Els EUA imputen per assassinat l'expresident cubà Raúl Castro per haver ordenat abatre dos avions el 1996

El Departament de Justícia dels Estats Units ha imputat aquest vespre l'expresident de Cuba Raúl Castro per l'abatiment de dues avionetes de l'organització anticastrista Hermanos al Rescate el 1996. La imputació s'ha fet en un acte solemne a la Torre de la Llibertat de Miami, símbol de l'exili cubà. L'imputen quatres càrrecs d'assasinat, dos per destrucció d'aeronaus i un delicte de conspiració per matar ciutadans nord-americans.

L'Organisme Internacional de l'Aviació, les Nacions Unides i de la Comissió Interamericana de Drets Humans va certificar que les dues aeronaus van ser abatudes sobre aigües internacionals per dos avions caçabomabarders MIG de les Forces Aèries de Cuba. Els quatre integrants de les aeronaus hi van morir. Però la dimensió judicial és només una part de la història. La gran pregunta és política.

El detonant jurídic de la imputació és una cassette que algú va fer arribar fa 20 anys, el 1996, al periodista Wilfredo Cancio, reporter del diari El Nuevo Herald de Miami. La gravació conté la veu atribuïda a Raúl Castro, aleshores ministre de Defensa, dient textualment:

La frase hauria estat pronunciada en una suposada conversa informal mesos després dels fets, on Castro assumeix haver donat l'ordre d'actuar contra els aparells civils.

Els fets són coneguts des de fa trenta anys. La gravació existeix públicament des de fa vint. Diverses administracions nord-americanes --Clinton, Bush, Obama i Biden-- van tenir l'oportunitat d'actuar i no ho van fer. Ni tan sols Donald Trump durant el seu primer mandat va convertir el cas en prioritat.

Per què es fa ara la imputació?

Tot plegat això coincideix amb el gir radical i, certament oportunista, de Washington contra Cuba. En només uns mesos, l'administració Trump ha imposat bloqueig energètic de facto, ha amenaçat amb sancions secundàries contra els països que subministrin petroli a l'illa, ha ordenat sancions particulars contra dirigents cubans i ha deixat caure obertament la possibilitat d'una operació similar a la que va culminar amb el "segrest" de Nicolás Maduro a Veneçuela a principis de gener.

Són inevitables les especulacions i les similituds amb la imputació de Maduro el 2020 per narcotràfic, una acusació amb els anys i la segona arribada de Trump a la Casa Blanca es va acabar convertint-se en la base jurídica i narrativa per dur a terme la posterior operació nord-americana a Caracas. A Miami, molts creuen que s'està intentant repetir el mateix guió aplicat a Cuba.

La diferència és que Cuba no és Veneçuela. El règim cubà és molt més antic, més institucionalitzat i molt menys dependent d'una sola figura. Raúl Castro ja no governa formalment. El poder visible és de Miguel Díaz-Canel. Però ningú no sap fins a quin punt continua existint una estructura de poder real vinculada al clan Castro, especialment a través dels aparells militars i d'intel·ligència.

Dit d'una altra manera, en el cas de Cuba, el guió té un error greu en la part dels personatges: Maduro era president en actiu i un home amb poders gairebé omnímodes. Castro, en canvi, és un home de 94 anys sense poders reals i poca influència més enllà de la simbologia del cognom.

Buscant la Delcy Rodríguez cubana

Els partidaris de la repetició del guió es basen, també en l'actitud de Trump dels darrers dies: endurint el discurs en públic, però també deixant oberta la porta a una negociació. Trump ha proclamat que Cuba "necessita ajuda" i que els Estats Units estan disposats a firmar un acord "amb canvi de règim o sense". Important la paraula "sense". Segons això, ja s'estaria buscant una Delcy Rodríguez cubana. La cadena CBS News ha revelat que el director de la CIA va visitar discretament l'Havana la setmana passada i que es va reunir amb Raúl Guillermo Rodríguez Castro, "El Cangrejo", nét de Raúl Castro i figura emergent dins l'entorn militar cubà.

És difícil no interpretar-ho com una doble estratègia: màxima pressió pública combinada amb contactes reservats.

I això alimenta encara més els dubtes. La imputació és realment el preludi d'una operació contra Cuba? O és una moneda de canvi per forçar concessions polítiques i econòmiques de Díaz-Canel? Washington està intentant provocar una fractura interna dins del règim? Hi hauria alguna mena d'entesa tàcita amb sectors del poder cubà disposats a sacrificar simbòlicament Raúl Castro per garantir la supervivència del sistema?

La hipòtesi sembla impossible. Però també semblava impossible veure Maduro segrestat i traslladat emmanillat als Estats Units.

Trump necessita una victòria exterior

Perquè bona part de les seves grans ofensives internacionals han acabat embarrancades o diluïdes: els aranzels contra la Xina, la pressió sobre Groenlàndia, el pols amb l'Iran o la promesa de resoldre ràpidament la guerra d'Ucraïna. Fins ara, Veneçuela és pràcticament l'únic cas que la Casa Blanca pot presentar com un èxit tangible de força i intimidació geopolítica. Cuba ofereix, a més, un enorme valor simbòlic per al trumpisme: Miami, l'exili cubà i la narrativa de l'anticomunisme continuen sent una peça central del relat republicà.

Però també hi ha una realitat evident: Raúl Castro té 94 anys. Té sentit desplegar tota aquesta maquinària judicial i diplomàtica contra un home gairebé nonagenari? Probablement sí, si l'objectiu és simbòlic. Per a una part de l'exili cubà, el que importa no és tant veure Castro en una cel·la com establir oficialment la responsabilitat criminal del règim en un assassinat de civils.

I més preguntes flotants. Díaz-Canel lliuraria mai Raúl Castro? Tot apunta que no. I bàsicament perquè no hi ha tractat d'extradició mutu entre els Estats Units i Cuba. Fer-ho equivaldria a dinamitar el relat fundacional del règim i a obrir la porta a una cascada de responsabilitats històriques impossibles de controlar. El cas no afecta només Raúl Castro. Afecta el mateix ADN del sistema cubà, assetjat per una gestió econòmica catastròfica, que, sumat al bloqueig, que té l'illa ofegada per la pitjor crisi des de l'anomenat Període Especial. Cuba pateix apagades constants, manca de combustible, escassetat alimentària i una crisi humanitària creixent. La pressió nord-americana arriba en el moment de màxima debilitat estructural del règim en dècades.

Per tant, sense tractat d'extradició, només hi ha dos sortides: una a l'estil Maduro o el lliurament voluntari de Castro (impensable). Per això aquesta imputació va molt més enllà d'un tribunal de Miami. És un missatge. Un missatge al règim cubà. Un missatge a l'exili. I també un missatge internacional: Trump vol demostrar que està disposat a portar fins al límit la seva estratègia de coerció hemisfèrica.