Les vides i les obres de les fotògrafes Pilar Aymerich i Martha Cooper, a "Sense ficció"

"Pilar Aymerich. La mirada felina"

Pilar Aymerich destaca en un món dominat per homes, el del fotoperiodisme. Les seves fotografies l'han convertida en una de les fotògrafes catalanes indispensables de la segona meitat del segle XX. És autora d'infinitat de fotografies icòniques que documenten la transició democràtica i la lluita feminista durant les dècades del 1970 i 1980, i també pels seus retrats de personatges del món de la cultura que el franquisme havia silenciat durant anys. "Pilar Aymerich. La mirada felina" recorda moltes d'aquestes imatges i la història que hi ha al darrere, i explica com Aymerich ha viscut de manera intensa la seva professió, fins al punt de convertir-la en l'eix central de la seva vida.

El documental repassa més de cinquanta anys de trajectòria d'una fotògrafa que continua en actiu, i mostra la seva metòdica manera de treballar fent el seguiment de com la fotògrafa prepara una sessió de fotos a l'actor Sergi López.

Els inicis

Per a la seva família, el món es va enfonsar quan, sortint d'una escola de monges, la Pilar Aymerich es va matricular a l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual per estudiar direcció teatral. Fins i tot va córrer el rumor a la família que es dedicava a la prostitució. Tot just començaven els anys seixanta en una Barcelona grisa, tant, que no va trigar a fugir-ne, i ben lluny. Primer a Londres i després a França. A l'estranger va respirar per primera vegada llibertat i va abraçar la idea de sentir-se independent. Va aprendre l'ofici de fotògrafa durant un any de la mà d'un tiet exiliat a la població francesa de Montrichard. Va ser llavors quan va prendre la decisió més important de la seva vida: "La fotografia és tan absorbent que, si tu ets fotògrafa, ets fotògrafa les 24 hores del dia. I llavors vaig canviar el teatre per la fotografia."

Cronista gràfica de la ciutat de Barcelona

Quan va tornar a Barcelona el 1968, va començar a treballar com a fotògrafa professional per a diverses publicacions. A mitjans i finals dels anys setanta, amb el final del règim franquista, Barcelona era una ciutat en ebullició que, com la resta del país, esclatava en manifestacions i protestes successives. La Pilar va esdevenir la cronista gràfica dels esdeveniments de la ciutat. "Jo recordo que vaig estar tres anys al carrer, des de la mort de Franco a finals del 75 fins al 79." Les seves fotografies de les manifestacions per l'amnistia del febrer del 1976, la Diada del 1976, les primeres Jornades Catalanes de la Dona el 1976, les primeres manifestacions feministes o l'arribada de l'exili de Josep Tarradellas, el 1977, en són un exemple.

Tàndem inseparable amb Montserrat Roig

Amb l'escriptora Montserrat Roig, a qui va conèixer a l'Escola Adrià Gual, va formar un equip de treball per elaborar reportatges i entrevistes que s'estendrà del 1968 fins al 1991, quan la Montserrat mor víctima d'un càncer. Ella donava veu a gent que no havia sortit mai als mitjans, i la Pilar els fotografiava, com Neus Català o catalans deportats a Mauthausen, i fins i tot aconseguia retratar els que més defugien la càmera, com la Mercè Rodoreda o Josep Pla.

Fotògrafa "24 hores al dia", durant més de cinquanta anys, que continua en actiu

Al llarg de més de cinquanta anys de carrera, l'actualitat política, la cultura, el retrat, el teatre i l'arquitectura han estat els eixos temàtics de la Pilar Aymerich. Càmera en mà i amb una mirada força personal, la Pilar posseeix la paciència infinita d'esperar fins a immortalitzar el moment precís, aquell que relata una història o revela l'essència d'una persona, i la consciència que les seves imatges queden per a la història. "És una figura admirable , en el sentit que ha tingut la sort, el plaer i la traça d'estar als llocs i en els moments adequats, quan i on havia de ser, i això no és fàcil perquè requereix fer una sèrie de sacrificis a la teva vida personal molt grans. I més sent dona en un món d'homes com és el del fotoperiodisme", sentencia el fotoperiodista Jordi Borràs.

A banda de la col·laboració especial de Sergi López, el documental compta amb la participació, entre d'altres, de la fotògrafa Colita, el cantant Francesc Pi de la Serra, la historiadora Isabel Segura i els periodistes i escriptors Joan de Sagarra, Bru Rovira, José Martí Gómez, Marta Pessarrodona, Jordi Borràs o Elvira Altés. Tots ells deixen constància de la importància de l'obra d'una fotògrafa que sempre ha preferit mantenir-se en un discret segon pla darrere la càmera i fugir de la notorietat per centrar-se, per dir-ho en paraules seves, a escriure amb imatges. Unes imatges que avui ja formen part de la nostra història col·lectiva.

