Vivim per treballar? La Biennal de Pensament reflexiona sobre el món del treball
"Jo treballo per subsistir i guanyar diners", diu un dels assistents. Una altra assegura que, afortunadament, ella sempre ha treballat per passió, i una tercera rebla: "El treball no et defineix ni et dignifica".
Formen part del públic –la majoria molt jove– que omple de gom a gom la plaça de Joan Coromines, al Raval, el gran epicentre de la Biennal de Pensament.
Esperen que comenci la conversa entre la periodista i escriptora Anna Pacheco i el filòsof Juan Evaristo Valls Boix. Li han posat per títol una pregunta vigent i que ens toca de ben a prop: "Vivim per treballar?"
Una de les primeres preguntes que fem i ens fan quan coneixem algú és "a què et dediques?". La feina s'ha convertit en un dels eixos principals de la nostra identitat i en un peatge inevitable per a l'autorealització personal.
"Ens podem sentir plens després de realitzar una tasca, una activitat", explica Anna Pacheco, "però el que fa el sistema capitalista és utilitzar el treball assalariat com a eix vertebrador d'aquesta autorealització."
La trampa de la vocació
Juan Evaristo Valls Boix assegura que això s'aprèn des que som petits: "Amb aquesta idea de la vocació, com si el treball fos una mena de llavor que es va expressant i germinant des que hom és molt petit."
Això, segons Valls, genera una societat d'insatisfacció, de fracàs, "i sobretot una societat que no pot sinó pensar en el treball i articular la vida mitjançant el treball." Com a alternativa, hi ha l'oportunitat de percebre qui som no pas per la feina que fem, "sinó per la xarxa que ens sosté i que sostenim, el barri on vivim..."
"Quantes persones hem conegut al llarg de la nostra vida que canvien de caràcter, se'ls fa més agre", explica Pacheco. "El treball acaba consumint la teva vida, la teva feina t'ha portat a una despersonalització en què ja no sabem qui som", afegeix.
La pandèmia, canvi de paradigma
Pacheco assegura que durant la pandèmia ens vam haver de fer una pregunta tan insòlita com radical: qui és treballador essencial i qui no?
Per primer cop, tu et miraves davant d'un mirall i et preguntaves per què servia la feina que feies. I la resposta era que bona part de les feines que fèiem no eren essencials, i que les essencials les feien els que cobraven menys.
Juan Evaristo Valls Boix coincideix que la pandèmia va ser el gran canvi de paradigma: "La fantasia de la vida bona, on viure per treballar és desitjable, es va trencar". "I, de sobte, vam veure una pujada del malestar social, de les depressions, de l'estrès i l'entesa que una vida consagrada al treball no val la pena, que la vida és en un altre lloc."
Reivindicar la mandra i el descans
Davant aquesta cultura de l'èxit que encara impera i que també afecta el temps d'oci, una alternativa, defensen, passa per no vertebrar-ho tot a través de la feina assalariada. "Tenim altres experiències i societats que precedeixen les capitalistes", afirma Anna Pacheco, "en què es demostra que els éssers humans sempre tenen coses a fer i són feliços."
Valls és un ferm defensor de la mandra i el descans com a eines de rebel·lió contra el model de productivitat constant: "D'una banda, és una manera de dir no en una societat que sempre ens exigeix una certa positivitat. I, d'altra banda, és una manera de defensar que totes les vides tinguin accés a les condicions materials per descansar i per gaudir del lleure."
Pacheco també recalca la importància de repensar el descans en un context de turistificació: "La crítica a la turistificació només la podem fer acompanyada de polítiques que tinguin a veure amb el temps lliure de qualitat i amb el descans, perquè si no esdevenen una crítica elitista, en què en el fons estarem legitimant que en un futur qui pugui fer viatges sigui una elit."
Un debat intergeneracional
Una de les assistents més joves que hi ha entre el públic explica que la seva generació ja no creu que el treball o els estudis els portin enlloc: "Els nostres pares sí que van poder ascendir en aquest sentit; nosaltres som una generació molt treballadora i precària, i tot i així crec que ens estem traient les castanyes del foc, veient com està l'habitatge i com està tot."
Precisament, Anna Pacheco defensa que ja no es tracta d'un debat generacional. "E
Pacheco també proposa recuperar organitzacions "que han funcionat històricament", com el Sindicat de Llogateres i altres sindicats d'habitatge de la resta de l'Estat. "Tornar un altre cop a organitzar-nos amb el sindicalisme pur i de base, això crec que ens portarà a espais interessants i a canvis reals", defensa.
