Svitlana Volochai, supervivent de Txernòbil: "Ningú ens va avisar del perill, la vida continuava amb normalitat"
Fa 40 anys de l'accident nuclear de Txernòbil. En aquell moment, Svitlana Volochai en tenia 12 i vivia a només 35 quilòmetres de la central. A "Col·lapse" explica com durant dies no van rebre cap explicació sobre el que havia passat i denuncia que, amb el pas del temps, la desinformació i la manca de mesures de protecció van continuar. Un testimoni colpidor que connecta el desconcert inicial amb unes conseqüències que encara avui persisteixen.
La desinformació
"La primera setmana no ens van explicar res", recorda. Al poble, la vida continuava amb aparent normalitat mentre passaven tancs i militars amb mascaretes.
Nosaltres, que érem nens, anàvem per la carretera amb bicicleta per curiositat, fent vida normal, cultivant patates, menjant-les.
La imatge és reveladora:
Els militars sortien del cotxe per mirar-nos, protegits amb mascaretes, però a la gent del poble no ens avisaven de res.
No va ser fins més d'una setmana després que van començar a saber que havia passat alguna cosa, però afegeix: "No vam tenir cap instrucció clara de com actuar."
I aquesta manca d'informació no va ser només inicial. "Els metges ens recomanaven no menjar certes coses, però, llavors, què mengem?", es pregunta. Sense alternatives reals, la població va continuar fent vida normal en un entorn contaminat.
Ni tan sols els que treballaven directament a la zona entenien el risc.
Ningú sabia res. Feien vida normal, es banyaven al riu, els nens jugaven a la sorra contaminada.
Fins i tot els militars treballaven amb protecció insuficient, sense ser conscients del perill real.
Viure amb la radiació
Les conseqüències no van trigar a aparèixer, al principi els van dir que potser només viurien dos anys. "Jo pensava: com aprofitarem aquest temps?" Es va veure forçada a assumir-ho, però més tard els científics els van advertir que les conseqüències de la radiació anirien apareixent al llarg dels anys.
Als infants els van sotmetre a revisions:
Alguns nens petits, que no havien ni sortit de casa, tenien nivells molt alts de radiació.
La seva germana petita, de només quatre anys, en tenia més que ella. "Està viva, però tenim problemes de tiroides, del sistema immunitari", explica. Amb els anys, els diagnòstics s'han anat acumulant: "Familiars, gent propera, ara una amiga amb càncer avançat."
Un problema que volen amagar
Avui, Volochai denuncia que el problema continua sense resoldre's.
Si la gent té problemes, no rep ajuda perquè no tenen mitjans.
L'accés a tractaments, sobretot oncològics, és limitat i sovint depèn de l'ajuda informal.
També critica la voluntat d'esborrar el record de la catàstrofe:
El govern va començar a fer política perquè oblidéssim el tema de Txernòbil.
Mentrestant, s'ha impulsat fins i tot el turisme a la zona o s'han retirat controls de radiació. "El perill existeix i no el volen veure", adverteix. I llança una reflexió directa a les polítiques actuals:
Si volen tapar l'escassetat d'energia amb un altre perill més fort, sembla que no els funcionin les neurones.
