"Kon-Tiki": la història real dels sis homes i el lloro que van creuar el Pacífic en un rai
Arreu del món, "Kon-Tiki" és sinònim d'aventura impossible. Abans de convertir-se en una pel·lícula, un llibre d'èxit i un documental premiat amb un Oscar, va ser un rai real al mig del Pacífic: sis homes, un lloro, 101 dies a l'oceà i una idea que molts experts consideraven directament temerària.
La pel·lícula "Kon-Tiki", disponible a la plataforma 3Cat dins del cicle europeu Verdi Clàssics, recupera aquesta expedició liderada pel noruec Thor Heyerdahl, que l'any 1947 va sortir del port del Callao, al Perú, amb cinc companys i un rai de fusta de balsa. Tenia l'objectiu d'arribar a la Polinèsia i demostrar que antics navegants sud-americans podien haver travessat el Pacífic molt abans del que acceptaven bona part dels antropòlegs de l'època.
La història tenia tots els ingredients d'un relat de cinema: una teoria rebutjada, una aposta gairebé suïcida, un oceà immens i una embarcació construïda amb tècniques inspirades en el passat. Però el més sorprenent és que, abans de ser cinema, tot això va passar de veritat.
Un rai enmig del Pacífic
El 28 d'abril del 1947, la Kon-Tiki va salpar de Callao. A bord hi viatjaven Thor Heyerdahl, Knut Haugland, Bengt Danielsson, Erik Hesselberg, Torstein Raaby i Herman Watzinger. També hi havia un lloro. El detall pot semblar anecdòtic, però resumeix molt bé l'esperit d'una expedició que es movia entre l'experiment científic, l'aventura extrema i una certa confiança absoluta en allò que semblava impossible.
Heyerdahl tenia 33 anys i feia una dècada que donava voltes a una teoria nascuda arran de la seva estada a Fatu Hiva, a les illes Marqueses, l'any 1937. Estava convençut que la Polinèsia no havia estat poblada només des de l'oest, sinó que també hi podia haver hagut contactes amb pobles indígenes de Sud-amèrica.
Entre els indicis que citava, hi havia la llegenda de Kon-Tiki Viracocha, un cap nadiu que, segons la tradició, hauria navegat cap a l'oest des del Perú en un gran rai de fusta. D'aquí va sortir el nom de l'embarcació que faria mundialment famós Heyerdahl.
La teoria que els experts no van acceptar
Abans de l'expedició, Heyerdahl va presentar la seva teoria a diversos antropòlegs nord-americans. La resposta va ser freda, molt freda. Segons el relat conservat pel Museu Kon-Tiki, un d'ells, Herbert Spinden, li va arribar a llançar un repte: si creia que era possible arribar del Perú al Pacífic sud en un rai de fusta, que ho intentés ell mateix. Heyerdahl s'ho va prendre de manera literal.
El repte era doble. Per una banda, havia de demostrar que un rai de fusta de balsa podia resistir una travessia oceànica. Per l'altra, volia posar a prova la possibilitat que antics navegants sud-americans haguessin arribat fins a la Polinèsia empesos pels vents i els corrents.
Aquí hi ha el matís important: la Kon-Tiki va demostrar que aquell viatge era possible, però no va tancar el debat científic sobre l'origen dels pobles polinesis. De fet, la majoria dels estudis posteriors han apuntat –sobretot– cap a un origen asiàtic de les poblacions de la Polinèsia. L'aventura va ser un èxit; la teoria, en canvi, continua sent molt discutida.
Sis homes, un lloro i 101 dies a l'oceà
La tripulació de la Kon-Tiki no estava formada per mariners experts en aquest tipus de navegació. Erik Hesselberg era l'únic amb experiència marítima real, i ningú sabia del tot com s'havia de governar una barca de fusta enmig del Pacífic. Aquell coneixement, si havia existit, s'havia perdut feia segles.
El rai es va construir amb troncs de balsa, canyes, cordes i materials inspirats en embarcacions antigues. No era una nau moderna disfressada de peça arqueològica. La idea era comprovar fins on podia arribar una embarcació concebuda amb tècniques molt primitives, tot i que l'expedició també portava alguns elements contemporanis, com ràdio, provisions i material de seguretat.
