Al Paral·lel, l'espectador fa l'espectacle. El Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) en va fer una exposició i Catalunya Ràdio va col·laborar en aquest projecte destinat a recuperar el Paral·lel com a artèria popular, creativa i viva.
És el Paral·lel el que permet que Nonell pinti les seves prostitutes, que Francesc Domingo idealitzi els seus espectadors, que Urgell sintetitzi la impressió del moviment escènic, que Picasso pinti una cupletista amb la nova tècnica cubista. És la vida del Paral·lel la que atreu i jerarquitza una certa mirada d'Occident sobre Barcelona. Aquell Paral·lel que va existir, fet de clofolles de cacauets, es va anar transformant, a mesura que avançava el segle XX, en un Paral·lel atent a les grans transformacions escèniques europees.
Per què no en sabíem res?
El CCCB en recupera la memòria.
Xavier Albertí
Eduard Molner
Comissaris de l'exposició El Paral·lel 1894-1939
El Paral·lel a peu de carrer és firaire, gitano i flamenc. Una producció del CCCB. Realització de Nueveojos.
