Un estudi reconstrueix la xarxa de comunicació amb corns de la vall de Barcedana fa 1.000 anys
Els corns medievals eren una peça clau en la comunicació del territori molt abans que les campanes es generalitzessin.
Un estudi desenvolupat pel Laboratori d'Arqueologia Medieval de la Universitat de Barcelona (UB) ha reconstruït la xarxa sonora que connectava la vall de Barcedana, al Pallars Jussà, entre els segles X i XII.
La recerca demostra que aquests instruments podien transmetre avisos a més de 4 quilòmetres de distància i permetien mantenir una comunicació ràpida entre castells, esglésies i nuclis habitats adaptant-se a un terreny tan accidentat com el del Montsec.
L'estudi ha estat liderat per l'arqueòloga Paula Melero i la historiadora Laura Castellet, que han recreat experimentalment el sistema de comunicació medieval fent sonar rèpliques de corns des de 17 punts estratègics de la vall.
La investigació parteix d'un treball previ sobre la visibilitat entre fortificacions i edificis medievals, que ara s'ha complementat amb l'anàlisi de la propagació del so.
Una xarxa sonora que connectava tota la vall
Per comprovar com funcionava aquesta xarxa de comunicació, els investigadors van seleccionar disset punts documentats arqueològicament, entre els quals hi ha el Castelló Sobirà de Sant Gervàs, Sant Andreu de Llimiana, Sant Cristòfol de la Vall, Sant Martí de Barcedana, la Santa Soleta, el Sant del Bosc, els Cingles del Valentí i el castell de Montllor.
Des d'aquests indrets es van fer sonar diferents tipus de corns per comprovar quins punts podien comunicar-se entre si i amb quina rapidesa. El resultat és una reconstrucció molt aproximada de la xarxa acústica que hauria funcionat a la vall durant l'edat mitjana.
Els investigadors conclouen que alguns enclavaments actuaven com a autèntics nusos de comunicació. Segons Melero, "la seva situació privilegiada els permetia rebre un avís i transmetre'l immediatament a altres punts", fet que feia possible que un missatge recorregués tota la vall en molt poc temps.
Corns de banya, de ceràmica i metàl·lics
L'estudi no s'ha limitat a reproduir el recorregut dels senyals. També ha volgut entendre com sonaven els instruments originals. Per això s'han utilitzat rèpliques de corns de ceràmica del segle XII, elaborades sota la direcció de Laura Castellet a partir de restes arqueològiques i amb la col·laboració de la ceramista francesa Marie Picard.
Les proves també han incorporat corns de banya de vaca, molt més senzills de fabricar, així com un anafil metàl·lic, un instrument propi de contextos urbans i de cronologia posterior. Els investigadors també han experimentat amb una variant de corn ceràmic acabada amb vidrat.
Els resultats mostren que els corns de banya poden arribar pràcticament a la mateixa distància que els de ceràmica, superant en molts casos els quatre quilòmetres. Tot i això, cadascun té un timbre diferent, de manera que era possible identificar quin tipus d'instrument s'estava fent servir i, probablement, també l'origen de l'avís.
Una eina de comunicació molt quotidiana
Una de les conclusions més destacades de la recerca és que els corns no servien exclusivament per alertar d'un atac o mobilitzar la defensa d'un castell. Segons explica l'arqueòloga Paula Melero, aquests instruments formaven part de la vida quotidiana de les comunitats medievals i s'utilitzaven molt més sovint del que s'havia suposat fins ara:
El seu ús era fins i totmés habitual que el de les campanes, que encara no tenien la presència que adquiririen en èpoques posteriors.
Els investigadors consideren que els corns podien servir per coordinar activitats vinculades a la ramaderia, la transhumància, els desplaçaments entre pobles o qualsevol altra necessitat de comunicació ràpida.
Aquesta hipòtesi ajuda a reinterpretar el paper dels corns dins la societat medieval i els situa com una eina essencial en l'organització diària del territori.
El so complementava la comunicació visual
La investigació també confirma que la comunicació sonora i la comunicació visual funcionaven de manera complementària.
Els senyals acústics oferien una resposta més ràpida i eficaç en una orografia tan complexa com la del Montsec, mentre que la connexió visual entre castells i punts elevats permetia ampliar encara més la cobertura de la xarxa.
Segons els investigadors, cada enclavament tenia una funció concreta dins del sistema i probablement existien codis compartits que permetien interpretar els diferents avisos. En situacions d'inestabilitat, qualsevol mitjà eficaç contribuïa a mantenir connectades les comunitats.
Més enllà de reconstruir el so d'un paisatge desaparegut fa gairebé mil anys, l'estudi posa en valor la vall de Barcedana com una unitat geogràfica i històrica cohesionada.
La recerca aporta noves evidències sobre la complexitat de les xarxes de comunicació medievals i ofereix una nova mirada sobre la manera com les comunitats del Pirineu organitzaven el seu territori molt abans de l'aparició dels sistemes moderns de comunicació.
