De la televisió als estrímers: els polítics busquen nous votants fora dels mitjans tradicionals
Els partits polítics busquen noves fórmules per arribar als votants fora de la campanya electoral clàssica. Les entrevistes en programes d'entreteniment, els pòdcasts i els canals dels grans creadors de contingut s'han convertit en espais cada vegada més atractius per als candidats a les eleccions generals espanyoles del 29 de novembre.
Aquesta setmana, Pedro Sánchez ha passat pel plató de "La revuelta", de David Broncano, amb una entrevista que ha deixat diversos fragments fàcilment compartibles a les xarxes socials.
El youtuber manresà Jordi Wild, que té més de 7 milions de seguidors al seu compte de YouTube, ha aconseguit que els quatre principals candidats a la presidència del govern espanyol acceptin passar pel seu pòdcast, mentre que l'estrímer Ibai Llanos –que supera els 17 milions de subscriptors– ha anunciat que vol organitzar un debat electoral alternatiu al seu canal de YouTube.
Paral·lelament, els partits també experimenten amb la intel·ligència artificial per elaborar continguts de campanya.
El PP, per exemple, ha difós un vídeo en què suplanta amb IA la imatge i la veu de diversos polítics socialistes i de Begoña Gómez per ridiculitzar-los.
Aquestes iniciatives reflecteixen una transformació de la comunicació política. Els candidats ja no depenen exclusivament dels informatius, els debats televisius o les entrevistes als mitjans tradicionals, per fer arribar els seus missatges.
Ara busquen vots --especialment el dels més joves-- en audiències molt fragmentades, a través de formats que combinen informació, entreteniment i proximitat.
Una tendència internacional
La tendència també s'ha consolidat internacionalment. A les eleccions presidencials dels Estats Units del 2024, Donald Trump va concedir una entrevista de gairebé tres hores al popular creador de pòdcasts Joe Rogan, que va superar els 38 milions de visualitzacions a YouTube en només quatre dies.
La seva rival, Kamala Harris, va optar per participar a "Call Her Daddy", un dels pòdcasts més populars entre les dones joves. Tots dos van buscar audiències que no necessàriament segueixen l'actualitat política a través dels mitjans tradicionals.
Com arribar als nous votants
"Els polítics van on hi ha la gent i on identifiquen que hi ha votant potencial", explica Toni Aira, professor de Comunicació Política de la UPF Barcelona School of Management.
Segons Aira, la dispersió de les audiències obliga els partits a adaptar-se a nous hàbits de consum.
Si les audiències s'han dispersat i la gent mira menys la tele lineal i és a les xarxes socials, pòdcasts o estrímers, la política ha de ser-hi.
No és un fenomen completament nou. L'expert recorda que la comunicació política sempre s'ha adaptat a les tecnologies de cada moment.
La diferència és que ara els partits han de multiplicar els canals per arribar a públics que pràcticament no consumeixen informació política convencional.
Pedro Sánchez ja va explorar aquesta via abans de les eleccions generals del 2023, quan va participar en el pòdcast "La Pija y la Quinqui".
Per Aira, aquests espais permeten als polítics "existir per a audiències que viuen en paral·lel a les dels mitjans tradicionals", que no llegeixen premsa ni miren els informatius de televisió.
Més la persona, menys el programa electoral
Aquests formats també permeten als candidats mostrar una faceta més personal, allunyada de les declaracions institucionals i dels debats parlamentaris.
Sovint són converses més disteses, en què les preguntes sobre la vida privada, les aficions o les experiències personals prevalen davant les qüestions programàtiques.
Però Aira hi identifica un altre avantatge per als polítics: la possibilitat de comunicar-se amb el públic sense passar pels filtres habituals del periodisme.
"Es treuen del mig el filtre molest dels periodistes entrenats per preguntar i repreguntar, per transmetre la informació tal com ells la volen comunicar", explica.
Sense repregunta?
