Vista de la ciutat xinesa de Chongqing, a la confluència entre els rius Iangtsé i Jialing (3Cat)

L'operació de seducció de la Xina, una superpotència on tot fa olor de nou

El govern de Pequín va convidar quatre periodistes de mitjans catalans a un viatge llampec per tres grans ciutats xineses perquè ens meravelléssim amb l'espectacular dinamisme econòmic del gegant asiàtic: què hem descobert i ens ha convençut?
El periodista Xesco Reverter mirant a càmera
Periodista d'Internacional de 3CatInfo
15 min

Fa 25 anys que treballo en periodisme internacional i confesso, amb certa vergonya professional, que fins aquest novembre no havia trepitjat mai la Xina.

Cert que sis dies en aquell país donen per a molt poc, i que, si a sobre s'hi va amb un tour organitzat pel seu govern amb finalitats propagandístiques, la visió resultant serà per força parcial i subjectiva.

Però de la mateixa manera que un periodista europeu els anys 70 segurament no s'hagués perdut una oferta de viatge rus organitzat per treure el nas a l'URSS, jo vaig pensar que, salvant les distàncies, no em podia perdre l'oportunitat de conèixer de primera mà la potència que dominarà cada cop més el segle XXI.

Skyline de la ciutat de Chongqing, la tercera en població de la Xina (3cat).

Amb aquest article no descobriré gaire res a aquells que ja coneguin a fons la Xina, la meva intenció és simplement compartir quatre coses que han sobtat i fet pensar a aquest periodista que ha trepitjat per primer cop l'estat que s'autoanomena en la seva pròpia llengua "el país del centre".

Espòiler abans de començar: el viatge no m'ha convertit en el que es coneix com un "abraçapandes", un nou fan de la Xina. Tot i això, és difícil no admirar-se pel progrés aconseguit i per l'autoconfiança que desprèn el seu sistema únic, sobretot si es compara amb la desorientació que viu el món occidental.

El país on tot fa olor de nou i de modern

El primer que xoca de la Xina és que, només aterrar-hi, és desmunta de cop la vella imatge que l'imaginari col·lectiu occidental tenia d'ella com un país subdesenvolupat, brut, caòtic i tancat en si mateix.

Els seus aeroports són la punta de llança d'una xarxa d'infraestructures de primer nivell que superen les europees i, per descomptat, les nord-americanes, tant pel que fa la modernitat, les mides immenses o l'eficiència.

En tres dècades, han aixecat literalment un país nou que ha substituït en gran part el vell.

El nou aeroport internacional de Pequín-Daxing

El visitant neòfit es troba amb un estat connectat per amples autopistes i trens d'alta velocitat amb un funcionament impecable. Descobreix bocabadat un país amb unes ciutats gegantines, amb barris i més barris plens de gratacels, molts nous de trinca.

Les zones cèntriques i dels afores per on ens hem mogut a Pequín, Shanghai i Chongqing es veuen molt cuidades, arreglades i netes. Res a veure amb la Xina que es trobaven els visitants fa 15 o 20 anys.

Són metròpolis amb façanes marítimes i fluvials espectaculars, plenes d'embussos de cotxes elèctrics silenciosos, exèrcits de repartidors amb motos també elèctriques i amb un teixit econòmic i industrial coronat de plaques solars que s'estén durant quilòmetres i quilòmetres.

Arreu hi ha càmeres de seguretat per on les autoritats ho controlen tot i que també han servit per erradicar la delinqüència, fins al punt que et pots deixar el mòbil en un banc del carrer i allà te'l trobaràs al cap d'una hora.

El Bund, el passeig fluvial de Shanghai, la principal ciutat xinesa amb 24 milions d'habitants (3Cat)

La mateixa sensació d'inferioritat pel fet de provenir d'un país modest que deuria tenir un ciutadà del sud d'Europa quan visitava els Estats Units a mitjans del segle XX i quedava impressionat amb els seus cotxes i l'skyline de Nova York, al 2026 la tenen molts occidentals que visiten la Xina per primer cop.