Festivals

Memorimage, Festival Internacional de Cinema de Reus, 2020

Fitxa tècnica

Direcció i guió: Jordi Portals
Realització: Benet Román
Directora de producció: Carolina Trujillo
Productor executiu TVC: Jordi Ambròs
Productor delegat TVC: Daniel Barea
Director fotografia: Benet Roman
Muntatge: Sibila Estruch
2020

Una producció de Wonka Films / Good Company Productions en coproducció amb TV3 i RTVE i amb la col·laboració de l'ICEC.

"Martha, una història en imatges"

Als anys 70, quan els districtes de Nova York cremaven, Martha Cooper treballava com a fotògrafa del New York Post, buscant la creativitat en llocs on altres veien només crims i pobresa. "El 1977 el Bronx es cremava. Ningú gosava escriure que aquelles pintades eren realment una cosa interessant. I jo no volia fotografiar coses fetes amb autorització", recorda la Martha, que va capturar algunes de les primeres imatges de les pintades de Nova York, en el mateix moment en què la ciutat havia declarat la guerra a aquesta nova cultura.

Martha i el fotògraf Henry Chalfant van compilar aquelles imatges en el volum "Subway art". El llibre va ser un fracàs comercial i la fotògrafa va deixar enrere les pintades i es va posar a documentar moltes de les altres cultures amagades de la ciutat. Vint anys després, descobreix que es una autèntica llegenda en el món del grafiti -una cultura que ha esdevingut moviment global- i que "Subway art" és un dels llibres d'art més venuts i més robats de tots els temps, fotocopiat i compartit per grafiters durant dècades.

Als 75 anys, la seva figura petita de cabells grisos torna a navegar en una cultura que ha canviat molt en tot aquest temps. Aquella reduïda i primigènia comunitat nascuda de la lluita i l'adversitat s'ha convertit en una indústria comercial amplificada per l'apogeu de les xarxes socials. Ara tothom penja immediatament cada nova peça d'art de carrer i multitud de gent hi acudeix per fer-s'hi "selfies". La Martha es troba de sobte buscant de nou el seu lloc en aquest món, amb passió renovada per captar tota la creativitat que empeny els grafiters a enfilar-se pel seu entorn urbà. "És un art fora de la llei. Això és el que el fa emocionant", afirma.

Es pot dir que Martha Cooper és una de les figures més adorades i més influents del món de l'art de carrer, alhora que és molt desconeguda fora d'aquest corrent. Potser es tracta de la fotògrafa més icònica de la qual més poca gent ha sentit a parlar. El documental "Martha: una història en imatges", dirigit per l'australiana Selina Miles, ressegueix una trajectòria vital i professional perseverant, forjada al llarg de cinc dècades de relacions ininterrompudes amb molts dels subjectes de les seves fotografies. "Tots els entrevistats, des dels grafiters de Berlín fins als representants de la ciutat de Nova York, em van dir el mateix: ‘Qualsevol cosa per la Martha'", afirma Miles.

El documental arriba en un moment en què el valor de la documentació fotogràfica corre el perill d'afeblir-se fins i tot quan es més popular i accessible. I explicant la història de la Martha, Miles vol explorar també la manera com difonem les nostres vides, ja sigui a través de l'esprai en un vagó de tren, publicant una "selfie" o un llibre històric: "La necessitat de proclamar la nostra existència és en el nucli de la condició humana, de dir ‘Som aquí', i això és el que va impulsar els primers grafiters".

Finalment, el documental ajuda a dissipar alguns dels mites sobre què significa ser una dona gran i envia un missatge contundent, segons la voluntat manifesta de la seva directora: "Hem d'abordar el fet que les dones grans continuen sent un grup molt poc representat en els mitjans de comunicació. Les dones mereixen ser rellevants i dignes de visibilitat, amb independència de la seva edat. "Martha: una història en imatges" és una història d'asseveració inspiradora d'una dona pionera plena de joventut als 75 anys".

Premis

Premi del públic al millor documental, Festival Internacional de Cine de Sydney, Austràlia

Festivals

Festival de Cine de Tribeca, Nova York, Estats Units, 2019
Festival Internacional de Cine de Nova Zelanda, Oceania, 2019
Festival Internacional de Cine de Vancouver, Canadà, 2019
Festival de Cine Tallin Black Nitghts, Tallinn, Estònia, 2019
Festival de Cine SCAD Savannah, Geòrgia, Estats Units, 2019
CinefestOZ, Festival de Cine de l'Oest d'Austràlia, 2019
Festival de Cine Raindance, Londres, Regne Unit, 2019
Festival de Cine Napa Valley, Califòrnia, Estats Units, 2019

Fitxa tècnica

Direcció: Selina Miles
Producció: Daniel Joyce
Fotografia: Selina Miles i Marcus Autelli
Muntatge: Simon Njoo
Disseny de so: Lachlan Harris
Música original: Adit Gauchan i Vincent Goodyer
Coproducció: Bethany Bruce
Producció executiva: Jennifer Peedom, Matt Burke i Josh Braun
2019

Una producció de Projector Films en associació amb The South Australian Film Corporation i Create Nsw.

tv3.cat/senseficcio
facebook.com/senseficcio
twitter.com/senseficcio

#SomDones