política, molta mobilitat pel fet de ser zona fronterera i un sistema sanitari molt feble. La província d'Ituri, a la República del Congo, reuneix totes les condicions que fan difícil el control d'una epidèmia que, a més, ha arribat a grans zones urbanes de dos països diferents com són les ciutats de Goma i Kampala.
El precedent de l'epidèmia del 2014
Les circumstàncies del brot recorden molt la gran epidèmia d'Ebola a l'Àfrica Occidental dels anys 2014-2016, que va afectar Guinea-Conakry, Libèria i Sierra Leone.
Ja sigui per la dimensió de l'epidèmia o perquè alguns casos van arribar a països occidentals --inclòs Espanya--, aquell episodi va impulsar la investigació i el coneixement de la malaltia.
El problema és que molt d'aquell coneixement no és aplicable al brot actual perquè la soca és diferent. No hi ha tractaments específics. És cert que els que existeixen per a l'altre subgènere d'Ebola, el Zaire, "tampoc són tractaments curatius, només milloren una mica el pronòstic," comenta Diana Pou.
Existeix una vacuna, però protegeix durant poc temps. Per això només es dona en el context de brots actius. Tampoc serveix en aquest cas perquè no és eficaç amb el subgènere Bundibugyo.
Hi ha altres aprenentatges, en canvi, que sí que es poden aplicar ara: "Les formes de propagació de la malaltia o com muntar els hospitals, perquè en aquests contextos es munten hospitals d'un dia per l'altre".
Què se sap de l'Ebola
És una malaltia eminentment rural, amb tanta mortalitat que sovint els brots s'autolimiten. Fins i tot poden passar desapercebuts perquè comencen i acaben en un grup humà i no s'acaba de saber mai de què van morir aquelles persones.
De totes maneres, el coneixement científic ha avançat moltíssim. El reservori són els ratpenats, que poden infectar els primats.
I, com assenyala Diana Pou, "són països on es cacen primats. Normalment, el cas índex acostuma a ser un caçador o algú que està en contacte i manipula l'animal malalt. Així es pot anar transmetent la malaltia fins que una persona ja greu va a l'hospital."
És per això que sovint --i l'actual brot no és cap excepció-- hi ha sanitaris infectats i els centres de salut poden actuar de punt de disseminació. Aquesta és una de les raons per les quals la població local molt sovint desconfia del sistema sanitari.
"També pel fet que gent amb EPI, sovint estrangers, s'enduguin un familiar proper a un lloc on no el pots visitar, del qual moltes vegades no surt viu", relata Diana Pou:
Sempre hi ha problemes d'acceptació quan treballes a l'Àfrica amb l'Ebola.
El període d'incubació és curt. El més esperable és que encara apareguin nous casos durant una o dues setmanes més. Però ara --amb el brot detectat-- s'estan posant les mesures per intentar tallar les cadenes de transmissió.
Diana Pou creu que "és improbable que el brot surti de la regió". Però més enllà que hi hagi poc risc que ens arribi, "el que ens hauria de preocupar és que s'ha de controlar el brot com més aviat millor, perquè estem parlant de milers de persones exposades a un virus molt greu".