Cap país canvia més ràpid que la Xina; potser els Emirats Àrabs o Qatar han capgirat com un mitjó també la seva fisonomia i model econòmic aquest segle però per les dimensions, ambició i resultats, la transformació de la Xina és imbatible i sense precedents.

T'has de fregar els ulls dos cops i mirar més enllà dels neons i la tecnologia omnipresent per evitar quedar enlluernat pel seu dinamisme i oblidar que continues estant en un règim de partit únic que és tan efectiu i exemplar en molts aspectes com totalitari en d'altres.

Però segurament, i aquí ve la paradoxa que costa d'acceptar per molts occidentals, sense aquest sistema autoritari ben afinat l'exitosa revolució xinesa del segle XXI molt probablement no seria possible.

Els símbols dels robots

Una de les primeres etapes del viatge ens va portar a una farmàcia robotitzada. Allà, hi havia un humanoide que rebia les peticions dels clients online, localitzava el prestatge on era la capsa del medicament, l'anava a buscar, l'agafava i el portava fins a un dispensador. Al cap de poc, arribava un missatger (un humà) i s'emportava el paquet a casa del que l'havia sol·licitat.

Un robot de la firma Galbot opera dins d'una farmàcia de Pequín (3Cat)

Als molts hotels d'una certa categoria, és habitual veure a l'entrada com arriben missatgers amb paquets, ja siguin compres o menjar per endur. Els posen en un robot amb rodes amb forma de capsa, que tot sol va fins l'ascensor. Li sap dir a quin pis ha d'anar, i, un cop a dalt, localitza l'habitació del client, a qui truca quan és a la porta i li entrega la comanda.

Un robot a un hotel de Xangai substitueix porta sol paquest a les habitacions i substitueix a un encarregat.

En la nostra visita organitzada, hem vist robots en hotels, farmàcies, magatzems, gelateries, fent de recepcionistes o en plantes de motos i cotxes.

Les fàbriques de la Xina són les més automatitzades del món, i cada any s'hi instal·len més robots industrials que a la resta països del món sumats, segons la Federació Internacional de Robòtica (IFR).

El seu ús es va generalitzant, i el més interessant, per mi, és una de les raons estratègiques de fons que ha portat la Xina a ser líder en aquest sector.

No ho ha fet només per estalviar mà d'obra, rebaixar costos i ser més productiu, sinó com una forma de suplir la greu crisi demogràfica que llasta el seu creixement.

A la Xina, cada cop neixen menys criatures, i ja van detectar fa temps que amb aquesta inèrcia molts oficis i sectors es quedarien inevitablement sense treballadors.

A això se li ha de sumar que a la Xina no hi ha ni han volgut immigració de fora, els immigrants representen només el 0,05% de la població, i el govern és ultrarestrictiu donant visats de residència als estrangers.

Els robots humanoides d'Unitree Robotics, a Shanghai. (Reuters/Tingshu Wang)

Sense prou naixements ni immigrants, com s'aguanta una economia? Doncs, a mitjans de la dècada del 2010, el govern va donar la instrucció que la solució passava, en part, pels robots, i que la seva fabricació en massa seria una bona forma de suplir la manca de mà d'obra humana.

Més d'una dècada després, i gràcies també a subvencions públiques milionàries, aquell pla s'ha fet realitat i està en expansió en múltiples àrees de la societat.

La Xina és líder mundial en producció, consum i exportació de robòtica, i els seus humanoides són també un forma molt efectiva de propaganda per exhibir el seu progrés tecnològic dins i fora de les seves fronteres.

De la mateixa forma que els EUA van "conquistar" el món al segle XX el utilitzant l'anomenat soft power (el poder suau, en contraposició al poder dur de les armes) a base de pel·lícules de Hollywood, cultura popular de masses i tecnologia la Xina el "conquista" ara amb l'atracció que generen els robots, el seu dinamisme i una tecnologia que va camí de superar la dels EUA

Quan fas reflexió als xinesos que els robots prendran molts llocs de treball als humans, et contesten amb confiança que l'economia és tan dinàmica i s'obriran tants nous camps que el que es perdi per una banda és guanyarà per una altra.

