Què es pot esperar de les eleccions legislatives del Marroc, marcades pel desencís i Ceuta
Butlletí Mirada Global
Cada divendres al teu correu, un article gratuït per entendre cap a on va el món
El 23 de setembre, el Marroc celebra les sisenes eleccions legislatives sota el regnat de Mohammed VI. La cursa electoral arriba marcada per la preocupació pel cost de la vida, l'atur juvenil, la qualitat dels serveis públics, el desencant polític i, en menor mesura, l'impacte encara visible de la crisi migratòria de Ceuta de l'estiu.
En teoria, els comicis han de decidir qui governarà els pròxims cinc anys. El Marroc és probablement un dels sistemes polítics més estables del món àrab, amb eleccions regulars i pluralisme partidista sobre el paper, però alhora és un règim on les grans decisions continuen passant pel Palau Reial i no es pot equiparar als estàndards d'una democràcia avançada.
D'aquí que, en la pràctica, la pregunta que plana sobre la campanya no és tant qui guanyarà si no fins a quin punt unes eleccions poden canviar les coses en un sistema polític en què la monarquia continua concentrant bona part del poder real.
Unes eleccions importants... però no decisives
Els marroquins han d'escollir els 395 diputats de la Cambra de Representants del Parlament. Formalment, el partit més votat obté el dret de liderar les negociacions per formar govern i el rei ha de nomenar com a primer ministre un dirigent d'aquesta formació.
Ara bé, guanyar les eleccions no significa controlar el poder de l'Estat.
La Constitució del 2011, aprovada després de les protestes de la Primavera Àrab i del moviment 20 de Febrer, estableix que el Marroc és una monarquia constitucional, democràtica, parlamentària i social que estableix formalment la separació de poders i va ampliar les competències del Parlament i del govern.
Però, malgrat les esperances de democratització, va preservar al mateix temps una posició central per a la Corona. El rei continua presidint el Consell de Ministres, és comandant suprem de les forces armades, manté prerrogatives decisives en política exterior, seguretat i grans orientacions estratègiques, i conserva una enorme influència política informal.
Per això molts especialistes defineixen el sistema marroquí com una forma de "pluralisme controlat" on ningú amb aspiracions pot qüestionar la monarquia. Les eleccions entre els partits tolerats són competitives i els governs canvien, però l'estructura fonamental del poder es manté estable.
La politòloga Saloua Zerhouni, de la Universitat Mohammed V de Rabat, sosté en un article pel IEmed que les legislatives del 2026 s'inscriuen més en una lògica de continuïtat i reajustament del sistema que no pas en una possibilitat de transformació profunda.
Per Zerhouni, el sistema electoral del Marroc recorda sovint una representació teatral ben assajada
Mohamed VI, el rei que ho sobrevola tot
Cap element ajuda més a entendre la política marroquina que la figura de Mohamed VI.
Des del seu accés al tron el 1999, el monarca ha projectat una imatge de modernització, estabilitat i obertura econòmica.
Durant el seu regnat, el país ha desenvolupat una potent indústria automobilística (és el primer exportador de cotxes de l'Àfrica), ha ampliat les grans infraestructures logístiques com el port de Tànger Med, ha impulsat la xarxa ferroviària d'alta velocitat, coorganitzarà amb Espanya i Portugal el Mundial de futbol del 2030 i s'ha convertit en un receptor destacat d'inversió estrangera.
Segons l'FMI, l'economia del Marroc va créixer el 2025 un significatiu 4,9% i el 2026 preveu que ho farà un 4,4%.
Però aquesta narrativa de progrés econòmic i pluralitat política conviu amb una altra realitat.
El Marroc manté limitacions importants en matèria de llibertats civils i democràcia. L'ONG Freedom House, per exemple, continua classificant el país com a "parcialment lliure" i destaca que la monarquia manté una posició dominant gràcies tant als seus poders constitucionals com a la seva influència informal sobre les institucions i l'economia.
A més, el rei és considerat generalment la persona més rica del Marroc i una de les fortunes més importants d'Àfrica gràcies al control de l'imperi empresarial agrupat al voltant del hòlding Al Mada amb interessos a tots els sectors estratègics del país.
La percepció que les decisions més rellevants no s'adopten ni al Parlament ni al govern, sinó a Palau, és un dels factors que expliquen la desafecció electoral. Molts ciutadans consideren que els comicis poden alterar l'equilibri entre partits, però no modificar els grans eixos polítics del país.
Un sistema de partits fragmentat
El sistema electoral marroquí afavoreix la fragmentació que impedeix l'aparició de majories absolutes o d'un sol partit dominant (que pogués fer ombra a Palau)
Aquesta dinàmica dilueix les responsabilitats polítiques de la gestió i manté la institució monàrquica com l'únic àrbitre neutral i indispensable del sistema
La coalició que governa des del 2021 està formada tres partits: els centristes tecnocràtics de Reagrupament Nacional dels Independents (RNI) del primer ministre Aziz Akhannouch, els seculars del Partit Autenticitat i Modernitat (PAM) i els nacionalistes de l'Istiklal. Tots tres partits emanen de l'òrbita de Palau Reial.
A les darreres eleccions, aquestes tres formacions van obtenir respectivament 102, 87 i 81 escons (sumant 276 diputats d'un total de 395).
Sobre el paper, els tres socis governen junts i estan units. A la pràctica, competeixen entre si per liderar el pròxim cicle polític.
Les últimes setmanes han estat marcades per acusacions creuades entre el RNI i el PAM, canvis de partit de candidats i fins i tot la filtració d'una gravació atribuïda al president del Parlament, Rachid Talbi, que va exposar tensions internes sobre el repartiment de poder després dels comicis.