Les entrevistes conduïdes per creadors de continguts poden arribar a audiències que els mitjans convencionals difícilment aconsegueixen captar, però no sempre incorporen els mateixos mecanismes de contrast i fiscalització del poder que una entrevista periodística.
"En molts casos, els estrímers no tenen formació específica, sinó que el que busquen és tenir visites", assenyala Aira.
Tanmateix, els nous formats també poden incorporar eines pròpies del periodisme. Jordi Wild, per exemple, ha anunciat que no pactarà les preguntes amb els candidats i que comptarà amb periodistes per verificar les dades que aportin durant les entrevistes. Així, "ha reconegut implícitament allò de què s'acusa habitualment els estrímers", rebla Aira.
El candidat fuig dels mitjans tradicionals
Si bé els mitjans tradicionals no estan exempts de mancances, ni tenen l'exclusiva de les preguntes incòmodes, la tendència és clara.
Per exemple, el líder del PP, Alberto Núñez Feijóo, ha anat dos cops al programa "El hormiguero" des del 2023, mentre que no ha tornat al programa de Silvia Intxaurrondo a TVE, on va haver de rectificar unes afirmacions sobre les pensions després d'una entrevista amb la periodista.
De fet, Aira considera que el periodisme tradicional també té una part de responsabilitat en la pèrdua d'influència.
D'una banda, és rellevant la irrupció de les noves tecnologies, però també el fet que alguns mitjans "han abdicat de fer una part de la seva feina" i han rebaixat el rigor i l'exigència dels continguts per competir amb l'entreteniment.
L'expert defensa que el valor diferencial del periodisme hauria de continuar sent l'exhaustivitat i el rigor, per sobre dels interessos econòmics o de les afinitats polítiques.
En qualsevol cas, Aira no creu que els nous formats hagin de substituir els anteriors.
Una nova tecnologia no substitueix l'anterior, sinó que hi suma.
La comunicació política, explica, és cada vegada més multimèdia i multiplataforma.
La batalla per fer-se viral
En aquest nou escenari, les xarxes socials condicionen tant els formats com els missatges. Els continguts més polèmics o emocionals poden aconseguir una gran difusió, fet que incentiva els partits a produir intervencions breus i impactants. L'algorisme premia la interacció i la confrontació normalment genera més reaccions.
Les campanyes electorals sempre han buscat cridar l'atenció per mobilitzar el vot, però Aira considera que ara aquesta necessitat s'ha intensificat.
"Avui dia detectem la necessitat constant de cridar l'atenció i de diferenciar-se del contrincant polític, cosa que passa pel llenguatge de les xarxes i per fer-se viral."
Una estratègia que, segons el professor, també té riscos: la recerca permanent de notorietat pot acabar afavorint una política més buida de contingut, en detriment del debat de fons.
L'iceberg de la IA
A aquest escenari s'hi afegeix la intel·ligència artificial, que permet generar imatges, vídeos i veus sintètiques amb una aparença cada vegada més realista.
No som conscients de tot el que vindrà amb la IA i de la velocitat amb què ho farà.
L'expert considera que les campanyes ja no es limiten a una confrontació de missatges o d'ideologies: "Més enllà de la guerra cultural, hi ha una guerra cognitiva per crear estats d'ànim".
Per Aira, els vídeos elaborats amb IA pel PP per ridiculitzar adversaris polítics són "només la punta de l'iceberg del que vindrà".
Aquest fenomen ja fa temps que creix. A l'Argentina, durant les legislatives del 2025, es va viralitzar un vídeo fals en què l'expresident Mauricio Macri aparentment demanava el vot per a una candidatura rival de la candidatura a la qual realment donava suport. El vídeo havia estat manipulat amb intel·ligència artificial.
El repte, per tant, no és només determinar en quins espais apareixen els candidats, sinó també quina informació hi transmeten, fins a quin punt han de retre comptes i si la competició per l'atenció deixa prou espai per al debat polític de fons.