Segons les estadístiques del govern, l'atur oficial ara mateix és del 5%, per bé que el dels joves arriba al 17% (i es creu que la xifra real entre aquests supera el 20%).

"China is about making money"

Una altra cosa que xoca el visitant novell a la Xina és com el capitalisme ho impregna tot. De comunista pràcticament només en queda l'estructura del partit que controla el país i els símbols nacionals, i bona part de la resta d'àrees de la societat es regeixen pel sistema capitalista, ultraliberal en alguns aspectes, i més dirigit per l'Estat en d'altres.

Tot està impregnat d'un pragmatisme que resumeix molt bé aquella fórmula atribuïda al líder xinès Deng Xiaoping: "És igual si el gat és negre o blanc, sempre que caci ratolins". La prioritat a la Xina són els resultats per sobre la puresa ideològica.

Maqueta de part del quarter general a Pequin de JD, un Amazon xinès, que té quasi un milió de treballadors (3Cat).

Des de la reforma econòmica que va impulsar Deng a finals de la dècada dels 70, gran part de la societat i del sistema empresarial xinès ha premiat extraordinàriament la creació de riquesa, la ràpida adaptació comercial i ha fomentat la competència.

És cert que l'Estat també subordina sovint el benefici immediat a objectius de poder, seguretat i autonomia tecnològica però, a peu de carrer o en moltes companyies, hi ha una fal·lera per fer diners a marxes forçades que m'ha recordat lleugerament l'esperit emprenedor nord-americà, i que és molt menys habitual a la Vella Europa.

El país s'ha autoimposat un ritme frenètic de progrés. Tens la sensació que tot va ràpid: la construcció d'infraestructures, els transports, el desenvolupament de productes, l'ampliació d'empreses i els seus departaments d'innovació.

Tenen una gran capacitat per adaptar-se a les necessitats del mercat i competir a preu, velocitat i escala com ningú malgrat els aranzels creixents que se li van imposant des d'Occident.

El que a Europa o als EUA costa anys de fer, "al país del centre" s'aixeca amb qüestió de mesos imprimint una velocitat frenètica amb què els occidentals difícilment podem competir.

És interessant comprovar com la competència ferotge no només és entre empreses sinó també entre províncies i entre càrrecs de les diferents administracions i del Partit.

Cotxe elèctric de Xaomi a la fàbrica que la companyia famosa pels mòbils té als afores de Pequín (3Cat).

Un exemple són les companyies de cotxes elèctrics, actualment més de mig centenar de marques nacionals que tenen fàbriques repartides en una desena de províncies.

Els governs d'aquestes províncies han finançat part del seu llançament i han apostat molt perquè siguin les seves les que s'acabin imposant en un mercat tan competitiu.

Això afegeix pressió a les automobilístiques perquè facin cotxes cada cop millors, no parin d'innovar i guanyin la cursa desenfrenada amb la competència.

Si s'imposen, serà un triomf també per als seus governs (i líders) provincials sobre les altres províncies, i tots saben que Pequín pren nota de tot.

Cadena de muntatge a la fàbrica de motos de cross elèctriques Surron, a Chongqing (3Cat).

El règim polític xinès es basa també en un sistema altament competitiu entre els membres del Partit Comunista, que saben que si volen arribar a les posicions més altes han de demostrar capacitat d'assegurar estabilitat social i creixement en les regions respectives.

Això genera un fort component meritocràtic dins les institucions, una espècie de "govern dels millors".

A dalt de tot, només arriben els homes del Partit que han demostrat la lleialtat absoluta, però també, important, gran capacitat de gestió. I aquesta última característica és una de les fortaleses del règim i clau del sistema xinès.

Per molts, és inevitable comparar-lo amb la falta de meritocràcia en alguns governs occidentals, on qui arriba a alt càrrec no sempre és el més qualificat, amb més experiència de gestió i capaç, sinó el més hàbil pujant en lescalafó dins l'aparell del partit de torn.

