Txernòbil, 40 anys d'angoixa per l'accident a la central nuclear: la memòria contaminada
L'historiador Serhii Plokhi, un dels estudiosos que més temps i llibres han dedicat a analitzar la catàstrofe de Txernòbil, fa servir un exemple molt revelador per explicar què va passar aquella nit d'abril d'ara fa 40 anys. "És com si el conductor d'un cotxe, en veure un perill a la carretera, trepitgés el fre amb totes les seves forces, però en lloc d'aturar el vehicle, el cotxe s'accelerés, de sobte i enormement, cap a l'obstacle." Això és el que va passar a les 01.23.40, una hora en què el món va canviar.
"Txernòbil" és el nom d'una planta molt comuna a les planes que hi ha al nord de Kíiv. La capital del districte va agafar aquest nom quan es va crear, segles enrere. Ningú no podia pensar que el nom de la vila, perduda a la zona fronterera entre Ucraïna, Rússia i Bielorússia i que vivia del conreu de patates, acabaria sent conegut a tot el món i assimilat a la idea de "gran desastre".
El 26 d'abril del 1986 es va produir aquest "gran desastre". El torn de guàrdia de la nit havia de conduir una prova rutinària. Es tractava de saber si, en cas de tall elèctric, la inèrcia de les turbines encara giratòries podria generar prou energia per mantenir les bombes d'aigua funcionant fins que s'activessin els generadors dièsel. N'hi havia prou amb 60 segons, que no es van arribar a assolir.
Era un test de supervivència, però, en dur-lo a terme, els operadors van perdre el control del reactor, que va acabar explotant. Txernòbil és l'únic accident nuclear en què el nucli del reactor ha quedat completament exposat a l'aire. Però si el sinistre va ser greu, la gestió del dia, les setmanes, els mesos... posteriors a la catàstrofe va ser nefasta.
El Kremlin --Ucraïna no s'havia independitzat encara-- reacciona tard i malament. Moscou espera que podrà contenir i ocultar el que ha passat, però la radiació no entén de fronteres. Suècia va detectar un pic de radioactivitat sense poder atribuir-lo a cap fet. Havien passat dos dies i, pressionat per la comunitat internacional, al final, el Kremlin va reconèixer la catàstrofe.
El comunicat el va llegir el presentador de l'informatiu del vespre, 60 hores després de l'accident: "Hi ha hagut un accident a la central nuclear de Txernòbil. Un dels reactors ha resultat danyat. S'estan prenent mesures per eliminar-ne les conseqüències. S'està prestant ajuda als afectats. S'ha creat una comissió governamental."
Els dosímetres rebenten pels mesuraments
A la central, la reacció inicial va ser: "Refrigereu el reactor!!!" Anatoli Diàtlov, enginyer en cap adjunt d'explotació de la central i responsable de tutelar la maniobra, havia entrat en fase de negació de l'evidència. Va ordenar obrir les vàlvules per llançar més aigua a un reactor que ja no existia. I va provocar, amb aquesta actitud, la mort de col·laboradors que van anar a les bombes per obrir-les manualment.
L'aigua que entrava al derelicte en què s'havia convertit el reactor 4 s'evaporava immediatament i es convertia en un mitjà de transport de la radiació. I els dosímetres, dissenyats per mesurar petites quantitats de radiació, es van aturar. Diatlov va interpretar que la radiació era inapreciable, quan en realitat va arribar a multiplicar per 1.000 milions la radiació natural que hi ha a la natura. Els dosímetres no es van aturar, van saltar pels aires.
Un clau al taüt de la Unió Soviètica
Fa uns anys, la historiadora Natalia Baranovska ens deia, en referència al paper que va tenir Txernòbil en la caiguda de "l'imperi soviètic", que va ser la gota que va fer vessar el got. Una gota, deia, on la llum va incidir i es va escampar per il·luminar "la disfuncionalitat d'un règim". "A l'URSS, la gent tenia por de parlar", ens explicava Mikola Soloviov, operador de turbines que era a Txernòbil la nit que tot va canviar. "Tothom tenia por de buscar-se problemes amb els de dalt."
Txernòbil va suposar també un cop econòmic per a l'URSS. Quan Mikhaïl Gorbatxov mirava de contenir la despesa, es va trobar amb la necessitat d'abordar la reparació de la central i dels danys que va causar. Tot plegat suposava un 4% del total de pressupost de tota la Unió Soviètica. La situació era insostenible. El secretari general del Partit Comunista de la Unió Soviètica va veure també com la seva política de glàsnost (transparència) quedava seriosament compromesa amb els intents de cobrir o maquillar tot el que passava a Txernòbil.
El reactor defectuós
L'accident de Txernòbil va revelar un defecte estructural catastròfic en el disseny de les barres de control, els elements que s'introdueixen dins el reactor per reduir la radioactivitat, per frenar-lo. Les barres de control eren de bor, un element que actua com a "esponja" de neutrons i que frena el reactor. Però les puntes de les barres estaven fetes de grafit, un element més barat i que té el comportament oposat.
