Crítica de les estrenes de cine: els Minions i Robin Hood, a les acaballes
Les sales de cinema donen la benvinguda a una nova aventura dels Minions... o no tan nova, juntament amb la pel·lícula que rescata Robin Hood i una producció filipina d'Albert Serra. Però la joia de la setmana és "Los músicos".
"Minions & Monsters"
Els Minions tornen igual de divertits, enèrgics, enginyosos i destralers que sempre (i en català). L'inici és delirant. Està format per petites píndoles d'humor on expliquen la recerca constant d'un dolent a qui servir. El que passa és que Pierre Coffin porta més de 10 anys com a responsable d'aquests petits éssers grocs i, després de tres films i incomptables curts, es comença a repetir.
Tot i que els nens no captaran cap referència, el públic adult gaudirà veient com els Minions es converteixen en estrelles de Hollywood. A partir d'aquí, quan arriben els monstres que ells mateixos ressusciten, tot es torna monòton i previsible. No hi ha res que no s'hagi vist abans en films com "Pluja de mandonguilles" o "Monstres contra alienígenes".
"Los últimos días de Robin Hood"
Hugh Jackman desconstrueix Robin Hood igual com va fer amb Wolverine a "Logan". Converteix un personatge icònic, arrogant i pràcticament omnipotent en una criatura vulnerable i angoixada quan veu que s'acosta el final. Les ferides i el repòs obligat l'ajuden a reflexionar sobre el passat i a fer-se responsable de tot el mal que ha causat. És, per tant, una història de redempció amb una atmosfera embriagadora i un aire de llegenda excepcional.
"Los músicos"
Uns músics tenen l'oportunitat d'enregistrar un concert de cambra únic, amb quatre Stradivarius que mai s'han tocat junts, però els seus egos fan que el projecte trontolli constantment. Sota l'aparença d'un film pulcre, professional, amb poques sorpreses, s'amaga una història tendra i emocionant, sobretot gràcies a la fantàstica partitura de Grégoire Hetzel i al fet que els quatre protagonistes són músics en la vida real.
"Normal"
El carismàtic Bob Odenkirk, el protagonista de la sèrie "Better call Saul", s'està especialitzant en films d'acció extrema on, amb aquest posat de no haver trencat mai un plat, acaba destapant-se com un justicier implacable. Igual de bèstia com les dues parts de "Nadie", aquí és un xèrif substitut temporal d'un poble anomenat Normal on res és el que sembla. Una pel·lícula amb poques pretensions, absurda, però molt digna, imaginativa i entretinguda.
"Magallanes"
És el film més contingut i accessible del filipí Lav Díaz, cineasta acostumat a firmar pel·lícules de més de 5 hores. A més, compta amb una reconeguda estrella com a protagonista, Gael García-Bernal. Però, malgrat tot, la seva manera de rodar, massa contemplativa, pausada fins a l'extenuació i sense cap sentit del ritme, pot resultar indigesta. N'hi ha que veuen obres mestres en films com aquest, com el seu productor, Albert Serra, però en el fons estan destinats únicament a un públic molt concret.
"9 lunas"
Que el protagonista d'aquesta història sigui un home trans embarassat ja és un signe de valentia de les seva directora, Patricia Ortega. Que, a més, aquest personatge no s'idealitzi, n'és un altre. I el tercer és comptar amb l'esplèndid Jorge Sanz com a pare en vies de desconstrucció. Llàstima que el producte final es faci feixuc i poc creïble, però segur que l'intent ha valgut la pena.
Completen les novetats a la cartellera la satírica versió del film de Carlos Saura "Día de caza"; la nova cinta de les responsables de "Chavalas", "Hermanos"; i dos drames basats en fets reals, la pel·lícula italiana "Cosas que no olvidaré" i la francesa "Lady Nazca", que arriba en versió en català.
