Què va ser la Revolució Cultural xinesa, que va deixar dos milions de morts ara fa 60 anys

El divuit d'agost de 1966, és a dir, aquest dimarts ha fet exactament 60 anys, en un míting multitudinari a Pequín el líder comunista xinès Mao Tse-tung va llançar milions de guàrdies rojos a lluitar per la "puresa" comunista a la Xina.

La conseqüència va ser la Revolució Cultural, una espiral de violència i de repressió en la qual es calcula que van morir milions de persones, i el país va quedar molt aïllat gairebé durant una dècada sencera.

Més de mig segle després aquesta època traumàtica de la història de la Xina ha quedat força silenciada a dins del país, perquè al règim encapçalat per Xi Jinping no li interessa gaire recordar-la.

Curiosament, un restaurant situat en un dels barris més rics de Pequín, porta el nom d'"Endavant", un dels eslògans d'aquella revolució, i està decorat amb la seva iconografia, guàrdies rojos inclosos.

És un dels pocs records d'aquella època que es pot trobar en un país en què ja no queda gaire gent que la va viure i que, a més, estigui disposada a explicar-ho públicament.

"Era venjança i lluita de classes"

El corresponsal de 3CatInfo a Pequín, Francesc Canals, ha entrevistat el sociòleg Ding Xueliang, que va formar part de la Guàrdia Roja i posteriorment va fer carrera acadèmica a la mateixa Xina i als Estats Units.

Ara viu a Hong Kong i explica un episodi que va investigar: els guàrdies rojos van tirar daltabaix del balcó el fill d'un alt funcionari acusat d'haver amagat cereals durant la dècada de 1950 i haver provocat que molta gent morís de fam:

Mao va aconseguir recuperar el poder absolut

L'objectiu de Mao Tse-tung per posar en marxa la Revolució Cultural va ser recuperar el poder total a la Xina, que havia perdut perquè el seu gran projecte, el Gran Salt Endavant, havia estat un fracàs i havia provocat una enorme fam al país.

Els anys més durs van ser el 1967 i el 1968, en què els dirigents que havien desplaçat Mao van ser apartats del poder, però la Guàrdia Roja va anar molt més enllà, portant la revolució a tot arreu.

Molts guàrdies rojos, sobretot els que eren estudiants, també van ser-ne víctimes: tots els que tenien perfil intel·lectual van ser obligats a anar a pagès i fer de camperols, i s'hi van passar força anys abans no van poder tornar.

10 anys després, obertura econòmica amb Deng Xiaoping

Durant la dècada de 1970 la Xina va patir les conseqüències de la Revolució Cultural, i el mateix Mao Tse-tung va acabar recuperant els dirigents que havia fet fora, sobretot Deng Xiaoping.

Mao va morir el 1976, i amb Deng Xiaoping al capdamunt del règim, la Xina va començar l'obertura econòmica que en poques dècades va convertir el país en la fàbrica del món, cosa que encara ara és.

Ding Xueliang enyora els anys de l'obertura dirigida per Deng Xiaoping, quan es debatien públicament els mals causats per la Revolució Cultural, un record que s'esvaeix, pel temps i també pel control del règim:

Els xinesos d'edat avançada no volen recordar-ho

Als ciutadans xinesos que, com Ding Xueliang, van viure aquells anys traumàtics els costa parlar-ne: Francesc Canals n'ha trobat uns quants que es troben cada dia per cantar en un parc de Pequín.

Llavors eren nens o adolescents, i quan se'ls pregunta si saben quanta gent va morir per l'esclat revolucionari, les respostes són evasives, com la de la Deng, una dona jubilada:

Aquesta dona assegura que, com a xinesa, no es penedeix de res, afirma que "la història és com caminar", i que és normal "si caus accidentalment o et desvies una mica del camí".

Es mostra molt orgullosa de com és el seu país ara, reconeix que no ha estat fàcil aconseguir "aquesta vida feliç", i per acabar de convèncer-se, compara la seva situació amb l'estranger:

La xinesa ara mateix és una memòria silenciada que recorda una mica la que es va practicar cap al final de la Revolució Cultural.

Com llavors, el règim xinès està fèrriament controlat per una sola persona: Xi Jinping.