Cuba, fi de cicle: apagades, èxode, deteriorament dels serveis públics i esgotament d'un model
Cuba travessa una de les crisis més profundes de la seva història recent. Els carrers buits de l'Havana, les apagades de més de vint hores, els hospitals sense medicaments ni metges, els edificis que s'enfonsen més que mai i l'èxode de milions de persones dibuixen el paisatge d'un país atrapat entre les restes de la Revolució i un futur que ningú no sap imaginar.
El reportatge "Cuba, la fi de la utopia", del "30 minuts", viatja a l'illa per mostrar aquesta realitat.
Si fem cas de l'enquesta que el digital El Toque va fer al maig a més de 42.000 cubans de l'illa i de la diàspora, el 94% està molt insatisfet amb el sistema de govern, un 90% veu molt urgent un canvi de govern, el 80% vol transitar cap a un model capitalista i només l'11% veu possible un sistema mixt socialista capitalista.
Viatge de tornada a casa
Per Leandro Feal, un fotògraf cubà establert a Barcelona, "la veu dels cubans ha estat segrestada al llarg de dècades".
El règim té emmordassada la gent i la gent té por de parlar.
Feal diu, però, que alguna cosa ha canviat: "Les xarxes socials, malgrat que l'internet que hi ha a Cuba és censurat i té molt baixa potència, han estat una clau, una entrada de llum per començar a visualitzar què pensem els cubans de Cuba i de la situació política".
I això és el que ha pogut comprovar el Leandro, que aquesta primavera ha tornat a l'illa amb la voluntat de documentar aquest moment històric. El viatge està travessat per la por. Com molts exiliats, Feal confessa que té un malson recurrent: tornar a Cuba i no poder-ne sortir.
Entrar al país d'origen ja no és només tornar a casa, sinó penetrar en un territori sota la vigilància de la seguretat de l'estat i dels ciutadans enquadrats en els CDR (Comités de Defensa de la Revolución) i on el silenci i la repressió fa dècades que formen part de la vida quotidiana.
La Cuba que ha trobat el Leandro és una illa molt diferent de la que va deixar fa uns anys. Els carrers que abans estaven plens de música i moviment semblen els d'una ciutat fantasma.
Molts joves han emigrat i els que encara hi viuen arrosseguen el cansament i la desesperança. La idea de marxar ocupa converses, projectes i fantasies. Ja no importa tant la destinació com la possibilitat de sortir on sigui però al més aviat possible.
Sense salut ni educació
La crisi afecta tots els àmbits. La falta de salubritat ha afavorit la propagació de virus com el dengue, l'oropouche i el chikungunya. Mentrestant, el sistema sanitari que durant dècades va ser un dels grans emblemes de la Revolució es troba pràcticament col·lapsat.
Als hospitals falten medicaments, material mèdic i personal i la població ja no hi confia. Moltes famílies prefereixen atendre els malalts a casa perquè saben que, si van a un centre sanitari, hauran d'aportar-ho tot, fins i tot el fil per suturar una ferida.
Entre el 2021 i el 2024, més de 77.000 professionals haurien abandonat el sistema de salut cubà. Alguns han emigrat; d'altres han canviat de professió per sobreviure. Metges altament qualificats condueixen taxis, treballen en negocis privats o marxen a l'estranger, on sovint acaben exercint feines molt per sota de la seva preparació.
Les apagades i les dificultats de transport també han interromput l'activitat de moltes universitats. Les classes virtuals no són una alternativa real per als estudiants que no tenen electricitat, cobertura o diners per pagar internet. Professors que cobren l'equivalent a vuit o nou dòlars mensuals veuen com els alumnes abandonen les carreres i concentren totes les energies a buscar una via per emigrar.
Els joves se'n van i la seva marxa agreuja l'envelliment del país i debilita el seu capital humà. En pocs anys, prop de dos milions de cubans haurien abandonat l'illa. La majoria tenen entre 18 i 45 anys.
Famílies senceres viuen fragmentades entre Cuba, Espanya, els Estats Units, Mèxic, el Canadà o Rússia. Els que se'n van envien diners per sostenir els pares i els avis que han quedat enrere. Les remeses s'han convertit en una nova forma de protecció social.
Les pensions no permeten comprar ni tan sols els productes bàsics. Un cartró d'ous pot costar pràcticament el mateix que una pensió mensual.
Moltes persones grans depenen dels familiars emigrats, de xarxes solidàries o de l'ajuda d'activistes que reparteixen aliments entre una població cada vegada més desprotegida.
Sense energia, sense turisme
La crisi energètica ha convertit la quotidianitat en una carrera permanent contra el temps. Quan torna la llum, les famílies cuinen, carreguen els telèfons i omplen els dipòsits d'aigua sense saber quant durarà el subministrament. Alguns cubans parlen de "la síndrome de l'apagada": l'angoixa constant de no saber quan es tallarà l'electricitat ni quan tornarà.
La falta de gas obliga moltes famílies a cuinar amb llenya. Portes, finestres i mobles vells es converteixen en combustible.
Al mateix temps, la falta de gasolina paralitza el transport i afecta qualsevol activitat, especialment el turisme.
El turisme, que durant anys ha estat un dels principals pilars econòmics de l'illa, s'ha enfonsat. L'Havana Vieja, abans plena de visitants, presenta places buides, comerços tancats i una atmosfera de desànim. Les apagades, la falta d'aigua i combustible i la por de no trobar serveis bàsics allunyen els viatgers.
Paral·lelament, l'economia cubana s'ha partit en dos. Les bodegues estatals vinculades a la llibreta de racionament gairebé no tenen productes, mentre proliferen supermercats i negocis privats amb aliments importats a preus inaccessibles per a la majoria de la població. El pes cubà ha perdut gairebé tot el seu valor respecte al dòlar i la inflació ha destruït salaris i estalvis.
Final de cicle
La crisi cubana no té una única causa. L'embargament dels Estats Units ha condicionat durant dècades el desenvolupament de l'illa i amb la nova presidència de Donald Trump, el reforçament de les sancions agreugen l'asfíxia econòmica. Però moltes veus assenyalen també el bloqueig intern: l'immobilisme polític, la falta de reformes, la corrupció i la incapacitat del sistema per respondre a les necessitats de la població.
Però el Leandro té clar que el canvi, quan arribi, no vindrà de dins perquè els cubans han perdut la confiança en les seves pròpies forces: "El cubà sempre està esperant que vingui algú altre a resoldre el problema. I en aquest cas els cubans, la gran majoria, estan esperant que sigui Donald Trump que vingui a resoldre-ho".
Fins i tot els afins del règim estan esperant que sigui Putin o Sheinbaum els que resolguin el problema.
Cuba es troba així davant del final d'un cicle. La promesa d'igualtat que va mobilitzar generacions s'ha convertit, per a molts, en precarietat, dependència i frustració.
Alguns esperen que el canvi arribi de fora; d'altres creuen que només pot sorgir de la mateixa societat cubana. Mentrestant, el país continua debatent-se entre la resistència, l'èxode i una esperança que cada vegada costa més de trobar entre els que han decidit quedar-se a l'illa.
