Ucraïna: l'atac impensable, la guerra inversemblant
"Sabeu on traslladareu Zelenski? Teniu un Pla B amb un segon amagatall pel president?" Els agents de la CIA pressionaven els seus homòlegs de la intel·ligència militar ucraïnesa. I els espies de Kíiv es miraven avorrits. Cada reunió d'aquell inici de 2022, la mateixa lletania. Que venen els russos! Que venen els russos! Els serveis d'intel·ligència dels Estats Units i el Regne Unit havien alertat el món. Per activa i per passiva.
La CIA i l'MI6 no dubtaven que els 200.000 efectius militars que Putin havia anat acumulant a la frontera entre Rússia i Bielorússia, i Ucraïna, des de la primavera de 2021, eren la prèvia d'una invasió a gran escala. Enviats especials de tots dos països es van reunir amb el president ucraïnès i amb governs europeus. Washington, amb la credibilitat minvada encara després de l'entabanada a governs amics amb les inexistents armes de destrucció massiva de Saddam Hussein, no convencia ningú.
I Londres semblava l'escolanet europeu de la Casa Blanca. Ningú no es va creure els advertiments. Els historiadors explicaran per què. La mirada més apressada del periodisme ens porta invariablement a una explicació senzilla: la idea que Rússia podia atacar Ucraïna estava fora de tota la lògica geopolítica europea. Era desmesurada, irracional, inconcebible. Europa no estava preparada per acceptar que la guerra tornava al continent. La hipòtesi era extravagant.
Avui fa quatre anys, la matinada del 24 de febrer del 2022, vam assistir a l'atac impensable: avions, helicòpters, míssils, tancs, i tropes russes van travessar la frontera ucraïnesa des de l'est, el sud i el nord. Una invasió a gran escala. I si l'atac va ser impensable, la guerra que va desfermar va ser inversemblant.
Aquell febrer de fa 4 anys: mirant de "llegir" Vladímir Putin
Quatre anys i uns dies enrere, anàvem amunt i avall per Ucraïna amb el càmera Roberto Figueroa amb el desfici de saber què passava i què passaria. Vam anar a la frontera amb Bielorússia, Khàrkiv, Txerníhiv, el Donbàs, Kíiv... I vam buscar l'opinió d'acadèmics, exmilitars (els militars no ens van voler dir res) i analistes.
La resposta gairebé unànime era que Moscou podia llençar algun atac quirúrgic al Donbàs o, a tot estirar, un intent d'ocupar i consolidar una franja de terreny al nord de Crimea i en direcció a l'oest, seguint la costa.
No van ser pocs els que van opinar que Putin no mouria ni un soldat, i que deixaria que la força de l'amenaça "predisposés" Kíiv a atendre les "demandes" del Kremlin. L'atac a gran escala era impensable. Va ser la primera mostra de ceguesa. Amb la guerra desfermada, la cascada de fets inconcebibles, inversemblants, s'ha multiplicat.
La suposada "operació llampec": sis dies per fer caure Kíiv
Avui fa quatre anys ens vam despertar a l'hotel, al centre de Kíiv, amb el retrunyir de les bombes a est i a oest. Els dos aeroports, vam pensar: el civil de Borispil i el militar d'Hostomel. Les tropes russes van ocupar Hostomel i van començar a combatre al nord de la capital.
Recordo que en algun rodatge, després de bombardejos sobre Kíiv, vam arribar a sentir molt a prop combats amb armes automàtiques: comandos russos miraven de desplegar-se per la capital. La psicosi es va apoderar de les tropes ucraïneses que protegien Kíiv.
Un escamot va irrompre a la sala de treball de l'equip de TV3, ens van encanonar a terra i ens van mantenir incomunicats una estona. La nostra càmera al balcó de l'hotel havia aixecat sospites que pogués estar enviant senyal en directe a l'espionatge rus. No recordo ningú que digués: "Els russos s'encallaran". Tots donàvem per feta l'entrada triomfal dels tancs al centre de Kíiv.
La càmera de TV3 estava preparada en un balcó del Maidan per recollir un bocí de la història amb els tancs russos en pantalla. La imatge icònica de la repressió soviètica de la Primavera de Praga, el 1968, va ser la dels blindats a la plaça Sant Wenceslau. La de la invasió russa d'Ucraïna, amb els T-72 en formació al Maidan... no l'hem vist encara.
Els sis dies s'han convertit en 4 anys d'una guerra de desgast que Rússia no guanya. Ens vam equivocar de nou. Era inversemblant que els ucraïnesos resistissin. I ho van fer. Igual que els va passar a Txetxènia, l'exèrcit rus es trobava còmode en terra campa, però va fallar estrepitosament en arribar a la corona urbana de Kíiv.
El "temible" Exèrcit Roig
Pocs dies després de desfermada la invasió, els periodistes allotjats a l'hotel Kozatskiy de Kíiv, ens vam aplegar al vestíbul per compartir una informació que venia --ens van dir-- de l'ambaixada francesa: "Fugiu de Kíiv com pugueu, perquè els 60 quilòmetres de columna militar que baixa per carretera cap aquí desfermarà l'apocalipsi".
