Visita a les catacumbes de París, reobertes després d'una renovació: "És un espai de memòria"

Entrem a les catacumbes de París després d'un any i mig de renovacions. Reformes tècniques imprescindibles, com el sistema de ventilació, que proporciona prou oxigen als 200 visitants que poden ocupar el lloc de manera simultània, i també la il·luminació, que divideix el recorregut 20 metres sota terra en tres parts. Hi vam ser la primavera del 2025 i ara en podrem apreciar les diferències.

"L'electricitat es va instal·lar per primer cop el 1982 i des d'aleshores no se n'havia refet tot el sistema", diu la directora de comunicació de les catacumbes, Hélène Furmignieux. Impressiona pensar que fins aleshores s'hi accedia il·luminant-se amb altres tipus de llum... El lloc és imponent, però ara tot està prou il·luminat, per evitar sorpreses desagradables al visitant.

D'aquesta renovació interessa, també i sobretot, el debat museístic que imposa el moment actual: quin sentit té visitar les restes apilades de milions de parisencs? Hélène Furmignieux no esquiva la pregunta, tot al contrari:

Des que va obrir, el 1809, a imatge i semblança de les catacumbes de Roma, ha estat un lloc de visita, de cerimònia i de reflexió.

"No s'han de tocar, s'han de mirar i entendre, aquests ossos. Aquest va ser el projecte que hi havia darrere d'aquesta renovació", explica. Les esteles al llarg del recorregut, amb cites de Virgili, Marc Aureli, Homer i de poetes francesos de l'època, són parades íntimes obligatòries per a qui vulgui entendre la raó d'aquest lloc.

"Les catacumbes són extremament famoses a tot el món, i molt sovint es redueixen a la idea d'una curiositat macabra on la gent va a veure esquelets", diu Firminieux. "Però la història de les catacumbes és més rica, més complexa que això, i, sens dubte, té una dimensió molt més gran, en el sentit que és el lloc on es guarden tots els ossos dels parisencs des d'abans de la Revolució Francesa fins al segle XVIII. Així que és realment un lloc de memòria, un lloc de patrimoni."

L'origen, una pedrera

Després de baixar 130 graons per una escala de caragol ni ampla ni estreta, el visitant es troba unes primeres explicacions del lloc. Per què som tan avall? Qui va cavar els passadissos que es comencen a intuir?

Les catacumbes són al sud de París, al districte XIV, en una zona que durant segles quedava als afores de la ciutat. Al segle XVIII, aquells terrenys ja eren els límits de París, i d'allà s'havia estat extraient, durant anys i anys, la pedra calcària de color crema tan característica dels edificis i les esglésies parisenques.

L'antic recorregut explicava, només entrar, com a finals del segle XVIII, amb el creixement de la ciutat sobretot en vertical, hi va haver enfonsaments dramàtics d'edificis. Enfonsaments de la planta baixa, esvorancs cap a l'avern que alguns gravats mostren explícitament. El París que s'ampliava estava ple de passadissos sota terra i en algunes ocasions el sòl no aguantava el pes de les noves edificacions.

"Des d'una mica abans de la creació de les catacumbes, el 1777, es va crear una administració parisenca anomenada IGC, la Inspecció General de Pedreres", explica la directora de comunicació. "Aquesta brigada, que encara existeix, és la que controla el metro de París i les catacumbes, per garantir que la construcció superficial no debiliti l'estructura subterrània".

Va ser a finals del segle XVIII, en els anys convulsos de la Revolució Francesa, que es van començar a construir noves parets a les catacumbes per reforçar els túnels subterranis. El principi del recorregut mostra tota aquesta feina, la dels miners que extreien la pedra i la del reforç amb murs nous que es va haver de fer posteriorment per evitar esfondraments.

L'ossari més gran del món

Després de mig quilòmetre per un estret passadís, s'arriba a l'entrada solemne d'aquest ossari laic, el recorregut entre ossos i cranis més gran del món. Segons càlculs demogràfics, hi hauria fins a set milions de parisencs, en aquest espai, però la direcció de les catacumbes rebaixa la xifra ben bé a la meitat: molts ossos s'han desfet o trencat al llarg dels segles i no tots van venir a parar aquí.

Per què es guarden en aquest espai? A finals del segle XVIII, a mesura que París creixia, la remodelació urbanística obligava a traslladar els cementiris fora de la ciutat. No se'n van fer de nous, sinó que, no sense polèmica i a l'esquena del clergat, es van exhumar i traslladar les tombes i les fosses comunes a fora de la ciutat. Aquestes pedreres que ja no s'explotaven van esdevenir el lloc ideal on posar els esquelets, llençant-los a través dels pous oberts per deixar passar l'aire i des d'on s'havia extret la pedra durant anys.

Les pedreres, doncs, es converteixen en l'ossari municipal de París. Un cop allà, els ossos se separaven i s'apilonaven en murs de tíbies, cranis i ossos petits, formant rengleres de murs a banda i banda dels passadissos. A partir de 1809, les catacumbes s'obren al públic. És ara mateix una de les atraccions turístiques més visitades de París, amb una mitjana de 600.000 visitants l'any.

"Atura't! És aquí l'imperi de la mort!". Aquest vers de l'"Eneida" de Virgili, inscrit al portal d'entrada, alerta el visitant que l'espai l'obligarà a confrontar-se amb el seu propi destí.

"La visita a les catacumbes també és un moment que ens fa aturar, perquè és llarga, perquè és tranquil·la i perquè ens permet veure tots aquells milions de persones anteriors a nosaltres que hi han passat i que ja no hi són", diu la nostra acompanyant.

És un recorregut que pot arribar a ser bonic, a més de tenebrós. Les sensacions són íntimes i el silenci s'imposa. Si algú té interès d'expressar les reflexions meditades durant la visita, a la sortida hi ha un llibre blanc on escriure-les.