Els líders del Partit Comunista xinès en un acte al Gran Saló del Poble de Pequín (REUTERS/Maxim Shemetov)

Això sí, a la Xina tot sempre ha de ser sempre dins els límits del Partit, a partir de les connexions personals que s'hagin pogut establir amb figures poderoses i sense mai qüestionar el lideratge del líder suprem, Xi Jinping.

Aquest esperit competitiu de la societat, l'economia i la política xinesa per excel·lir i fer diners comporta pagar un preu que es pot resumir amb una xifra, 996: treballar de nou del matí a nou de la nit, sis dies a la setmana.

És l'horari que fan molts xinesos, ja sigui perquè volen guanyar més diners enmig d'aquesta cursa frenètica, o perquè és l'única forma que tenen d'arribar a final de mes.

Allà, el cost de la vida també no para de pujar, i, a diferència de les generoses prestacions socials europees a la Xina, el contribuent ha d'estalviar més i complementar amb la seva butxaca un millor accés a la sanitat, les pensions o l'educació.

L'èxit de supervivència del Partit Comunista

Al centre de Shanghai hi ha el Museu del Partit Comunista Xinès (PCC), al lloc on va fer el seu primer congrés, el 1921.

És un espai historiogràfic de propaganda que resumeix el segle del Partit, i on es vol que el visitant surti amb una idea: contra tot pronòstic, contra forces i poders molts més grans i contra els vaivens de la història, el PCC va saber sobreviure, imposar-se i adaptar-se al pas del temps.

I no només això sinó que l'estatus de superpotència que s'ha guanyat serveix per curar la ferida humiliant que un segle i mig de colonialisme i divisions internes van provocar al profund orgull xinès.

El Museu del Partit Comunista a Shanghai, al lloc on es va fer el primer congrés del partit, el 1921 (3Cat).

Avui, la Xina és un país encara amb més nacionalisme, molts ciutadans se senten orgullosos de la seva bandera i el seu progrés, i això ajuda a legitimar el Partit.

Al final, sosté el relat oficial, hem acabat sent una història d'èxit, i la prova és que avui el món ens mira admirat, i els EUA ja ens tracten de tu a tu.

El Parit pot treure pit que ha sabut adaptar el model autoritari al pas del temps i al tarannà i mentalitat de molts dels seus conciutadans.

Aquesta mentalitat confusionista, com explica Mario Esteban Rodríguez a "Introducción a la China actual", el llibre que m'ha acompanyat durant el viatge, "afavoreix el col·lectivisme respecte a l'individualisme i sosté que els interessos individuals s'han de subordinar als de la comunitat, representada per l'Estat".

El sistema s'aguanta perquè el règim compleix amb la seva part del contracte social que ha plantejat als seus súbdits: ell assegura el progrés, l'estabilitat, la seguretat i el benestar general de la població a canvi que renunciï a certs drets individuals; un pacte tàcit que intercanvia desenvolupament accelerat, millora serveis públics i orgull nacional per la submissió política dels ciutadans.

Una foto de Xi Jinping a la seu del CITIC, un dels grans conglomerats estatals de la Xina (3cat).

Al Partit es guanya la legitimitat dels ciutadans perquè el veuen com com l'única organització política capaç de garantir un cert ordre harmònic en un país de 1.400 milions de persones, millorar la seva vida i convertir-se aviat en la primera potència mundial.

Gràcies a un sistema autoritari efectiu i estructurat, venen a dir, es poden dissenyar i complir els plans quinquennals que garanteixen el creixement i la prosperitat, lluny dels debats eterns i canvis de partit de les democràcies que només fan que alentir-los.

La gran majoria dels súbdits queden fora de la presa de decisions i, malgrat això, els experts creuen que, al marge de molts habitants de Hong Kong, el Tibet o el Xinjiang, són pocs els xinesos que tenen ganes d'enderrocar el sistema i canviar-lo per un de democràtic.

La majoria d'especialistes, conclou Rodríguez, "coincideix que el sistema polític del PCC té un nivell de legitimitat mitjà-alt i la majoria de la població dona suport o accepta el règim".

