Un balanç polític de Pujol: ara sí que toca
Les visites de Jordi Pujol a Madrid, volgudes o imposades, tenen sempre una dimensió política. És a dir, provoquen canvis. L'última, també.
Encara que la justícia hagi pretès presentar-ho com un simple tràmit per determinar que l'expresident, de gairebé 96 anys, no està en condicions de defensar-se en el judici contra ell i la seva família, ha estat alguna cosa més. Ha permès a un ampli espectre polític tancar files amb ell --per la desproporció de la mesura-- i, en certa manera, posar el comptador a zero.
Apartat del procés judicial, la possibilitat d'un debat serè sobre la seva figura i l'obra de govern s'aclareix, sigui quin sigui el balanç final que en faci cadascú.
Des d'ara, és més fàcil diferenciar les esferes legal, política i ètica, molt entortolligades des de la confessió sobre la deixa de l'avi Florenci, el juliol del 2014.
La política dels tribunals
Per intentar aturar el procés independentista, l'Estat va externalitzar part de la resposta en els jutges, que han estat actors molt destacats des del 2017. Amb les seves decisions, han condicionat les relacions entre Catalunya i Madrid dels últims anys, provant de delimitar el terreny de joc, sobretot a través de la sentència del Suprem contra els principals líders sobiranistes.
El seu protagonisme ajuda a explicar, per exemple, les dificultats a l'hora d'aplicar a tothom la llei d'amnistia, aprovada per una àmplia majoria democràtica.
En el cas de Pujol, aquesta confluència entre política i tribunals --amb l'ombra allargassada de l'anomenada "policia patriòtica" darrere d'algunes operacions-- ha complicat especialment separar el polític de la seva obra.
De manera especial, en el món del catalanisme, que se'n va desmarcar en el moment de la confessió i ha fet una llarga travessia del desert per tornar a reivindicar, obertament, el seu llegat.
Els últims dies, coincidint amb el viatge a Madrid, les xarxes s'han omplert de fotografies de dirigents de Junts i de l'antiga Convergència amb Pujol. Fins i tot, ja s'anuncien homenatges de generacions més joves a qui va ser president de la Generalitat durant 23 anys.
Per als qui no pertanyen al seu espai ideològic, el nou escenari també els permet recentrar el focus. La CUP, per exemple, ha denunciat "l'escarni" de fer-lo viatjar a Madrid, però, alhora, rebutja "una absolució política". Tot queda més compartimentat.
El president Illa ja va prendre la decisió, fa temps, de rehabilitar públicament la seva figura, convidant-lo a una ronda de visites al Palau de la Generalitat, com la resta d'expresidents, tret de Carles Puigdemont, amb qui es va veure a Brussel·les.
Una figura de consens, també a Espanya?
Per al bipartidisme polític madrileny, treure Jordi Pujol i Soley del judici, i deixar les possibles responsabilitats penals en els seus fills, és còmode. Permet a PP i PSOE, també, ressituar amb discreció la seva figura en la governabilitat d'Espanya. Al cap i a la fi, uns i altres van servir-se dels vots de Convergència i Unió per mantenir-se o per arribar a la Moncloa.
En el context de polarització actual, amb un Alberto Núñez Feijóo que acaba de pactar els governs autonòmics d'Extremadura i l'Aragó amb Vox, Pujol simbolitza l'altra cara de la moneda.
Ell és l'últim baluard de la generació de la Transició, dels qui van creure en el model autonòmic i en el diàleg entre diferents. En aquest sentit, val la pena recordar un altre viatge, amb càrrega política, de l'expresident a Madrid.
Va ser el 2014, poc abans del terrabastall d'aquell juliol. Pujol va voler anar a retre homenatge a la capella ardent d'Adolfo Suárez. Ell mateix explica, en un llibre amb el periodista Vicenç Villatoro, el que va dir a la gent que feia cua per dir l'últim adeu a l'expresident espanyol.
Els vaig dir que no estiguessin tristos perquè el president havia fet molt bona feina. Que el recordessin amb afecte i agraïment.
Eren anys convulsos en la política espanyola, amb la irrupció de Podem, l'auge del sobiranisme i el relleu a la Corona, i Pujol deixava clar que les seves credencials ideològiques no havien canviat. Com tampoc ho han fet ara.
De fet, Pujol no s'ha declarat mai independentista, tot i que en un moment determinat del procés va arribar a admetre que no tenia arguments per frenar els que sí que ho són.
Qui parlarà d'ètica?
Exonerat en l'àmbit legal i amb el comptador un altre cop a zero en el terreny polític, queda el judici ètic sobre aquest últim tram de la seva biografia.
L'any 1984, després de la seva investidura de nou com a president, Pujol va protagonitzar una marxa massiva des del Parlament a la Generalitat. El cas Banca Catalana sacsejava el paisatge i enfrontava els nacionalistes amb els socialistes.
Al balcó de Palau, amb una multitud a la plaça Sant Jordi, va proclamar que "el govern central ha fet una jugada indigna". I va afegir: "A partir d'ara, d'ètica i de moral en parlarem nosaltres". A partir del 2014, alguns van voler tornar-l'hi i capgirar del tot aquesta sentència.
Probablement, aquesta és l'esfera més complexa, la que té més arestes, perquè, en última instància, depèn de la consciència individual de cadascú.
