Operació Veneçuela, cronologia del complot dels EUA per fer caure Maduro

Des que Donald Trump va tornar a la Casa Blanca, el gener del 2025, la pressió sobre el govern de Nicolás Maduro no ha parat d'augmentar amb l'objectiu, no confessat obertament, de buscar un canvi de règim. A continuació, repassem els moments més importants de l'estudiada operació per anar collant progressivament Veneçuela i justificar unes intervencions que xoquen amb el dret internacional.

Tret de sortida: gener del 2025

Els primers dies després de tornar a la presidència, Donald Trump va firmar una ordre executiva en què comminava el seu govern a designar els càrtels de la droga com a "organitzacions terroristes estrangeres". Posar-los aquesta etiqueta implicava poder tractar legalment els narcotraficants com a terroristes i eventualment implicar en el seu combat l'exèrcit i no només la policia i les agències antidroga.

Pels experts, com Adam Isacson, director del centre d'estudis The Washington Office on Latin America, era una designació errònia perquè els càrtels no són moviments polítics violents o insurgents, com Estat Islàmic, les FARC o Hezbollah, que tenen objectius polítics i controlen parts d'un territori, sinó organitzacions criminals transnacionals sense ideologia que busquen lucrar-se amb negocis il·lícits.

Al febrer, l'administració va designar diversos càrtels mexicans i el veneçolà Tren de Aragua com a "organitzacions terroristes estrangeres". Llavors la sospita era que Trump volia actuar sobretot contra els càrtels mexicans i ben pocs s'imaginaven que s'havia posat la primera pedra per apuntar més al sud: a Veneçuela i el seu president.

Agost, el mes en què s'ensenyen les cartes

El 8 d'agost, la fiscal general dels EUA, Pam Bondi, va comparèixer davant els mitjans per anunciar que pujaven de 25 a 50 milions de dòlars la recompensa per informació que conduís a la detenció del president veneçolà. "Nicolás Maduro", assegurava Bondi, "utilitza organitzacions terroristes estrangers com els càrtels de Sinaloa o el de Soles per transportar drogues mortals al nostre país".

Des del 2020, que els EUA ja havien processat Maduro per tràfic de drogues però ara Washington també l'acusava, sense proves, d'estar implicat en el càrtel dels Soles, una suposada organització criminal dirigida per generals de l'exèrcit veneçolà.

Els experts neguen que aquest càrtel dels Soles sigui un equivalent als càrtels mexicans; és a dir, grups criminals molt organitzats i jerarquitzats, sinó que seria més aviat com una xarxa informal que engloba les activitats il·lícites del règim i els militars veneçolans. Tampoc hi ha proves clares que Maduro sigui el líder d'aquest suposat càrtel.

Presentant Maduro i el règim chavista com un càrtel, els EUA enfortien la narrativa que Veneçuela no era una país normals sinó un narcoestat i Maduro, el líder d'un càrtel i no un cap d'estat legítim.

Amb la mateixa lògica, la Casa Blanca presentava la situació al país caribeny no com un problema de democràcia pel frau provat en les eleccions del 2024, sinó de seguretat nacional.

El fet que Maduro enviés, suposadament, drogues als EUA que mataven nord-americans era un problema intern que justificava l'escalada que es començava a dibuixar.

De nou, la realitat contradiu l'argumentari de la Casa Blanca perquè de Veneçuela, segons l'ONU, només arriba una petita part de la cocaïna que es consumeix als Estats Units, i el fentanil mortal prové sobretot de Mèxic i la Xina.

Aquell mateix 8 d'agost, Trump va firmar una ordre que autoritzava l'ús de la força militar contra els càrtels llatinoamericans; l'exèrcit de la primera potència, per tant, podia entrar en acció i va tardar poc.

A finals de mes, els EUA van començar a incrementar de forma notable la presència de tropes i efectius al mar del Carib. S'hi van desplegar més vaixells de guerra, un submarí nuclear i es van reparar antigues bases aèries a Puerto Rico que havien quedat pràcticament en desús des del final de la guerra freda.

Des de Caracas, Maduro acusava Trump "de diplomàcia de canonera". "No podem tornar al món de fa 100 anys quan l'imperi deia: 'Tinc tants vaixells, els poso davant teu i et rendeixes o, si no, faré el que em convingui'", afirmava el líder veneçolà. El règim també anunciava la mobilització de milícies chavistes i posava en alerta l'exèrcit.

