Tot el que l'extrema dreta ha aconseguit en la crisi de Ceuta
Grande-Marlaska, un perfil dur, és qui més temps ha ocupat el càrrec de ministre de l'Interior. El rècord, abans, el tenia José Luis Corcuera. El màxim responsable de la seguretat no és precisament un nouvingut i està avesat a gestionar crisis d'envergadura, com la de Ceuta.
Per això, crida l'atenció que admeti en públic "l'impacte" que les imatges dels últims dies han pogut causar en la ciutadania. I el ministre voldria —així ho ha dit— que la reacció del seu govern, fent tornar al Marroc amb rapidesa el gruix dels migrants, tingués el mateix efecte social.
Sap, però, que les imatges d'entrada i sortida no tenen la mateixa força i que no queden fixades d'igual manera a la retina. L'extrema dreta ha decidit jugar fort en aquesta crisi i internacionalitzar-la.
La narrativa de la "invasió"
Aquest impacte a la ciutadania, assegura Marlaska, ha provocat "determinats sentiments" entre la ciutadania. Quins? No els concreta, però el catàleg és imaginable: por, preocupació, desconcert. Un terreny adobat per als populismes.
Sense anar més lluny, en l'últim baròmetre del Centre d'Estudis d'Opinió, la immigració se situa com el segon problema per als catalans. Completen la fotografia els problemes per accedir a un habitatge, en primer lloc, i la inseguretat ciutadana, en tercer.
El podi es capgira quan es posa el focus en l'electorat de cada partit. Per als qui tenen més simpatia per Vox i Aliança Catalana, la immigració és de llarg el primer dels maldecaps. I per als simpatitzants del PP, la falta de seguretat.
Tot i els esforços de Marlaska i del conjunt del govern espanyol per posar l'accent en la ràpida recuperació de la "normalitat" —si es pot utilitzar aquest terme després de les desenes i desenes de persones que han mort a l'aigua, intentant arribar a costes espanyoles nedant—, el marc de la conversa ja és un altre.
La polifonia de veus de l'extrema dreta internacional ha fixat una narrativa ben greixada --assumida per dirigents de la dreta conservadora, com Alberto Núñez Feijóo- que qualifica d'"invasió" la situació. I ja se sap que en l'imaginari col·lectiu les invasions són cosa dels bàrbars.
Allò que queda és allò que ens recorden una vegada i una altra les xarxes, que no són neutrals: tenen ideologia.
La FAES dissimula la bandera
La FAES, la fundació de pensament de José María Aznar, és una peça destacada a l'Estat d'aquesta cadena ultraconservadora. En el seu editorial dedicat a la qüestió, carrega contra Sánchez, a qui fa responsable, no només del fenomen migratori, sinó també "dels incendis devastadors i les apagades inaudites".
És a dir, una fotografia apocalíptica sobre la realitat política espanyola.
La dreta espanyola ha comprat el gir en el discurs en el camp conservador. Abans, l'intent de capitalització política dels conflictes amb el Marroc tenien com a epicentre la sobirania espanyola. Ara ja no. O no només.
Per exemple, l'any 2010, Aznar, que anys abans havia protagonitzat l'episodi de l'illot de Perejil, es va plantar a Melilla després d'una crisi diplomàtica a la frontera per fer costat als policies espanyols. El govern de José Luis Rodríguez Zapatero ho va viure com una "deslleialtat" institucional, limitada a la pugna política espanyola.
Ara, en canvi, la bandera ha quedat en un segon pla. La qüestió de la sobirania batega de fons, és clar, però la nova partitura ja no és domèstica, espanyola, sinó que ve dictada des de la Casa Blanca, fent escala a Roma. I les notes principals d'aquesta partitura són la immigració i la seguretat.
No en va, Trump ha utilitzat l'exemple dels últims dies per alertar, sense dades, que aquest és el futur que els espera als Estats Units si tornen a governar els demòcrates.
Europa, menys unida i més a la dreta
La conseqüència més immediata d'aquest marc que ha aconseguit instal·lar l'extrema dreta internacional és un reforçament de les posicions conservadores dins d'una Europa més dividida. Esporuguida. Sacsejada pels Estats Units i per Rússia.
Els ministres de l'Interior es reuniran dimarts que ve, 4 d'agost, per videoconferència i la imatge que, previsiblement, en sortirà és la d'un continent més bunqueritzat. Més escorat a la dreta.
Com a exemple, el missatge que aquest primer d'agost ha enviat la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen:
Ni una sola persona ha arribat a l'Espanya peninsular o a la resta de la UE. Això demostra per què el control de les nostres fronteres europees és tan important. Tenim un sistema sòlid en vigor, però necessita ser més reforçat.
Tot i el tràgic balanç de persones mortes, el missatge principal de Brussel·les se centra en l'enduriment de la seguretat, amb l'alè dels extremismes al clatell.
No deixa de ser curiós que el govern de Sánchez hagi deixat la resposta en mans del ministre Grande-Marlaska, un dels perfils més durs de l'executiu, com ho és la titular de Defensa, Margarita Robles.
És cert que és una crisi de seguretat, però també és una crisi humanitària.
Potser, sense adonar-se'n, el PSOE ha acabat interioritzant que la fotografia s'ha desplaçat, irremeiablement, cap a un costat de la balança.
