La Diada del 1976 a Sant Boi: l'escletxa de llibertat que el catalanisme va saber aprofitar
Tothom contenia la respiració. Passaven moltes coses i d'altres no es movien. El dictador havia mort al llit a les acaballes del 1975 i l'estat espanyol començava a escriure una nova pàgina de la seva història. El 1976 era l'any clau.
L'hereu polític de Francisco Franco, el rei Joan Carles I, tenia clar que calia moure's. S'hi jugava la supervivència de la monarquia i necessitava associar-la als nous aires d'obertura democràtica. El precedent de Grècia era ben viu. Per això, l'estiu d'aquell any va prescindir de Carlos Arias Navarro i va situar Adolfo Suárez com a president del govern.
El 1976 és un any molt peculiar perquè el que té clar el franquisme és que la situació no es pot mantenir exactament igual i ha de cedir davant les forces de l'oposició. Cedir fins a un cert punt.
Aquest és el context que dibuixa el periodista Enric Calpena, director del programa "En guàrdia", de Catalunya Ràdio, que permet entendre en quin moment arriba la proposta de commemorar l'11 de Setembre, per primera vegada, sense repressió. "Era un tour de force de l'oposició de l'Assemblea de Catalunya a un franquisme que, teòricament, agonitzava", conclou.
El no de Sánchez-Terán
Rodolfo Martín Villa era "un franquista acèrrim i molt llest". Va ser ministre de Relacions Sindicals durant l'etapa en què es va produir la massacre del 3 de març a Vitòria, i malgrat tot Suárez el va col·locar al capdavant de la cartera de Governació. Coneixia bé Catalunya perquè havia estat governador civil de Barcelona.
Ell assegura que va dedicat molt poc temps a la Diada catalana perquè la seva prioritat era la llei de reforma política, la voladura controlada del franquisme, que arribaria a finals d'aquell any.
El nou governador de Barcelona, Salvador Sánchez-Terán, va decidir, pocs dies abans, que no autoritzava la concentració al parc de la Ciutadella de Barcelona, tal com estava previst. De fet, els cartells que anunciaven l'acte ja penjaven de moltes parets.
Per què dic que no? Fonamentalment perquè hauria estat una explosió del nacionalisme català que difícilment hagués entès la resta d'Espanya.
Sánchez-Terán, nascut a Logronyo, va morir el 2022. Les explicacions de la seva negativa les donava el 2001 en una conversa amb alguns dels protagonistes d'aquell episodi, com l'expresident d'ERC Jordi Carbonell i Miquel Sellarès, home de l'Assemblea, proper a Jordi Pujol, i determinant en l'organització i la seguretat de la concentració.
De fet, Sellarès va participar, amb Pere Portabella i altres líders opositors, en diverses trobades amb Sánchez-Terán, algunes a la seva residència i fins a altes hores de la nit –amb visites regulars a la nevera– per trobar una sortida a l'atzucac: l'Estat prohibia l'acte a Barcelona, però el catalanisme no estava disposat a fer un pas enrere.
Segons la versió del governador, ell va proposar que els actes es fessin a Moià, lloc de naixement de Rafael Casanova i, al final, es va acordar Sant Boi, on va morir. "Us pensàveu que, fora de Barcelona, hi hauria menys gent", li etzibava Sellarès ara fa 25 anys.
Per què ho van acceptar? Perquè, com afirma Calpena, era una "escletxa de llibertat" que el catalanisme va saber aprofitar.
El dia 10, el diari Avui, el primer en català des de la Segona República, que havia nascut el Sant Jordi de 1976, proclamava a la portada que "l'hora de demà és la de la catalanitat que ja ha sortit de les catacumbes".
Un repte organitzatiu
El repte era majúscul, des d'un punt de vista organitzatiu i de seguretat. I els dubtes sobre la capacitat de concentració de l'Assemblea, també.
L'alcaldessa de Sant Boi, la socialista Lluïsa Moret, tenia 11 anys el 1976. Recorda que els seus pares van sumar-se a la celebració i ella es va quedar a casa, amb l'àvia, veient passar, ja des de primera hora, riuades de gent amb senyeres que podien onejar al vent sense por –o amb una por continguda– per primera vegada en dècades.
Recordo bé com a la Unió Extremenya hi havia una senyera, com els extremenys del costat de casa van anar-hi perquè també buscaven la democràcia, els drets, les llibertats.
Per a molts nouvinguts, arribats pocs anys abans del sud de la Península, aquell acte de masses era el seu primer gran contacte amb el catalanisme.
Amb ulls del 2026, pot sorprendre que ningú del PSUC, el partit que havia estat la porta d'entrada de molts d'aquests nous catalans a la lluita per la democràcia, no prengués la paraula a Sant Boi. Sellarès admet en veu alta un dubte:
Si hi haguéssim posat el Guti [Antoni Gutiérrez Díaz], no sé si el delegat del govern ens hauria dit que endavant.
Però la gent del PSUC se sentia ben representada amb els oradors consensuats. Van ser Carbonell, el més aplaudit, un independentista de pedra picada; Miquel Roca, del món de Convergència Democràtica, i Octavi Saltor, un home gran que representava els sectors més a la dreta del catalanisme.
Tres intervencions que, amb estils i accents diversos, confluïen a demanar llibertat, amnistia, Estatut d'autonomia... i autodeterminació dels pobles. "Aquest últim sempre s'oblida però és clau perquè és el que explica l'11 de Setembre", subratlla Calpena.
Un dels principals neguits d'aquella primera Diada era la seguretat. És a dir, que l'extrema dreta no rebentés l'acte. Per això, Sellarès i Carles Quingles, del PSUC, es van carregar el dispositiu a les espatlles, amb la col·laboració de molts altres, com el santboià Pere Pugès.
Formaven part del dispositiu comunistes, gent de Comissions Obreres, de Convergència... Per primera vegada, es van fer reunions entre els serveis de mobilització de l'Assemblea, la Guàrdia Civil i el cos general de policia.
Una col·laboració que "va anar bé", segons els organitzadors, tot i mirar-se de reüll: els qui seien a l'altre cantó de la taula els havien perseguit, colpejat i empresonat fins feia dos dies.
L'èxit de l'endemà
L'acte, presentat per l'actriu Pepa Arenós, va ser un èxit. "Tot Catalunya, present a Sant Boi", titulava l'endemà l'Avui. Segons el periòdic, 100.000 persones s'havien aplegat a la plaça Catalunya. "Èxit total era el comentari que se sentia arreu de Sant Boi", sentenciava el periodista.
Dies després, els organitzadors van fer balanç amb els cossos de seguretat de l'Estat, que no podien amagar una certa admiració per com havia anat tot.
De fet, un dels comissaris va pronosticar a Sellarès que es tornarien a trobar en el futur. Li va recordar aquella frase anys després, quan va ser nomenat director general de seguretat ciutadana al govern Pujol.
Aquella fita va significar un punt i a part en el camí cap a la democràcia, amb Oriol Martorell dirigint les corals que interpretaven "Els segadors" i "El cant de la senyera". L'any següent, l'epicentre ja seria al Passeig de Gràcia de Barcelona.
50 anys després, queda per a la història que "Sant Boi va ser una punta de llança de la lluita de país per la recuperació de la nostra Diada nacional", diu Moret.
I Sellarès afegeix: "L'experiència que en podem extreure és que sumar, sumar i sumar és guanyar".
