La història de 15 llatinoamericans deportats pels Estats Units al Congo: "Ens han acorralat"
La República Democràtica del Congo viu un cruent conflicte armat permanent, pobresa extrema i està acusada per organitzacions internacionals de greus violacions als drets humans. Aquest historial no impedeix que l'administració Trump el consideri prou segur per deportar-hi els sol·licitants d'asil i refugiats que no pot retornar als seus països d'origen, on la justícia nord-americana admet que la seva vida corre perill.
Aquest abril les deportacions a tercers països des dels Estats Units es van reprendre amb un primer grup de llatinoamericans arribats a Kinshasa en un vol de 27 hores que van passar encadenats de mans i peus. Són 15 homes i dones procedents de Colòmbia, Perú i l'Equador.
Hugo Palencia, colombià de 25 anys, feia cinc mesos que estava detingut als Estats Units sense comparèixer davant la justícia quan va rebre l'avís, cinc dies abans, que seria deportat a Kinshasa.
Assegura que no té antecedents penals i que Washington li havia concedit protecció després d'entrar al país emparat per la Convenció contra la Tortura, al 2023.
Ell, com la resta del grup, s'allotgen en un complex turístic a prop de l'aeroport amb seguretat, d'on tenen prohibit sortir. No tenen permís de treball i no parlen francès, l'idioma oficial a la RDC.
Tinc més por d'estar aquí, a l'Àfrica, que al meu país, Colòmbia
"No sé què ha passat", diu Palencia. "Demano que les autoritats de Colòmbia col·laborin per poder tornar a meu país".
A milers de quilòmetres d'Amèrica
La deportació a tercers països és precisament la via que estan utilitzant els Estats Units per treure del país refugiats o demandants d'asil que compten amb una protecció legal atorgada per la justícia nord-americana perquè està demostrat que les seves vides corren perill si són retornats als seus països d'origen.
De fet, els acords amb tercers països suposen el traspàs de la custòdia dels migrants, oficialment sota la responsabilitat dels Estats Units fins que els tribunals nord-americans resolguin les seves sol·licituds d'asil o refugi.
D'aquí la contradicció sobre la idoneïtat de països com la República Democràtica del Congo per oferir la protecció necessària.
A més, les autoritats dels països d'acollida faciliten molt poca informació sobre el destí dels migrants un cop arriben al seu territori.
Coaccions i intimidació
L'Organització Internacional per a les Migracions està donant assistència humanitària als deportats i els ha ofert un retorn voluntari assistit als seus països d'origen.
Segons advocats de membres del grup, triar un destí com la RDC forma part de l'estratègia d'intimidació dels Estats Units i forçar-los al retorn als seus països, on corren risc. Els trasllats forçosos, asseguren, són una violació del dret nord-americà i internacional.
Gabriela, deportada colombiana de 30 anys, vol mantenir l'anonimat per seguretat i denuncia un tracte inhumà durant la seva detenció, per part de l'ICE, i el vol cap a Àfrica.
Assegura que alguns dels membres del grup ja han emmalaltit. Va estar detinguda als Estats Units durant 14 mesos i després de ser alliberada, fa un mes i mig, l'han deportat a la RDC:
Ens han acorralat. Ens han amenaçat de quedar atrapats al Congo si no acceptàvem el programa de repatriació. És injust i inhumà
Alguns dels deportats d'aquest primer grup arribat a Kinshasa asseguren tenir només un visat de 7 dies, prorrogable a 3 mesos, i haver rebut 100 dòlars d'ajuda de la OIM.
No poden abandonar el recinte hoteler on són i les visites estan prohibides. Denuncien que els han amenaçat amb no rebre cap més suport i ni seguretat passat aquest termini. El retorn "voluntari" a Colòmbia queda, doncs, com l'única opció viable.
Segons el Banc Mundial, gairebé tres quartes parts de la població congolesa viu per sota del llindar de la pobresa i la majoria no té accés fiable a aigua corrent ni electricitat.
A més, l'arribada de migrants llatinoamericans ha provocat una onada de rebuig entre la societat i les xarxes socials.
Convenis opacs amb tercers països
El govern de la República Democràtica del Congo és un dels que ha accedit a acollir migrants deportats des dels Estats Units. El Camerun, Guinea Equatorial, Eswatini, Ghana, Ruanda o el Sudan del Sud també participen en el controvertit programa migratori nord-americana. Els accepten a canvi de suport financer i logístic, entre d'altres.
Amnistia Internacional alerta de "l'associació asimètrica" dels acords entre països rics i els del sud global, especialment perjudicats per les retallades en ajuda exterior i la guerra comercial durant l'administració Trump i, per tant, més necessitats de compensacions o privilegis en les restriccions de visats imposades.
En els acords de devolució a països com Libèria, Ruanda o Uganda, els Estats Units van prometre inversions en el sector sanitari i al Sudan del Sud, alleugerir sancions i restriccions.
Per pressionar desenes de governs africans, mitjans nord-americans asseguren que s'ha posat en marxa una intensa campanya diplomàtica que ha aconseguir que acceptin persones deportades des dels Estats Units a canvi d'incentius, inversions i eliminació de les restriccions de visats o aranzels.
Tot i les noves vies per deportar migrants, el Servei d'Immigració de l'administració Trump està tenint dificultats per augmentar els nivells de retorns.
Durant el 2025 el nombre de persones deportades per l'ICE va augmentar a 443.000, davant les 271.000 de l'any anterior. Malgrat l'augment, la xifra queda lluny de l'objectiu d'aquest segon mandat del republicà, de deportar 1 milió d'immigrants l'any.
Externalització de la política migratòria
La deportació a través de tercers països és un model que també persegueix el govern italià de Giorgia Meloni, tot i que la justícia italiana ha paralitzat els trasllats al centres construïts a Albània.
A falta de la sentència definitiva de Tribunal de Justícia de la Unió Europea, l'advocat general de la UE acaba d'avalar el protocol per poder traslladar migrants als centres de deportació albanesos, ara buits, sempre que es garanteixin els mateixos drets que regeixen en territori europeu.
La Unió Europea segueix la mateixa línia. Al febrer, un canvi legislatiu al Parlament europeu, aprovat gràcies als vots de la dreta i l'extrema dreta, va obrir la porta a enviar sol·licitants d'asil a països tercers, amb els quals no tenen cap vincle, sempre que siguin considerats un territori segur.
