Mocaderes, un ofici en extinció: "Les dones no podien participar en la matança del porc si tenien la regla"
L'ofici de mocadera va ser, durant generacions, una peça clau de la matança tradicional del porc a les masies catalanes. Aquest treball especialitzat, assumit majoritàriament per dones, era essencial per garantir l'alimentació i l'economia domèstica al món rural.
L'ofici incloïa totes les fases del procés: processar la sang just després de degollar el porc, netejar els budells, triar-ne els usos, trinxar les carns, embotir i supervisar l'elaboració dels embotits.
Tot plegat, un coneixement transmès de mares a filles i que sovint quedava invisible darrere del ritual comunitari de la matança.
Un dels elements més recordats és la presència de tabús i normes no escrites. Entre les més esteses, el fet que "les dones no podien participar en la matança del porc si tenien la regla". També hi havia obligacions de caràcter social, com el costum que les parts més gustoses del porc --el tast-- s'haguessin de repartir primer entre el mossèn, la mestra i la Guàrdia Civil.
Una visita a Osona: una de les últimes mocaderes en actiu
En el programa "Un restaurant caníbal a Berlín", l'equip s'ha desplaçat fins a Rupit i Pruit (Osona) per conèixer la Maria Dolors Molas, de 66 anys, considerada una de les poques mocaderes que encara mantenen aquesta tasca dins l'àmbit familiar.
Molas explica que va aprendre l'ofici de jove, ajudant germanes i tietes, fins a convertir-se en la responsable de tota la preparació de la matança familiar. Mostra peces com ventresques, llonganisses o embotits de sang i descriu un procés que abans exigia dies sencers de feina:
Ara hi ha moltes màquines elèctriques i es pot fer una matança perfectament en un dia o dos. Anys enrere durava fins a vuit dies.
Molas també lamenta que una part del coneixement tradicional s'hagi perdut amb el pas del temps i que molts joves no identifiquin l'origen dels productes que mengen. Com explica ella mateixa:
La gent jove no ho valora perquè no ho ha viscut. Que vagin a una carnisseria i demanin què porta cada embotit; abans tot això es feia a casa.
Un ofici en extinció
L'ofici de mocadera s'ha anat extingint progressivament a mesura que l'elaboració d'embotits s'ha mecanitzat i ha passat a mans de professionals. El que abans era un procés llarg, comunitari i artesanal, avui es concentra en poques hores i amb menys persones implicades.
Les imatges històriques de la matança --conservades a l'Arxiu Fotogràfic de Taradell, amb fotografies de Nazari Serrat, Josep Güell i Mercè Casassas-- mostren la duresa i la complexitat del procés, i alhora la centralitat del paper de les dones.
Memòria i reconeixement
La figura de les mocaderes forma part del patrimoni immaterial del món rural català. Aquesta tasca, sempre atribuïda a les dones, va ser clau en la sostenibilitat de les llars i en la conservació d'un saber culinari i artesanal que ha perdurat fins avui en forma d'embotits tradicionals.
El record d'aquestes dones --àvies, mares, germanes i tietes-- permet reconèixer una part de la història que sovint ha quedat a l'ombra, però que explica una manera de viure i de treballar que ha marcat generacions.