Les imatges de la "columna blindada" les va servir Maxar, una empresa de satèl·lits dels EUA, i feien feredat. Quilòmetres i quilòmetres de vehicles de guerra: blindats, transports, logística, intendència, tropes baixant des del nord cap a Kíiv...
Però un cop més, el que es donava per fet (la diplomàcia també ho validava) no va passar. La columna es va aturar a 30 km de la capital. Faltava combustible, menjar per la tropa, recanvis per les avaries... La planificació va ser nefasta. I una concentració militar aturada, desproveïda i vulnerable va quedar exposada als atacs ucraïnesos. La columna, en la seva temible configuració original, mai va arribar a Kíiv.
Semblava impensable que aquell formidable aparell bèl·lic fes figa. I va fer figa. La tribu de periodistes del Kozatskiy vam respirar alleujats.
La "inimaginable" resistència de l'exèrcit d'Ucraïna
Poc abans de la invasió, Ucraïna no semblava un país mobilitzat. I l'equip de TV3 pelegrinàvem preguntant a tothom que podia tenir informació: "On és l'exèrcit?" La resposta invariable era: "L'exèrcit és on ha de ser". Poc convincent. Els entrevistats afegien una mena de salmòdia que semblava pactada: "El país ha invertit molts diners en defensa des de l'ocupació russa de Crimea, el 2014. I a més a més, tenim armament, els sistemes portàtils de míssils antitancs guiat: els Javelin nord-americans."
I de nou, el que semblava impensable va acabar passant. Amb l'ajuda de "Santa Javelina" (el santoral laic ucraïnès ja l'ha canonitzada) i d'una moral de ferro, les tropes ucraïneses van fer recular les russes i van recuperar 75.000 km² que Moscou havia ocupat. La retirada russa va arribar a ser caòtica i esperpèntica.
A la regió de Khàrkiv, uns dies després de la fugida, l'equip de TV3 que rodàvem un "30 Minuts" ens vam trobar amb carrers plens d'uniformes russos. Els soldats que havien quedat despenjats en la desbandada, robaven roba dels estenedors i es vestien de civils, amb la intenció de passar desapercebuts.
La infal·lible gran contraofensiva ucraïnesa
L'estiu de 2023, amb la moral pels núvols i suport exterior, agafa cos la idea de "la gran contraofensiva ucraïnesa". Els russos havien reculat i el món estava convençut que Ucraïna podia canviar el signe de la guerra. Kíiv va llençar atacs a diversos llocs del front per trencar les línies i forçar un replegament rus massiu. Era gairebé "impensable" que el moviment de fons ucraïnès no tingués un efecte, sinó immediat, sí a mitjà termini, sobre la situació al front.
Però de nou, la guerra d'agressió desfermada per Rússia a Ucraïna, va fer que passés el que era inversemblant. Les tropes de Kíiv es van topar amb fortificacions que els russos van instal·lar durant mesos. L'ofensiva va ser un fracàs total.
Uns dies enrere, en una entrevista amb l'agència de notícies AP, el que va ser comandant en cap de les forces armades d'Ucraïna, Valeri Zalujni, va criticar obertament les decisions del president del país, Volodímir Zelenski. Zalujni advocava per concentrar el poder de foc i els efectius en un punt del front, a la zona de Zaporíjia, per obrir un flanc, aconseguir la ruptura de les línies russes i tallar les vies de subministrament terrestres de Rússia a Crimea.
Zelenski va optar --segons Zalujni-- per atacar en diferents punts del front simultàniament, en una operació que va diluir la capacitat ucraïnesa i va fer fracassar l'operació. Zelenski va enviar Zalujni a l'ambaixada de Londres. Per tenir-lo lluny i llimar les aspiracions presidencials del militar, diuen els passadissos del poder a Kíiv.
La fallida econòmica russa
Amb la guerra desfermada, els governs "occidentals", sobretot la Unió Europea, comencen a acumular paquets de sancions a Rússia, tot i que continuen consumint --a la baixa-- el combustible que Moscou els ven. La previsió és que les sancions aturin el Kremlin, però Putin deriva exportacions cap a la Xina i l'Índia, que collen Moscou i obtenen energia barata.
Aquests anys hem sentit, sovint, analistes que ens deien: "Rússia no pot sostenir aquesta guerra; és qüestió de temps que la maquinària s'aturi." I no s'ha aturat. És cert que el Kremlin no pot finançar eternament la seva "operació especial". Però la guerra dura, quatre anys després.
En un article de fa uns dies a l'Economist, l'exassessora del Banc Central Rus, Alexandra Prokopenko, comparava Rússia amb un muntanyenc escalant a la "Zona de la Mort", per damunt de 8.000 metres d'altura. El cos del muntanyenc comença a devorar-se ell mateix per sobreviure. Quedar-se a la "Zona de la Mort" equival a deixar-hi la pell. Només perdre alçada el pot salvar. L'economia russa, diu Prokopenko, està en la mateixa tessitura. Només aturar la sagnia econòmica de la guerra la pot salvar. Però el Kremlin ha optat per mantenir-se a la "Zona de la Mort".