Aquesta pugna il·lustra una característica de la política marroquina: les negociacions sobre futurs equilibris de govern sovint comencen abans que els ciutadans hagin votat.
Pot tornar el partit islamista?
El gran perdedor de les eleccions del 2021 va ser el partit islamista moderat Justícia i Desenvolupament (PJD) que va governar entre el 2011 i el 2021, quan va patir una debacle electoral i va passar de 125 escons a només 13.
Ara intenta reconstruir-se sota el lideratge del seu primer cap de govern Abdelilah Benkirane, que ha centrat la seva campanya en les dificultats econòmiques, el cost de la vida, els conflictes d'interès i la crítica a la gestió governamental.
Tanmateix, no hi ha indicis sòlids que permetin anticipar un retorn als seus nivells d'influència anteriors tot i que espera recuperar part del terreny perdut. No hi ha enquestes fiables i els analistes creuen que la coalició actual podria perdre alguns escons però conservar el poder.
Els grans temes de campanya
Com passa a bona part del món, la política marroquina gira sobretot al voltant de l'economia.
La principal preocupació dels electors és el cost de la vida i les dificultats del dia a dia. El govern ha injectat milers de milions de dírhams extraordinaris per subvencionar directament el gas butà (per cuinar), l'electricitat i el transport públic. Això ha fet que, encara que el petroli o el gas pugin al mercat internacional, el ciutadà marroquí no en pateixi l'impacte immediat en la mateixa mesura.
A més, aquest any hi ha hagut molt bones collites gràcies a pluges abundants i els aliments no s'han encarit tant.
La inflació està en un envejable 1,6% i s'ha moderat respecte als anys anteriors, però moltes famílies senten que les dades macroeconòmiques no es tradueixen en una millora real del nivell de vida, ni sobretot d'oportunitats de feina o per millorar.
El segon gran tema és l'ocupació.
L'actual govern havia promès crear un milió de llocs de treball durant el mandat. L'oposició considera que els resultats han quedat molt lluny d'aquest objectiu i l'atur oficial està en el 9,5% per bé que en sectors com els titulats superiors frega el 17%.
També ocupen un lloc destacat la sanitat i l'educació. El govern defensa la seva ampliació de la protecció social i les reformes que ha fet en els serveis públics però el dia a dia dels ciutadans continuen sent escoles massificades, hospitals saturats i mancances estructurals en l'atenció pública.
Els joves: frustració, emigració i desconfiança
Probablement, cap col·lectiu simbolitza millor els reptes del Marroc actual que els joves.
Segons dades del Fons Monetari Internacional, l'atur entre els joves de 15 a 24 anys se situa al voltant del 30%. A més, una proporció molt elevada de joves no treballa, no estudia ni rep formació professional.
Una enquesta d'Afrobarometer indicava que només un terç dels joves confiaven en institucions com el Parlament, els partits o el cap de govern. De fet, només el 3% dels joves d'entre 18 i 24 anys s'ha inscrit en el cens electoral per votar.
La paradoxa és que una part d'aquests joves no semblen despolititzats i participen més que altres grups d'edat en protestes i activisme digital. Per tant, el problema no és necessàriament la manca d'interès per la política sinó la desconfiança envers els mecanismes institucionals.
El moviment GenZ 212, que va protagonitzar protestes per reclamar millores en educació i sanitat i menys projectes faraònics, és una expressió d'aquesta realitat. Molts joves qüestionen que les urnes siguin una via efectiva per transformar les seves condicions de vida.
L'abstenció, la gran protagonista
Diversos analistes coincideixen que la veritable incògnita de les eleccions no és qui guanyarà sinó qui votarà.
La participació oficial a les legislatives del 2021 va ser d'un 50,3%, una xifra superior a la del 2016, però que continua reflectint una considerable desafecció.
Encara és més reveladora una altra dada. Al Marroc hi ha uns 15,8 milions d'electors registrats per votar però la població amb dret potencial a vot és de quasi 30 milions; un clar indicador del desencant.
El politòleg marroquí Ghassan Lamrani explica a EFE que una part significativa dels ciutadans percep que els partits han perdut identitat ideològica i que les diferències entre formacions són cada vegada menys perceptibles. Al mateix temps, la sensació que el poder decisiu continua en mans de la monarquia també redueix els incentius per participar.
La crisi de Ceuta entra (poc) a la campanya
Malgrat que la crisi migratòria de Ceuta ha tingut un gran impacte a Espanya i tot faria pensar que també l'hauria d'haver tingut al Marroc, sorprenentment no ha estat així.
Se n'ha parlat però ni la premsa (que no es considera lliure) ni els partits al govern han volgut treure massa el tema, com si hi hagués una instrucció per minimitzar-lo o el fet de veure desenes de milers de compatriotes desesperats intentant fugir del país els avergonyís i preferissin ignorar-ho.
Si alguns hi han fet referència, com el cas del ministre de justícia, Abdellatif Ouahbi, del partit de govern PAM, ha estat per reivindicar la marroquinitat de Ceuta i Melilla.
Només l'oposició, especialment el Partit de la Justícia i el Desenvolupament (PJD), han intentat vincular l'episodi a un debat sobre ocupació, la falta d'oportunitats i la desigualtat però pocs han demanat responsabilitats polítiques per la crisi i la mort de més de 100 persones al mar que volien fugir del Marroc per trobar una vida millor a Europa.
Continuïtat més que canvi
Les eleccions al Marroc representen un test de legitimitat i d'estabilitat per al sistema polític
Però els coneixedors del regne alauita estan convençuts que els grans eixos de l'Estat, des de la política exterior fins a la qüestió del Sàhara Occidental o les orientacions estratègiques de desenvolupament, continuaran sota la influència determinant de la monarquia.
La gran incògnita no és tant quines formacions encapçalaran la pròxima coalició