Un dels molts centres comercials de Xangai (REUTERS/Go Nakamura).

Pequín no dona llibertats polítiques i persegueix durament el qüestionament del sistema polític i dels seus màxims líders, però sí que permet, i de vegades fins i tot fomenta, que els ciutadans o els mitjans critiquin funcionaris locals, casos de corrupció de nivell mitjà o baix, o la mala gestió d'una administració concreta.

Això serveix a l'Estat com una vàlvula d'escapament perquè la gent pugui alliberar la seva frustració i, alhora, ajuda el govern central a vigilar i corregir els abusos o la incompetència dels càrrecs de províncies o ciutats.

La bona salut del "país del centre"

Així com a Europa i Estats Units tenim una crisi sistèmica i existencial que ens fa dubtar de la salut del sistema democràtic, a la Xina pocs posen en qüestió la solidesa i bona salut del sistema. Es confia en el seu futur i no es veuen núvols amenaçadors.

Molts xinesos veuen el declivi i la desorientació d'Occident i tampoc se senten molt temptats de provar les seves fórmules. El règim gaudeix d'un ampli suport i s'ha encarregat de no tenir oposició, ni interna ni a l'exili.

La cimera de l'APEC d'aquesta setmana a la ciutat ciutat símbol de Shenzhen ha servit de gran aparador per al règim xinès i l'ha reforçat tant de cara endins com cap a l'escena internacional.

Xi presidint la runió i Trump i Putin als costats, una imatge simbòlica del món que ve? (Pool/Daniel Torok).

Em quedo amb una imatge que il·lustra el seu poder cada cop més central al món: és la de la taula gegant on Xi es va reunir amb Trump i Putin, enmig d'una sala immensa. Veiem, de cara, el líder xinès al centre majestuós, mentre els altres dos mandataris estan asseguts de perfil als extrems, escoltant el primer.

La semiòtica de l'escena és molt eloqüent i simbòlica sobre qui mana (Xi) i qui queda en segon lloc (Trump i Putin).

El curiós és que Trump, fascinat per aquest món "d'homes forts", no sembla conscient que se'l situa en una posició inferior a la de Xi i en igualtat de condicions amb el líder de Rússia, un país trufat de problemes i amb una economia a moltíssima distància de la xinesa i la nord-americana.

A Shenzhen, la Xina ha continuat projectant una imatge de superpotència benigna, pacífica, benefactora de la pau i del desenvolupament regional i global.

És una narrativa d'"ascens pacífic" que convenç més el Sud Global i que inquieta alguns dels seus veïns i Europa i els Estats Units.

Perquè el seu ascens implica inevitablement un poder cada cop més gran i hegemònic en detriment del d'Occident, que no té més remei que mirar d'entendre's amb Pequín, perquè se n'ha tornat molt depenent, no se'n pot desvincular i, en molts camps, tampoc no hi pot competir.

Una pantalla gegant amb Xi Jinping al centre de premsa de la cimera de l'APEC a Shenzhen (REUTERS/Florence Lo).

Torno d'aquest viatge convençut que dia que passa, dia que la Xina s'empodera i sent que recupera el sentit original del seu nom, "el país del centre". La resta de països, també els rivals, van assimilant que no tenen més remei que anar reconeixent el seu retorn a la centralitat mundial.

El món va quedant fascinat per un sistema xinès que és tan fort i enlluernador que pocs s'atreveixen a denunciar la falta de llibertats o els abusos impunes a les minories incòmodes per a Pequín.

I també fa que molts s'oblidin de les debilitat i els problemes interns que té, ja sigui l'endeutament, l'atur juvenil, la repressió, un creixement poc robust i un consum raquític, un sistema educatiu profundament estressant per als joves o la de l'envelliment de la població.

És l'èxit de la Xina aquest 2026 en què conquista i sedueix el planeta: se sent superpotència, i el món ja l'hi reconeix.

Temes relacionats

Avui és notícia

Més sobre Xina

Mostra-ho tot