Narges Mohammadi, Premi Nobel de la Pau, disposada a morir empresonada per defensar les dones iranianes
Butlletí Mirada Global
Cada divendres al teu correu, un article gratuït per entendre cap a on va el món
Dies abans de l'entrevista, la Narges Foundation –organització amb seu a París dirigida per la família de la Premi Nobel– ens demana les preguntes que li volem traslladar a la Narges Mohammadi. No és estrany en la seva situació extremadament delicada: acumula ja més d'una dècada empresonada d'una condemna total de 44 anys (i 154 fuetades).
Encara n'hi queden 16 per complir entre reixes, acusada de propaganda i accions contra la seguretat nacional. I ara mateix es troba en arrest domiciliari a Teheran, mentre els seus advocats treballen per retallar-li la pena, mesurant cada paraula de l'activista iraniana.
La Narges és temporalment a casa després de sortir de l'hospital, on els funcionaris penitenciaris s'han vist obligats a traslladar-la un cop més en estat molt crític per culpa de ferides, infeccions, i problemes respiratoris i cardíacs.
"La lluita perpètua", nou desafiament al règim en contingut i forma
I és justament en aquest impàs fora de la presó que la Narges s'ha atrevit a presentar al món el seu darrer llibre: 'La lluita perpètua. La batalla per la democràcia, l'alliberament de les dones i la dignitat a l'Iran' (amb l'editorial Folch i Folch a partir del 6 d'octubre i en castellà a Finestres).
Un repte ingent, tenint en compte que aquest treball va més enllà d'una memòria sobre la seva resistència; és una denúncia descarnada d'un règim i un sistema penitenciari que encara té l'última paraula sobre la seva llibertat i, el més important, sobre la seva vida.
De fet, el llibre neix després que la Premi Nobel de la Pau (2023) hagi burlat un cop més la vigilància a les presons. Del centre penitenciari n'ha aconseguit treure manuscrits que ha escrit durant anys. Que els funcionaris li destruïssin una vintena de llibretes en descobrir-les no l'ha frenat. Al contrari, ha reescrit i ampliat unes notes que, a poc a poc i amb tota cautela, han tret de la presó companyes de cel·la i amistats que la visitaven. Com sempre una lluita col·lectiva, subratlla.
La tortura psicològica al voltant dels fills, la més dolorosa
Arriba el dia de l'entrevista i quan ens connectem ens trobem davant d'una Narges determinada, amb una veu i gesticulació potents i clares.
En el seu físic no s'hi intueix ni rastre de la pallissa que li van propinar en la seva última detenció: "Ho van fer amb una violència i brutalitat espantoses, sense precedents, amb cops que podrien haver estat mortals. Un dels agents del govern em va dir: 'Avui et matarem i farem que la teva mare et plori'"
Quan vaig veure la fulla del ganivet a la seva mà, vaig pensar durant un moment que aquell ganivet podia acabar clavat al meu cos.
Durant més d'una dècada acumulada a la presó, l'activista ens relata desatencions mèdiques que gairebé la maten. Però també tortures, físiques i emocionals. Aquestes últimes, especialment les que utilitzen la seva maternitat per pressionar-la, són –assegura– les que li fan més mal.
"Els meus fills eren molt petits, tenien tres anys i pocs mesos respectivament quan em van detenir per primer cop. Al tancar-se la porta de la presó vaig entendre que ja no tindria accés a l'Ali i a la Kiara. I em van assaltar tots els dubtes del món: t'han detingut per la teva activitat en defensa dels drets humans, però els teus fills no són éssers humans? I ara els has deixat a casa i has vingut aquí?"
Per a mi, és com un punyal que se't clava al cor i et talla la respiració.
Parla d'una execució lenta, sobretot a les cel·les d'aïllament on, a través del que anomena "tortura blanca", el règim espera que cos i ment fallin per si sols.
"Dona, vida, llibertat" resistirà mentre quedi una sola dona a l'Iran
La Narges Mohammadi va viure entre reixes l'assassinat de la jove Jina Mahsa Amini: "Quan van mostrar la imatge de la Mahsa, totes les preses ens vam quedar sorpreses i ens preguntàvem: 'Si aquella noia portava el mocador i el mantó negres i no se li veia cap part del cos, per què la van detenir? I quin nivell de violència va haver de patir per acabar morint?'".
Sobre l'eclosió posterior de "Dona, vida, llibertat", assegura que "mentre hi hagi una sola dona a la societat iraniana, el moviment continuarà. És immortal".
De moment, en ressalta canvis impossibles d'imaginar abans d'aquesta resistència col·lectiva: "Ara, fins i tot en ciutats petites, com passa a Teheran, es poden veure noies que pugen a una moto amb els cabells descoberts. I condueixen. Ha donat el govern algun permís per fer-ho? No... I un pare que mai no permetia que la seva filla es tragués el mocador del cap, sento repetidament que ara diu: 'Treu-te el mocador. Si et posen una multa te la pagaré jo'".
Les dones no estan soles. Ara tenim el suport dels homes que busquen la llibertat i la justícia.
Però el gest optimista se li esborra de la cara quan li pregunto pel futur de l'Iran i pronostica una onada de violència al país d'uns ciutadans que aviat, avisa, esclataran: "L'ús d'aquest nivell de violència contra la població tindrà, sens dubte, repercussions dins de la societat. Em preocupen els supervivents enfurismats d'aquestes matances, d'aquestes execucions. La societat no pot suportar-ho".
No tem la mort; té por de no poder veure els fills per demanar-los perdó
Quan va guanyar el Premi Nobel, la Narges no el va poder recollir perquè estava empresonada i va patir un enduriment de les represàlies per haver-se convertit en un referent mundial en la defensa dels drets de les dones iranianes.
Ara reconeix que no l'espanta "la possibilitat de tornar a la presó". Tampoc el fet que pugui arribar a morir a mans dels agents de la República Islàmica. "Tots morirem algun dia", diu.
"El que realment em fa por és no tornar a veure els meus dos fills", explica.
Han suportat amenaces per culpa meva. Espero que algun dia em perdonin pel que vaig triar i pel patiment que els he imposat.
A ells –que fa 11 anys que no veu i que viuen exiliats a França– els dedica aquesta "Lluita perpètua".