Si l'operador de la central en fa baixar poques, l'increment de reactivitat no té incidència. Però aquella nit, enmig de les erràtiques maniobres amb el reactor que es van desplegar a la sala de control número 4, l'operador, Leonid Toptunov, va prémer el famós botó AZ-5 i les va fer baixar totes de cop: 211 barres de control amb les seves puntes de grafit corresponents. El reactor es va disparar, la calor va pujar, es van deformar els tubs de baixada del bor i la pressió va acabar fent esclatar la unitat.
El defecte constructiu del reactor RMBK-1.000 ja es coneixia. Una unitat igual, situada a Leningrad, l'actual Sant Petersburg, va patir l'avaria més greu que pot patir un reactor: la fusió parcial del nucli. Una altra central, Ignalina, a la llavors república soviètica de Lituània, també va patir malfuncions en el sistema de barres de control de bor. El KGB ho va amagar i va contribuir decisivament a la catàstrofe de Txernòbil. Ni Anatoli Diàtlov, ni Leonid Toptunov sabien que el botó AZ-5 usat amb nombroses barres de control alhora, en lloc de ser un fre, era un accelerador cap a la tragèdia.
Els liquidadors: herois irradiats
L'Estat soviètic va mobilitzar prop de 600.000 persones per netejar l'escampall de brossa altament radioactiva que l'explosió va escopir. Se'ls anomenava "biorobots" perquè l'electrònica alemanya moria per la radiació, però els homes no. A la zona més exposada, la teulada del reactor 3, on havien caigut bocins de grafit i altres residus, els "liquidadors" hi van treballar en torns de seixanta segons, prou per rebre la dosi de tota una vida. Molts han tingut malalties invalidants, d'altres han mort, d'altres fan o han fet una vida sense entrebancs. La seva història és la del sacrifici individual davant la incompetència del sistema.
Txernòbil té també múltiples balanços de víctimes. 31 persones van morir el dia de l'explosió i els dies i setmanes posteriors. A partir d'aquí, l'atribució de malalties i morts a la fuita radioactiva de la central i als seus efectes a llarg termini varia en funció de la font. L'OMS (Organització Mundial de la Salut) i l'OIEA (Organització Internacional per a l'Energia Atòmica) parlen de 4.000 morts. L'organització ecologista Greenpeace els eleva a 100.000.
Prípiat: la ciutat del futur abandonada
Prípiat era la joia de la corona soviètica; una ciutat jove i moderna per a l'elit nuclear. No es va estalviar de patir, però, la foscor del secretisme soviètic. Els nens jugaven sota una pluja de pols de grafit mentre les autoritats mantenien el silenci. L'evacuació es va ordenar finalment el 27 d'abril, amb una mentida: "Només seran tres dies."
1.200 autobusos van buidar la ciutat en tres hores, deixant gats, fotos i records a les lleixes. Avui, la zona d'exclusió de 30 quilòmetres és un museu de la por i el silenci. La ciutat va morir -de mort sobtadíssima- aquell final d'abril del 1986. La natura ha devorat el formigó, convertint les escoles en boscos inerts i les avingudes en selves.
És el recordatori físic de la rapidesa amb què la civilització pot desaparèixer. Passejar per Prípiat és deambular entre el no-res i la vida de les 50.000 persones que hi vivien i que es manifesta en un llibre d'escola, unes fotografies, plats i vasos en un apartament o el matalàs d'un bressol...
El sarcòfag soviètic, l'arc multinacional i els russos
L'URSS va construir a correcuita un sarcòfag de formigó i acer, per contenir la radiació. A dins, com ens deia el dosimetrista Aleksandr Kupni, una de les poques persones que hi han baixat, "la devastació més absoluta". Runa radioactiva, combustible gastat, pols d'urani, humitat, ferregots... Sovint se'n parla com "el lloc més perillós del món". Tenia una vida útil de trenta anys i hi havia esquerdes perilloses.
El 2016 es va instal·lar l'arc de contenció, una coberta metàl·lica amb capes d'alta tecnologia. Estava dissenyada per durar un segle. Però els atacs russos durant la invasió d'Ucraïna l'han foradada. El subdirector tècnic de la central, Oleksandr Skomarokhov, ens deia, durant la visita al sarcòfag i l'arc, que havia de garantir un diferencial de pressió i que conté filtres i mesuradors de gran sofisticació, que ha quedat completament inutilitzat. "Ara, l'arc és com si fos una coberta o una tenda de campanya. De cap manera compleix amb la feina que tenia encomanada" per als pròxims 100 anys.
Txernòbil va ser ocupada durant un mes per les tropes russes, que van provocar apagades elèctriques greus. La integritat del combustible que encara està refrigerat va quedar compromesa i les tropes de Moscou van cavar trinxeres a la contaminada terra del "Bosc Roig" que voreja la central. Els soldats van fugir espaordits quan van veure què havien fet.
És l'angoixa de Txernòbil, l'únic espai del món on el progrés ha hagut de construir-se la pròpia tomba, per no haver de mirar-se al mirall de la fragilitat.
En aquest documental curt de 13 minuts, Txernòbil, la memòria contaminada, podeu sentir 3 testimonis que relaten la pitjor catàstrofe nuclear de la història:
