Quina aigua beus? Guia pràctica per triar la que més et convé

Segurament molts de vosaltres vau estudiar allò que diu que l'aigua és un líquid inodor, incolor i insípid. O, el que és el mateix, que no fa olor, que no té color i que tampoc té gust de res. Però això últim, per exemple, és realment així?

Avui ens preguntem per l'origen de l'aigua que bevem, la seva composició, el seu "gust" i quines són més apropiades en cas, per exemple, de tenir tendència a fer pedres al ronyó. 

Per començar, cal distingir entre dos grans grups d'aigües: les envasades i l'aigua de l'aixeta. 

Aigües envasades: el 98%, aigües minerals naturals

Quan entrem en un supermercat, podem trobar 3 tipus diferents d'aigües envasades: la immensa majoria, el 98%, són aigües minerals naturals. El 2% restant, aigües de brollador i aigües preparades.  

Les aigües minerals naturals són d'origen subterrani, i el que les diferencia de la resta és que la seva composició química és sempre la mateixa. A més, són pures i no reben cap tipus de tractament. S'envasen tal com surten del seu aqüífer de procedència.

L'aqüífer natural més gran de Catalunya és el del Montseny. D'aquí surten, aproximadament, la meitat de les aigües minerals naturals envasades al país. La resta d'aqüífers els trobem als Pirineus, a Caldes de Malavella i a la Garrotxa.

El 2% restant d'aigües envasades són aigües de brollador --a les quals no s'exigeix ni una composició estable ni la màxima puresa-- i aigües preparades, que són aigües sotmeses a tractaments, com ara l'osmosi, per ser depurades.

Mineralització feble o forta: què vol dir això?

El primer que cal deixar clar és que, tal com el seu nom indica, les aigües minerals naturals contenen diverses sals i minerals. Sobretot bicarbonat i calci, i --en menor mesura-- sodi. A partir d'aquí, i en proporcions també més petites, també hi trobem sulfats, clorurs, magnesi i potassi.

Com que una de les característiques de les aigües minerals naturals és que la seva composició química és estable, això permet indicar a l'etiqueta de l'ampolla quants mil·ligrams hi ha de cada mineral.

En funció de si contenen pocs o molts minerals, les aigües minerals naturals es divideixen en:

-Aigües de mineralització molt feble: tenen un residu sec de fins a 50 mg/l

-Aigües de mineralització feble: residu sec de fins a 500 mg/l

-Aigües de mineralització mitjana: residu sec entre 500 i 1.500 mg/l

-Aigües de mineralització forta: residu sec superior a 1.500 mg/l

El residu sec són els minerals i les sals que queden en un recipient un cop s'ha evaporat tota l'aigua. 

Antoni Borrell, responsable d'aigües envasades dels laboratoris Oliver Rodés --per on passen el 70% de les aigües que es comercialitzen a tot l'Estat--, explica que tant a Catalunya com a la resta d'Espanya la majoria de les aigües són de mineralització feble, aproximadament el 85% del total. 

I l'aigua de l'aixeta?

A diferència de l'aigua mineral natural, que és pura en origen, l'aigua que surt de l'aixeta s'ha hagut de tractar i desinfectar prèviament perquè es nodreix de l'aigua de rius i embassaments, que no es pot beure directament.

Pel que fa a la seva composició mineral, l'aigua de l'aixeta acostuma a ser força estable. En situacions de sequera, però, això canvia perquè es necessita fer aportacions extres d'aigua regenerada o procedent de dessalinitzadores.

Com que la composició de l'aigua de l'aixeta variarà depenent de quin sigui el seu riu o embassament de procedència, ens fixarem en la que arriba a Barcelona i la seva àrea metropolitana a través d'Agbar, que dona servei a uns 3 milions de persones. 

Si posem la ciutat de Barcelona al mig, a tota la zona del litoral sud --municipis com Castelldefels i Gavà-- els arriba aigua procedent del riu Llobregat. En canvi, al litoral nord --Badalona, Cerdanyola i Montcada i Reixac, entre d'altres-- els arriba aigua del riu Ter. 

Pel que fa a la capital catalana, de les seves aixetes surt una barreja d'aigua de tots dos rius en proporcions que poden variar depenent de diversos factors.

Com és l'aigua a l'àrea metropolitana?

Actualment, el 25% de l'aigua que es consumeix a l'àrea metropolitana de Barcelona és regenerada, el 33% prové de la dessaladora, i la resta --un 42%-- d'aqüífers i dels rius Ter i Llobregat. 

L'aigua procedent del Llobregat conté més minerals --més clorurs i sodi-- que la del Ter. I això és així perquè passa per una conca salina, la zona de les mines de Súria, al Bages, d'on els arrossega.  

En canvi, l'aigua procedent del riu Ter té una concentració salina més moderada i, en canvi, és rica en calci i bicarbonats, que són més agradables al gust. Miquel Paraira és el director de qualitat de l'aigua d'Aigües de Barcelona:

"Hi ha molta gent que diu que el cap de setmana li canvia el gust de l'aigua. Això pot passar perquè, depenent dels pics de demanda, els que normalment reben aigua del Ter poden rebre puntualment aigua del Llobregat."

I això és possible perquè totes les xarxes estan interconnectades. Paraira insisteix, però, que independentment del gust que tingui, tota l'aigua que surt de l'aixeta als 23 municipis on donen servei té una total garantia sanitària: "Té una certificació alimentària, la mateixa que s'exigeix --per exemple-- a un iogurt en un supermercat europeu."

De fet, a la web d'Aigües de Barcelona hi ha un cercador que permet consultar la composició i la qualitat de l'aigua que ens arriba a casa simplement posant la nostra adreça.

Per què notem gust de clor?

Com totes les aigües destinades a consum humà, la del Llobregat ha de passar per una planta potabilitzadora, on s'hi afegeix clor per desinfectar-la. Però com que aquesta aigua conté moltes sals --i les sals són potenciadores del sabor--, el que es potencia és el gust del clor, com explica Xavier Giménez, professor de Química Ambiental de la UB: 

"No és que l'aigua del Llobregat, la que beuen per exemple a l'Hospitalet, tingui més clor. Simplement és que s'hi nota més el gust de clor perquè aquestes aigües són més riques en sals."

Cal recordar que l'aigua que surt de les nostres aixetes conté una mínima quantitat de clor, de manera que no té cap efecte negatiu per al nostre organisme. Per millorar-ne el gust, es recomana ficar l'aigua a la nevera. Amb el fred, les papil·les gustatives queden mig adormides i no noten tant el mal sabor.

L'aigua és realment insípida?

Partint del fet que actualment es fan tastos d'aigües, a l'estil dels de vins, caldria suposar que totes tenen "cert gust". El responsable d'aigües envasades dels laboratoris Oliver Rodés, Antoni Borrell, prefereix parlar, però, de matisos: "Com més minerals té una aigua, més cos té i hi trobes més matisos, tal com passa amb el vi".

Així, les aigües envasades de mineralització forta --amb un contingut de calci i magnesi elevat-- són les que acostumen a tenir un gust més fort, més pesant:

"En canvi, les de mineralització feble, com les del Montseny, són aigües suaus i fines, i per això agraden tant al consumidor."

Aquest expert en aigües adverteix, però, que les aigües molt febles --les que contenen poquíssims minerals-- no sempre agraden més encara que siguin més fines, ja que "de vegades tenen un gust com més metàl·lic".   

Si ens fixem en l'aigua de l'aixeta, el director de qualitat d'Aigües de Barcelona, Miquel Paraira, introdueix un concepte que no és menor quan parlem de preferències de gust: l'habituació. Explica el que els passa sovint quan fan tastos dins dels seus laboratoris:

"Quan tasten una aigua que és lleugerament més bona, la reacció immediata és negativa, saps? Agrada allò a què estàs acostumat, encara que no sigui tan bo." 

Queda clar, doncs, que l'aigua --ja sigui envasada o de l'aixeta-- conté diversos minerals, però no tots tenen el mateix impacte en la nostra salut. A grans trets, podríem dir que el sodi --la sal-- és el que pot comportar més problemes, mentre que el magnesi i el bicarbonat aporten diversos beneficis.

"El sodi, l'enemic del ronyó"

És el primer que deixa clar el doctor Oriol Angerri, uròleg i cap de la Unitat de Litiasi de la Fundació Puigvert. El sodi, un dels elements químics que formen la sal, fa pujar la pressió arterial --que pot derivar en insuficiència renal-- i també pot provocar la formació de pedres al ronyó.

Per tant, aquest especialista recomana "com menys sodi, millor". Això, en el cas de les aigües minerals, equival a les que contenen un màxim de 20 mil·ligrams de sodi per litre. I a les etiquetes hi ha de dir "indicada per a dietes pobres en sodi".

Magnesi i bicarbonat, beneficiosos

A diferència del sodi, aquests dos minerals actuen de protectors contra la formació de pedres al ronyó, però el bicarbonat té altres avantatges. Tal com explica el doctor Angerri, les aigües riques en bicarbonat són més alcalines --per tant, menys àcides-- i contribueixen a una millora global del nostre metabolisme.

Un cop repassats els pros i contres d'alguns dels minerals presents a l'aigua, la conclusió és senzilla, com apunta aquest especialista:

"El més recomanable seria una aigua baixa en sodi i alta en bicarbonat, perquè alcalinitzar el cos sempre és bo."

El calci no provoca pedres

Parlant dels minerals presents a l'aigua, aquest uròleg de la Fundació Puigvert també desmunta un mite al voltant del calci. Explica que, anys enrere, "es recomanaven dietes baixes en calci als pacients que feien pedres", i ara s'ha vist que aquest mineral --bàsic per a l'organisme-- no contribueix a la formació de pedres al ronyó.

De fet, el doctor Angerri va més enllà i diu que "en una persona sana, el fet de beure aigua dura --amb molta calç-- tampoc no incrementa significativament el risc de tenir pedres". Cal aclarir que la calç --el residu que deixa els gots de vidre entelats i opacs-- té un alt contingut en calci.

Contra les pedres, molta aigua

Posats a desmuntar falses creences, el doctor Oriol Angerri deixa clar què cal fer per evitar la formació de pedres:

"És molt més important la quantitat d'aigua que bevem, que no pas si aquesta aigua conté més o menys minerals, o sigui si és de mineralització feble o forta."

I això és així perquè, com més aigua bevem, més diluïm l'orina. En cas contrari, l'orina és més densa i és més fàcil que es facin pedres. 

Dit això, aquest uròleg també subratlla que aquest consell només va dirigit a persones que ja han tingut problemes de pedres: "Si no en tens, no cal beure 2 litres d'aigua, ni molt menys. Hem de beure quan tinguem sensació de set, sense obsessionar-nos."

Quina aigua han de prendre els nadons?

Rita Simorra, dietista-nutricionista de l'EAP Sarrià Vallvidrera Les Planes, aconsella que les criatures beguin aigua de mineralització feble fins als 12 mesos "per no forçar massa els seus ronyons, que encara són immadurs".

En el cas d'un adult sa, Simorra creu que pot beure l'aigua que vulgui, tenint en compte --això sí-- que si li agrada l'aigua de mineralització forta, amb més cos, "ha de saber que està forçant una mica més els ronyons". I recorda, en aquest punt, que les que contenen més sal són algunes aigües amb gas.