Setembre, atacs contra "narcollanxes"

El 2 de setembre, Trump publicava un vídeo a les xarxes on es veia com una llanxa ràpida rebia l'impacte d'un míssil, explotava i quedava a la deriva. El president informava que "l'atac ha passat mentre els terroristes es trobaven en aigües internacionals i transportaven narcòtics il·legals cap als Estats Units. L'atac ha matat 11 terroristes".

Al cap de quatre mesos, els drons o avions nord-americans ja havien atacat una trentena de suposades narcollanxes tant al mar del Carib com al Pacífic i havien matat un centenar de persones que hi viatjaven.

Novament, eren unes accions de dubtosa legalitat, ja que tant la llei als EUA com la legislació internacional prohibeixen clarament matar sospitosos que no representin cap perill imminent, tant en territori nacional com en aigües internacionals. Els experts ho consideren un ús il·legal de la força i execucions extrajudicials.

El desplegament militar dels EUA al Carib va continuar augmentant durant el setembre, amb un increment notable de caces a les bases de Puerto Rico.

Octubre i novembre, pressió sobre terra i trucada a Caracas

El 15 d'octubre, Donald Trump va confirmar que havia autoritzat a la CIA fer operacions encobertes dins de Veneçuela.

Amb quin objectiu? No ho deia, però tothom entén que quan es dona aquesta ordre a l'agència d'espionatge estranger és perquè s'infiltri en un país i treballi des de dins per debilitar o derrocar un governant.

La CIA té un llarg historial d'intents d'ingerència arreu del món, alguns dels quals van ser exitosos, mentre que d'altres un fracàs per als seus interessos.

A Llatinoamèrica és on més han treballat històricament els EUA per deposar governs que no els agradaven, ja fos amb operacions encobertes o enviant també tropes com ara Cuba, Mèxic, Colòmbia, Haití, la República Dominicana, Hondures, Nicaragua, Xile, Guatemala, Granada o Panamà.

Poc després, Trump assegurava: "Moltes de les drogues de Veneçuela arriben a través del mar, però també els aturarem a terra."

El president anava un pas més enllà. Una cosa, encara que il·legal, és atacar una llanxa en aigües internacionals, però una altra és violar la integritat territorial i la sobirania d'un estat atacant l'interior de les seves fronteres.

Què volia atacar Trump? Laboratoris de droga, magatzems de narcotraficants, bases militars, punts estratègics, ministeris, el palau presidencial? No ho va aclarir, però insistia en la legitimitat del que estaven fent.

"Almenys 25.000 nord-americans haurien mort si l'haguéssim deixat arribar", deia després de l'enèsim atac contra una embarcació sospitosa. "Sota el meu mandat --afegia--, els EUA no toleraran que els narcoterroristes trafiquin amb drogues il·legals per mar o per terra." I setmanes més tard, afirmava:

El 24 d'octubre, el Pentàgon va informar que enviava el seu portaavions més modern i poderós i el grup de combat al mar del Carib. El USS Gerald Ford porta desenes d'avions de combat a coberta i 5.000 tripulants. En aquell moment, una tercera part de totes les forces navals dels EUA estaven desplegades a prop de Veneçuela.

Augmentant la pressió política i militar sobre Veneçuela, Washington deixava clar que estava enmig d'una escalada que tenia com a objectiu el canvi de règim, fos negociat o per la força. Si Maduro acceptava sortir, se li facilitaria un pont de plata; si no ho feia, que assumís les conseqüències.

De fet, a finals de novembre, es va filtrar que Maduro i Trump havien mantingut una trucada telefònica. Segons la premsa anglosaxona, el líder nord-americà va oferir salvaguarda tant a Nicolás Maduro com a la seva família, sempre que abandonessin Veneçuela immediatament cap al país que volgués i que convoqués unes noves eleccions.

Maduro, en un principi, no s'hi hauria negat, però hi va posar condicions: que la seva vicepresidenta, Delcy Rodríguez, fos designada presidenta interina del país fins a la celebració d'eleccions, garanties perquè el chavisme seguís tenint el control de les forces armades, una amnistia total i la retirada de totes les sancions imposades contra ell, la seva família i un centenar d'alts funcionaris més del seu règim.

Cap d'aquestes peticions hauria estat acceptada pel president dels EUA i aquella va ser l'última trucada de la qual es té constància entre els dos presidents.

Desembre, espai aeri, petroli i Machado

Ja portàvem quatre mesos de maniobres de tensió i el règim no semblava que tremolés. D'aquí que els EUA van decidir passar a l'etapa següent en l'operació de pressió. Ara es tractava d'aïllar Veneçuela, primer per aire.