Putin agafa diners de partides diverses per destinar-les a pagar una guerra que, per definició, no és economia productiva i, per tant, no genera cap retorn. Els diners cauen dins un forat negre. Rússia es devora a ella mateixa i un dia o altre clavarà una mossada a un òrgan vital. Semblava impensable que Moscou pogués mantenir greixada la màquina de guerra. Però, de moment, continua atacant.
Escric aquestes línies de matinada, des de l'habitació d'un hotel de Khàrkiv. A fora, sonen les alarmes, sento els projectils antiaeris i alguna explosió. Míssils? Bombes guiades? Sigui el que sigui, pagat des de Moscou.
La improbable unitat europea i atlàntica
Amb la tensió amb Rússia disparada, Alemanya va decidir "ajudar" els ucraïnesos amb un enviament de milers de cascs i armilles antibales. Era el tipus de col·laboració que un país amb autocontenció militar es podia plantejar. Recordo que la nostra traductora pujava per les parets. "Necessitem armes. Tan difícil és d'entendre? Ar-mes!".
Quatre anys després, Berlín, cada vegada més alliberada de la penitència del perdedor de la darrera gran guerra a Europa, envia Tancs Leopard, sistemes antimíssils Patriot, Howitzers, drons i milers d'unitats de projectils i munició. El tabú alemany també s'ha debilitat quan Ucraïna ha aparegut a l'horitzó.
El gran neguit dels ucraïnesos era la unitat europea. 27 països amb 27 polítiques exteriors, sotmesos als sotracs electorals i amb mecanismes de decisió col·lectiva a Brussel·les que no fan fàcil la presa de decisions. Però la Unió manté les ajudes, renova les sancions i dona suport militar, tot i la dependència industrial i tecnològica dels Estats Units. I la ruta ucraïnesa cap a l'adhesió com a membre a la UE ja està en marxa.
L'Aliança Atlàntica, malgrat l'erràtica navegació de Washington, manté el "camí irreversible" d'Ucraïna cap a l'OTAN. Una forma diplomàtica --cal dir-ho-- d'amagar els nombrosos esculls per una hipotètica incorporació.
La guerra del petit contra el gran
Una tarda, al centre de Kíiv, una informàtica --cara enfosquida i veu distorsionada a la tele-- m'explicava que acabaven de hackejar tota una cadena de benzineres de Moscou. M'ensenyava les fotos i els vídeos que els usuaris indignats penjaven a les xarxes. Cues de cotxes i brolladors bloquejats. "Nosaltres no tenim tantes divisions com els russos, però som més espavilats... i més ràpids... i més àgils".
Rússia ha aplicat l'estratègia del corró: Guanyar per quantitat. I Ucraïna, per necessitat, ha hagut d'acudir a la qualitat: tecnologia. Els ucraïnesos han posat el dron al centre de la seva estratègia de combat. I han canviat per sempre la guerra. La línia de front que aquests dies hem visitat no té res a veure amb la que visitàvem fa 4 anys. El que els exèrcits anomenen "Kill zone" o "Zona letal" ha passat de ser una franja de 10 km d'ample a ser un espai de 60 Km.
Els exèrcits es veuen l'un a l'altre i els tancs i l'artilleria perden rellevància davant els drons, sobretot els FPV (First Person View o Dron de vista en primera persona) pilotats a distància. David ha sabut jugar les cartes. I tot i que Goliat copia i escala les millores tecnològiques, la guerra s'iguala.
Certeses fràgils, fa quatre anys... i avui
Acabo aquest text al cotxe, embarrancats en l'hora punta d'entrada a Kíiv. Aquests quatre anys hem fet desenes de milers de quilòmetres per Ucraïna. Mirant de veure què hi passa i mirant d'anticipar què pot passar. Ara mateix el pronòstic generalitzat dibuixa un estancament incessant o una victòria russa per esgotament militar i civil d'Ucraïna.
Però les certeses d'avui són tan fràgils com les que teníem quan Rússia va atacar Ucraïna i quan la guerra es va consolidar. Ni Rússia va arribar a Kíiv en una desfilada amb música militar en sis dies, ni Ucraïna va caure com un castell de cartes. Ni l'Exèrcit "Roig" era una maquinària bèl·lica greixada i invencible, ni els ucraïnesos van ser capaços de fer "la" contraofensiva definitiva. Ni Europa s'ha esfilagarsat a l'hora de donar suport a Ucraïna, ni Rússia ha col·lapsat amb les sancions...
El que és impensable i inversemblant potser s'està gestant. Tal vegada en un servidor xifrat amb una IA allotjada a la perifèria de Kíiv; tal vegada al petit apartament d'una khrusxovka als Urals, on una mare esclata quan li diuen que el fill ha mort al front.
