L'última habitant de Màrinka, un poble del Donbàs arrasat per la guerra
La guerra d'Ucraïna ha esborrat del mapa desenes de pobles, que han quedat deshabitats després que se n'hagin evacuat tots els veïns. Un d'aquests municipis fantasma és Màrinka, a la part de Donetsk ocupada per Rússia.
Abans de la invasió hi vivien 10.000 persones, però tothom en va acabar fugint per por de les bombes. Només una veïna ha decidit tornar-hi, la Galina Nevínnaia, que ha explicat la seva història i ha ensenyat el que queda de casa seva a un equip de 3CatInfo.
A Màrinka, la guerra va començar molt abans que a tot Ucraïna. El 2014, quan les milícies separatistes del Donbàs, amb el suport de Rússia, es van rebel·lar contra el govern de Kíiv, el poble va quedar atrapat a la primera línia. Més de deu anys de bombardejos han deixat un paisatge irreconeixible.
"Era una ciutat molt bonica, verda. Hi havia escoles, llars d'infants, botigues, discoteques, cafeteries i, fins i tot, un casino. Ara no hi ha absolutament res, tot està en ruïnes", lamenta la Galina.
El poble de Màrinka ja no existeix, no sé ni tan sols si encara surt als mapes, ha estat destruït.
Oficialment, l'exèrcit rus va conquerir Màrinka el 25 de desembre del 2023. Ella va ser l'última que en va marxar, a finals de l'estiu del 2022, i l'única que hi ha tornat, l'abril del 2025. Es va instal·lar en un cobert on poder escalfar-se perquè a casa seva ja no hi havia finestres.
El pati encara és ple dels casquets que testimonien els intensos combats i ha de vigilar on trepitja, perquè algunes zones del poble encara estan minades. Els drons ja no són un malson, però gairebé cada dia se n'ha d'amagar. "Quan els sento, torno del carrer i intento no posar llenya a l'estufa, faci fred o calor. No encenc el foc per no revelar que aquí hi viu algú perquè amb el fum venen immediatament", explica.
Al principi, estava aterrida d'estar sola. "M'espantava amb el soroll del vent contra les deixalles de ferro, pensava que algú em seguia", recorda. Després assegura que ja s'hi va acostumar:
Per què he de tenir por? No tinc 15 anys, en tinc 45, no he de témer res.
Ara sobreviu cremant la llenya que talla cada dia, abastint-se de l'aigua del pou i gràcies a l'ajuda humanitària. Al començament, anava a caçar amb un arc i fletxes, però les autoritats l'hi van prohibir.
El que més li pesa és no poder tenir contacte amb altra gent. "Trobo molt a faltar la comunicació, perquè si una persona no es comunica amb ningú és com si no estigués del tot bé", comenta. "Miro de parlar amb els animals, els acarono, després els renyo I així passa la vida, encara estic viva".
Quan va decidir tornar a Màrinka ningú del seu entorn ho va entendre. "Em deien: 'On vas? Estaràs sola'. I jo els responia 'I què, no estic sola aquí, la meva mare va morir en aquesta maleïda guerra'". Per això s'estima més viure així que no pas com una refugiada: "Em quedaré a casa. Les cases i les parets ajuden. Surto al jardí, ploro, em calmo, sé que soc a casa". I pregunta:
Com he de marxar d'aquí si tot ho he fet amb les meves mans?
Màrinka no és l'únic poble del Donbàs que ha quedat arrasat pels bombardejos i els combats. El govern fins i tot ha admès que alguns d'aquests assentaments ja no es reconstruiran i que els seus antics residents s'hauran de reubicar permanentment.
Per a alguns, com la Galina, ja és massa tard: "Amb 45 anys no vull començar de nou. Visc la meva vida i prou".
Visc. Ja no somio en res.
