
Com no patir tant quan els fills pateixen: cuidar-los sense voler salvar-los de tot
Quan decidim tenir fills, ningú ens avisa que el patiment també està inclòs: que es posaran malalts, tindran accidents, es frustraran, tindran desenganys... I que nosaltres patirem amb ells, de vegades fins i tot més que ells. Un patiment que pot començar abans que neixin.
La psicòloga Elisenda Pascual, que ha viscut diverses pèrdues gestacionals, explica com aquestes experiències poden fer que la por s'acumuli en els embarassos posteriors. Per què ens fa patir tant veure patir els fills? Com podem acompanyar-los sense deixar-nos arrossegar pel patiment?
Per què patim tant pels fills?
Una mare rep una trucada que l'espanta: el seu fill de 15 anys s'ha trencat el nas i el traslladen en ambulància a l'hospital. Fins que no el veu, imagina tota mena d'escenaris. I quan comprova que està bé, continua patint pel dolor, les conseqüències de la lesió, els estudis i l'esport.
Una escena habitual a urgències pediàtriques, on sovint l'angoixa dels pares contrasta amb infants que, malgrat tot, juguen i riuen, aliens a bona part de les preocupacions dels adults. Per què patim quan els fills pateixen?
El director de la Càtedra de Neuroeducació David Bueno explica que l'empatia i les neurones mirall ens permeten connectar amb el dolor dels fills i sentir-lo fins i tot físicament dins nostre. És així com la biologia ens impulsa a cuidar-los i protegir-los.

El patiment té una funció de supervivència: ens ajuda a anticipar possibles perills i a preparar-nos per al que podria passar, apunta la psicòloga Elisenda Pascual.
Patir més que els fills
Els pares i mares patim, però no tots patim igual: la criança rebuda i les experiències viscudes poden intensificar les pors que projectem sobre els fills.
La filla de la Paula va caure amb bicicleta per un barranc i durant uns instants no la trobaven. Quan la van localitzar, no parlava. Un dels ensurts més grans que ha viscut com a mare de tres filles.
Què passa quan patim més que ells? Davant d'un accident, una malaltia o una frustració, és natural sentir por, angoixa o impotència. Però la psicòloga adverteix:
El problema és quan el meu patiment supera el seu, quan jo agafo el protagonisme del patiment.
La clau no és amagar les emocions, sinó regular-les perquè els fills puguin expressar el seu dolor i trobar en nosaltres el suport que necessiten.
Un nen de nou anys conviu amb tics motors i vocals des que en tenia tres. Està cansat de tenir-ne i es pregunta per què els altres nens no en tenen i ell sí.
La seva mare pateix perquè no pot evitar-li aquest malestar, però també pel futur: com l'afectaran els tics quan creixi? Com reaccionaran els altres infants? Serà objecte de burles o rebuig? A la impotència de no poder fer desaparèixer el que el fa patir s'hi afegeix la por del que encara no ha passat.
Acompanyar no és salvar
No sempre cal que hi hagi un accident perquè els pares quedin atrapats en la preocupació. La Núria recorda la frustració del seu fill Roc quan el van separar dels amics de futbol per posar-lo en un equip de nivell inferior.

Veure'l tan decebut també li va fer mal, tot i saber que no podia evitar-li aquella frustració. Quan un fill pateix, el primer impuls és intentar solucionar-li el problema i estalviar-li el dolor. Però Elisenda Pascual és contundent:
No hem de salvar mai l'infant. Hem d'acompanyar-lo.
De vegades, en voler estalviar-nos el dolor de veure'ls patir, acabem privant els fills del dret a viure les seves pròpies dificultats. Acompanyar-los vol dir reconèixer el seu dolor, escoltar-los i ajudar-los a regular les emocions sense voler resoldre-ho tot.
Pascual ho il·lustra amb una imatge: quan els fills estan enmig d'una tempesta emocional, els pares hem de ser el far que els orienta, no deixar-nos arrossegar per la tempesta.
Tampoc no podem garantir-los la felicitat: hem d'oferir-los seguretat i estima, i ajudar-los a afrontar les dificultats i les conseqüències de les seves decisions perquè desenvolupin recursos per a la vida, assegura l'autora d'"Amor de piel adentro".
Patir no és estimar
El Xavi ha viscut tres ingressos hospitalaris de la seva filla per bronquitis i moltes visites a urgències per dificultats respiratòries. Veure-la sense poder respirar l'ha marcat.
Cada hivern torna la tensió: vigila com va vestida, si es posa sabatilles per casa... i gairebé cada nit entra a la seva habitació per comprovar que respira. La nena està bé, però ell continua patint.

Fins a quin punt aquesta preocupació la protegeix i quan es converteix en una càrrega? Hem après a associar l'amor amb el patiment, com si preocupar-nos constantment pels fills demostrés fins a quin punt els estimem. Pascual qüestiona aquesta creença:
Si no pateixes és que no estimes, però l'amor hauria de ser molt més gaudit, bonic i constructiu.
Defensa que el patiment hauria de disminuir a mesura que els fills desenvolupen autonomia. Perpetuar-lo pot limitar aquesta autonomia i mantenir els pares atrapats en una alerta constant, fins i tot quan el perill ja ha passat.
Cuidar els que cuiden
Una mudança, un canvi de poble, una vida que cal tornar a començar. La Maria veu patir els fills pel que deixen enrere, i ella també té por del futur. Intenta transmetre'ls seguretat, però per dins està igualment trasbalsada. Li costa distingir les seves pors de les dels fills. Pot sostenir-los quan ella mateixa se sent vulnerable?
Elisenda Pascual adverteix que la soledat és un factor determinant en la salut mental de les famílies i qüestiona la creença que hem de poder amb tot. Necessitem espais adults on expressar el dolor perquè no recaigui sobre els fills. I recorda:
El patiment compartit es dilueix.
Demanar ajuda no és feblesa, sinó una manera de cuidar-nos per cuidar millor.
Trobar sentit al patiment
L'accident del noi de 15 anys que es va trencar el nas va ser un gran ensurt per a la seva mare, però també la va obligar a aturar-se. Aquells dies va poder dedicar-li més temps, cuidar-lo i descobrir coses del seu fill que les presses quotidianes li havien fet passar per alt.

El patiment havia estat inevitable, però aquella experiència també li havia aportat un aprenentatge. Podem trobar sentit al dolor sense justificar-lo? Pascual diferencia el patiment que ens ajuda a aturar-nos, observar i aprendre del que ens deixa atrapats en el malestar.
Ho il·lustra amb els homes que s'apliquen corrents elèctrics a l'abdomen per experimentar el dolor del part: mentre que el dolor d'un part té un sentit vinculat al naixement d'un fill, considera que el d'aquestes simulacions és un patiment "inert".
La qüestió no és només patir, sinó què fem amb aquest patiment: si ens deixa atrapats en la por o si ens ajuda a comprendre què passa, buscar solucions i acompanyar millor els fills.