Alguns experts van advertir que el rai es desintegraria al cap de poques setmanes. Però, després de catorze dies al mar, Heyerdahl i els seus companys van comprovar que resistia. El mateix explorador va escriure al seu diari que aquella embarcació era una nau fantàstica per al mar.
Durant 101 dies, la Kon-Tiki va avançar pel Pacífic empesa pels vents i el corrent de Humboldt. Finalment, es va encallar en un escull de corall a prop de l'atol de Raroia, a la Polinèsia. L'embarcació havia recorregut milers de quilòmetres i havia convertit una provocació acadèmica en una de les grans aventures del segle XX.
Una aventura convertida en mite
L'èxit de l'expedició va anar molt més enllà del viatge. Heyerdahl va publicar el llibre "The Kon-Tiki expedition", que es va traduir a desenes d'idiomes i es va convertir en un fenomen editorial internacional. El documental, rodat per la mateixa tripulació durant la travessia, va guanyar l'Oscar al millor documental el 1951.
La Kon-Tiki va captivar el públic perquè apareixia en un moment molt concret; després de la Segona Guerra Mundial, el món necessitava altres classes d'heroisme. No militars, sinó exploradors. Homes que s'enfrontaven a la natura, que desafiaven els experts i que convertien una hipòtesi científica en una prova física, visible i fàcil d'entendre.
Per això, el nom de Kon-Tiki va acabar funcionant gairebé com una paraula pròpia: aventura, risc, oceà, obsessió i fascinació pel passat. La seva força no depenia només de si Heyerdahl tenia raó en tots els punts de la seva teoria, sinó de la potència del gest: pujar a un rai i posar el cos al servei d'una idea.
De l'expedició real al cinema
La pel·lícula "Kon-Tiki", dirigida per Joachim Ronning i Espen Sandberg, recupera aquesta història i la converteix en una aventura cinematogràfica de gran format. El film no parteix d'una fantasia, sinó d'un fet real que ja contenia tots els elements d'un relat èpic: el líder visionari, els companys de viatge, l'escepticisme dels experts, la fragilitat de l'embarcació i la immensitat d'un oceà que no perdona.
El més interessant és que la pel·lícula no necessita inventar gaire per resultar espectacular. La premissa ja és prou poderosa: sis homes en un rai, sense cap certesa que allò pugui funcionar, travessant el Pacífic durant més de tres mesos.
"Kon-Tiki" funciona, sobretot, perquè recorda que algunes grans històries d'aventures no neixen de la imaginació, sinó de persones disposades a portar una idea fins a les últimes conseqüències. I també perquè permet recuperar una figura tan fascinant com incòmoda: la d'un explorador capaç d'obrir preguntes enormes, encara que no sempre en trobés les respostes definitives.
Més cinema europeu en el cicle Verdi Clàssics
"Kon-Tiki" forma part del cicle europeu a 3Cat Verdi Clàssics disponible a la plataforma, una selecció que permet viatjar per diferents moments, països i tradicions del cinema europeu. El cicle combina grans noms del cinema d'autor, adaptacions literàries, drames històrics, comèdies i propostes familiars.
Entre els títols destacats hi ha "Fellini 8 1/2", una de les obres més celebrades de Federico Fellini; "Retorn a Howards End", adaptació de la novel·la d'E. M. Forster; "Cartes a Roxane", una comèdia sobre el procés creatiu darrere de "Cyrano de Bergerac"; "Una bossa de bales", basada en la història de dos germans jueus que fugen de l'ocupació nazi, o "La meva preciosa bugaderia", un dels títols clau del cinema britànic dels anys 80 dirigit per Stephen Frears i amb guió de Hanif Kureishi.
El cicle també inclou altres propostes, com "El nostre últim estiu a Escòcia", "Le week-end", "Si Déu vol", "L'amor és a l'aire" o "Kerity, la casa dels contes".
Després de travessar el Pacífic amb "Kon-Tiki", el viatge pot continuar amb Fellini, James Ivory, històries de fugida, comèdies europees i pel·lícules familiars. Una manera de descobrir que el cinema europeu també sap explicar aventures enormes, drames íntims i relats impossibles d'oblidar.
