Què se n'ha fet, de l'atleta Pere Casacuberta? La història d'un èxit fulgurant i d'un oblit total, a "Sense ficció"
L'últim atleta blanc campió del món de cros és català. És Pere Casacuberta, un pagès de Gurb, que l'any 1984 va quedar campió del món de cros júnior a Nova Jersey contra tot pronòstic, un fet que el va catapultar a la fama. Però lluny d'una història d'èxit, aquesta és una història d'un fracàs col·lectiu, en què una mala gestió esportiva i una lesió laboral van truncar la seva carrera.
El documental "Pere Casacuberta, esprint trencat", que "Sense ficció" estrena el 16 de juny, explica, a partir del testimoni d'atletes coetanis, de familiars, de periodistes i d'amics, la història del que fa quaranta anys va ser batejat com "el kenyà blanc", l'atleta de la plana de Vic que va ser capaç de guanyar els africans.
De la plana de Vic a Nova York
L'atleta Pere Casacuberta va quedar campió del món de cros l'any 1984 a Nova Jersey, als Estats Units. Acostumat a córrer camp a través, disputar el mundial de cros amb la selecció espanyola per a ell va ser com una aventura. Entre altres coses, perquè ni tan sols havia viatjat mai amb avió i el que més il·lusió li feia era veure els gratacels.
El periodista Jordi Basté recorda que Pere Casacuberta era "una persona molt adaptada a la natura, gairebé assilvestrat, gairebé salvatge".
Corria pels camps d'Osona, li agradava, tenia unes vambes esquinçades. Fins i tot corria descalç i gairebé ni suava.
Pere Casacuberta atresorava unes condicions físiques excepcionals que, encara que no el convertissin en favorit, sí que feien pensar que podia plantar cara als atletes africans, els grans dominadors del cros mundial. I Casacuberta va fer una cursa memorable, va guanyar el títol contra tot pronòstic i va tornar a casa convertit en un heroi.
Famós de la nit al dia
Gestionar una fama sobrevinguda va ser un repte difícil que, potser, mai va assolir. Aclamat al seu poble, rebut al Palau de la Generalitat, felicitat pel rei Joan Carles des de La Zarzuela i per Felipe González des de La Moncloa, es va fer famós de la nit al dia.
Com explica el periodista Arcadi Alibés, Casacuberta "va caure molt en gràcia, se'n va parlar molt i es va fer molt conegut".
Jo crec que als anys 80 el coneixia tothom a Catalunya, cosa que ara ho mires amb la perspectiva dels 40 anys que han passat i no t'ho acabes de creure.
Batejat com "el kenyà blanc" o "l'espetec volador" treballava a la fàbrica d'embotits de Tarradellas en ell s'hi van dipositar moltes esperances d'èxit. No obstant això, per culpa d'un desgraciat accident laboral, es va fracturar un turmell i un braç i, tot i que va recuperar-se i va tornar a córrer, ja mai més va ser el mateix.
El periodista Dani Martí pensa que des dels estaments esportius s'havia d'haver cuidat més la carrera de Casacuberta.
No pot ser que estigués treballant vuit hores diàries en una feina que implicava força física.
Jordi Basté explica com després de guanyar el Campionat del Món i de patir l'accident tothom va oblidar Pere Casacuberta.
L'esport català l'ha oblidat. I el problema és que l'hem oblidat tots.
Què se n'ha fet, de Pere Casacuberta?
Ara, quaranta anys després d'haver-se coronat com el millor atleta del món, viu sol a la casa de pagès on residia amb els seus pares, treballa a l'Ajuntament de Gurb fent feines de manteniment i de jardineria i no vol pensar en el que podia haver estat i no va ser. La seva, en el fons, potser és la història d'un fracàs.
Cada vegada, amb els anys, m'he tancat més. He pogut viure el que és estar a dalt de tot i a baix de tot.