L'agència d'aviació nord-americana va emetre un avís a les aerolínies internacionals d'"operar amb cautela" a l'espai aeri veneçolà "a causa de l'empitjorament de la seguretat i l'augment de l'activitat militar". Per evitar ensurts, les companyies aèries internacionals van suspendre les connexions amb Caracas i van deixar de volar sobre el cel de Veneçuela.

Al cap d'una setmana, Trump va piular que "l'espai aeri queda totalment tancat" en el que de facto era la consolidació d'un bloqueig aeri d'un país sobirà. De nou, és una acció de dubtosa legalitat, ja que per imposar un bloqueig aeri legal a un tercer país caldria una resolució del Consell de Seguretat de l'ONU que no s'ha donat.

Poc després de tancar l'espai aeri veneçolà, va venir el torn del petroli. El 10 de desembre, helicòpters nord-americans van abordar un petroler vinculat a Veneçuela, se'n va detenir la tripulació, es va remolcar el vaixell a la costa dels EUA i es va confiscar el cru que portava. El govern veneçolà ho va qualificar d'"acte de pirateria internacional".

L'administració va difondre un vídeo de l'abordatge que semblava tret d'una pel·lícula d'acció. Era el primer cop que Washington capturava un petroler amb cru veneçolà i ho va fer amb l'argument que l'embarcació estava sancionada per haver transportat petroli iranià. Washington va deixar entendre que hi hauria més captures de petrolers sancionats.

El 17 de desembre, Trump va ordenar el bloqueig de desenes de petrolers més vinculats amb Veneçuela que es troben en les seves aigües territorials i que presumiblement no s'atreviran a sortir i tres dies més tard va abordar i confiscar un segon petroler.

Caracas va respondre que la seva armada escortaria els vaixells, però es fa difícil de creure que s'atreveixin a acompanyar algun dels sancionats i a arriscar-se a un possible xoc amb barcos nord-americans. Maduro també és conscient que el moment és tan tens que qualsevol incident pot ser l'excusa per precipitar una intervenció.

El missatge era que els EUA també apuntaven a la joia de la corona del règim: les exportacions de petroli, que són la principal font d'ingressos del país. L'objectiu: ofegar encara més econòmicament Veneçuela, que ja està sotmesa a sancions draconianes amb l'esperança que la pressió sobre el cru debiliti el règim i ajudi a convence'l a renunciar al poder.

Acompanyant l'anunci de sancions a més petrolers, Trump va afirmar que matindrà el desplegament militar al Carib: "Fins que (el govern veneçolà) torni als EUA tot el petroli, les terres i la resta d'actius que ens van robar."

Veneçuela té les primeres reserves provades de petroli del món (un 15% del total) i Trump no amaga que les ambiciona. En part dels conflictes on ha mediat, com Ucraïna, Gaza, la República Democràtica del Congo, ha buscat treure'n rèdits econòmics per als EUA i a Veneçuela el "botí" és molt temptador per a un president empresari amb una visió molt mercantilista de les relacions internacionals.

25 anys de mala gestió del chavisme han deixat el sector petroler en un estat ruïnós i no produeix ni una tercera part del cru dels anys 90. Les multinacionals nord-americanes, en cas de canvi de règim, serien les més ben posicionades per reflotar-lo i explotar-lo com van fer durant dècades i, de fet, l'oposició ja ha dit que, si recupera el poder, les empreses dels EUA seran molt benvingudes.

D'aquí que hi hagi dubtes entre molts observadors que la preocupació genuïna de Trump per Veneçuela té més a veure amb el petroli que amb la restauració de la democràcia.

I enmig d'aquest frenesí d'activitat, al desembre, el conflicte també es va traslladar durant dos o tres dies a Noruega. La líder de l'oposició, María Corina Machado, va sortir de la clandestinitat dins de Veneçuela i, després d'un arriscat viatge, va arribar a Olso. Ho va fer l'endemà de la cerimònia d'entrega del Premi Nobel, que va haver de recollir la seva filla.

El lliurament del premi no podia haver estat més oportuna i va servir per donar un reconeixement majúscul a Machado i a consolidar-la com la veu indiscutible que aglutina l'oposició a Maduro. La política conservadora va donar suport a la campanya de pressió màxima de Trump, va assegurar que estaven en contacte amb els EUA i que estaven preparats per començar una nova etapa a Veneçuela.

"Maduro marxarà. Amb negociació o sense, voldríem que fos a través d'una negociació i a Maduro li convé", va dir Machado.